dijous, de novembre 16, 2006

Pour moi, c'est elle


Avui els més de 200.000 militants del PS francès estan elegint el seu candidat a la presidència de la República francesa. Si jo pogués votar, ho tindria força clar: Segolène Royal.

Tot i que he de dir que durant molts anys, des del 2002, he sigut strauss-kahniste... Penso que són els que més han fet durant aquests anys per tal de refer el discurs socialdemòcrata i europeïsta al si del PS des dels clubs de debat "Socialisme et démocratie" i "À gauche en Europe". És sobre aquest programa que governaran els socialistes, si guanyen, n'estic segur.

Però la Segolène ha donat un impuls al partit que ningú més li havia sabut donar. Dominique Strauss-Kahn (DSK) havia connectat amb els intellos, però la Sego ha connectat amb la gent del carrer. Ha aconseguit que desenes de milers de simpatitzants fessin el pas de fer-se militants del partit durant l'últim any. I son ells els que li poden donar la victòria a les primàries.

Tots els partits necessiten un revulsiu per renovar-se, per tornar a acostar-se a la gent, per tornar-hi a connectar, després d'una etapa de desencís. Al PSC això va passar entre els anys 96 i 2000, amb la creació de la figura del simpatitzant, la posada en marxa de les sectorials, les primàries del Borrell i la campanya de Pasqual Maragall. Tot aquell moviment va servir per incorporar nova gent al partit, per ampliar les seves fronteres socials. I al PSOE es va produir amb l'elecció de Zapatero. Ara el PS es troba en un moment semblant. I s'hi troba gràcies a la Segolène.

Espero que avui sigui el seu gran dia, i si no avui dijous vinent, a la segona volta. Una primera victòria que ha de ser l'avantsala de la victòria de debò, al mes de maig de l'any vinent, que ens hauria de portar a un nou govern amb la Segolène de presidenta i el DSK de primer ministre.

Els mitjans fa mesos que li dediquen pàgines i pàgines, com el Nouvel Obs, amb publireportatges on sempre surt guapíssima... amb aquest somriure que desarma, amb aquesta mirada que ho diu tot... amb aquella ambició mesurada però ferma d'aquella que se sap cridada reprendre el llegat de François Mitterrand... expliquen que quan Mitterrand la va fer ministra a principis dels anys 90, va anar a l'Elisi a queixar-se perquè considerava injut que no haguessin fet ministre, també, al seu company François Hollande. El president, sorneguer, li va dir que si volia podia renunciar i el nomenarien a ell... ella, imperturbable, li va contestar: "C'est pas ça, ce que je vous ai demandé"... i evidentment, ella va ser ministra, i no ell...

Pour tout ça, c'est très clair: "pour moi, c'est ELLE".

1 comentari:

Eu ha dit...

Jo també l'hauria votat a ella! I, finalment, ha guanyat les primàries. Ara toquen les eleccions de veritat...

Per cert, he de dir que jo em pensava que encara estaries en la línea del DSK, perquè encara recordo que a la FRC sempre en parlaves.

D'altra banda, ahir al TN de TV3 van treure unes declaracions bastant masclistes dels dos candidats en contra de la Sego, dient que quan cuidaria els fills si és presidenta... Sense comentaris. Crec que el resultat de les primàries els hi anirà força bé per desvetllar els seus dubtes!