No ens enganyem i no ens equivoquem
No ens enganyem: hem perdut. Hem perdut 80.000 vots a Barcelona, 30.000 vots al Baix Llobregat, 30.000 al Vallès, 10.000 al Maresme... Hem perdut la majoria a la circunscripció de Barcelona, i CIU ens guanya per 140.000 vots. Només hem aguantat a Girona i Tarragona. És el pitjor resultat des de 1995. Caldrà reflexionar-hi.
I haurem d'acceptar d'una vegada per totes que el problema no és si ens voten o no els que voten socialista a les generals. Fa molts anys que el vot dual està teoritzat, com teoritzat està que la gent vota en funció de la importància de l'elecció. I que, per tant, no es poden comparar pomes amb peres. No es poden comparar les eleccions actuals o les del 2003, amb les generals del 2004, per raons òbvies. Cal comparar el que és comparable. Per exemple, les catalanes del 99 i les generals del 2000. I llavors es veu que no hi ha diferències. O les municipals i les catalanes del 2003. I tampoc n'hi ha.
La gent ens vota si estan convençuts del nostre projecte, si valoren positivament o negativament la nostra tasca al govern o a l'oposició, i les virtuts del nostre candidat per governar la Generalitat o l'Ajuntament que toqui. I res més. S'ha d'acabar això d'apel·lar a un vot suposadament nostre de determinats barris. Així no guanyarem les eleccions. Hem d'entendre que la generació receptiva a un determinat discurs que hem fet durant molts anys està arribant a la seva fi. I no estem renovant l'electorat.
El que ens cal és que ens voti la generació nascuda als anys 60 i 70, hagin nascut on hagin nascut els seus pares, o parlin la llengua que parlin a casa seva. Gent que no només son treballadors en el sentit clàssic, sinó autònoms i petits empresaris, protagonistes del dinamisme econòmic dels darrers deu anys. La gent que compra els pisos nous de la segona i la tercera corona de Barcelona. Aquest és el nostre electorat potencial. A ells ens hem de dirigir amb un discurs social, però també identitari, sòlid. El primer el tenim, el segon no.
No ens equivoquem, per tant. No ens hem d'equivocar en la interpretació dels resultats. El nostre vot ha anat a l'abstenció, però també al vot en blanc, també a Ciutadans. Hi ha més de 230.000 persones que han anat a votar i han votat al marge del sistema de cinc partits. 90.000 a Ciutadans, 60.000 en blanc (el doble que fa tres anys), 13.000 nuls (també més del doble) i 70.000 a algun dels altres partits extraparlamentaris. Això és molt, moltíssim, gairebé el 8% del vot.
I després hi ha els que han votat Iniciativa, com a vot refugi, perquè no estaven convençuts del que nosaltres proposàvem.
Hem perdut per moltes bandes. Per tant, no ens equivoquem pensant que el gran perill és Ciutadans. Ho és, però no és l'únic. Ara bé, per combatre'l haurem de parlar d'identitat. Hem de parlar d'identitat i no fer-ho de forma ambigua. La nostra és una identitat dual (som catalans i som espanyols, i ho hem de dir més). Tenim dues llengües pròpies, el català i el castellà. I hem de reivindicar aquesta condició, sense complexos. Cal parlar més d'Espanya i no només de Catalunya. I parlar de Catalunya com una nació de catalans i espanyols. Caldria fixar posició clara sobre temes com el de les seleccions. I deixar clar que Espanya no és simplement el nostre "Estat", sinó també la nostra nació, una "nació de nacions" que engloba i inclou a la nació catalana.
I finalment, no ens equivoquem sobre el futur més immediat: no podem quedar fora del govern que desenvoluparà l'Estatut. No ens pot passar com l'any 80. I tampoc podem permetre un govern nacionalista.
I haurem d'acceptar d'una vegada per totes que el problema no és si ens voten o no els que voten socialista a les generals. Fa molts anys que el vot dual està teoritzat, com teoritzat està que la gent vota en funció de la importància de l'elecció. I que, per tant, no es poden comparar pomes amb peres. No es poden comparar les eleccions actuals o les del 2003, amb les generals del 2004, per raons òbvies. Cal comparar el que és comparable. Per exemple, les catalanes del 99 i les generals del 2000. I llavors es veu que no hi ha diferències. O les municipals i les catalanes del 2003. I tampoc n'hi ha.
La gent ens vota si estan convençuts del nostre projecte, si valoren positivament o negativament la nostra tasca al govern o a l'oposició, i les virtuts del nostre candidat per governar la Generalitat o l'Ajuntament que toqui. I res més. S'ha d'acabar això d'apel·lar a un vot suposadament nostre de determinats barris. Així no guanyarem les eleccions. Hem d'entendre que la generació receptiva a un determinat discurs que hem fet durant molts anys està arribant a la seva fi. I no estem renovant l'electorat.
El que ens cal és que ens voti la generació nascuda als anys 60 i 70, hagin nascut on hagin nascut els seus pares, o parlin la llengua que parlin a casa seva. Gent que no només son treballadors en el sentit clàssic, sinó autònoms i petits empresaris, protagonistes del dinamisme econòmic dels darrers deu anys. La gent que compra els pisos nous de la segona i la tercera corona de Barcelona. Aquest és el nostre electorat potencial. A ells ens hem de dirigir amb un discurs social, però també identitari, sòlid. El primer el tenim, el segon no.
No ens equivoquem, per tant. No ens hem d'equivocar en la interpretació dels resultats. El nostre vot ha anat a l'abstenció, però també al vot en blanc, també a Ciutadans. Hi ha més de 230.000 persones que han anat a votar i han votat al marge del sistema de cinc partits. 90.000 a Ciutadans, 60.000 en blanc (el doble que fa tres anys), 13.000 nuls (també més del doble) i 70.000 a algun dels altres partits extraparlamentaris. Això és molt, moltíssim, gairebé el 8% del vot.
I després hi ha els que han votat Iniciativa, com a vot refugi, perquè no estaven convençuts del que nosaltres proposàvem.
Hem perdut per moltes bandes. Per tant, no ens equivoquem pensant que el gran perill és Ciutadans. Ho és, però no és l'únic. Ara bé, per combatre'l haurem de parlar d'identitat. Hem de parlar d'identitat i no fer-ho de forma ambigua. La nostra és una identitat dual (som catalans i som espanyols, i ho hem de dir més). Tenim dues llengües pròpies, el català i el castellà. I hem de reivindicar aquesta condició, sense complexos. Cal parlar més d'Espanya i no només de Catalunya. I parlar de Catalunya com una nació de catalans i espanyols. Caldria fixar posició clara sobre temes com el de les seleccions. I deixar clar que Espanya no és simplement el nostre "Estat", sinó també la nostra nació, una "nació de nacions" que engloba i inclou a la nació catalana.
I finalment, no ens equivoquem sobre el futur més immediat: no podem quedar fora del govern que desenvoluparà l'Estatut. No ens pot passar com l'any 80. I tampoc podem permetre un govern nacionalista.
Comentaris
Albert Deusedes