El fill del xofer i el poder de dir la veritat
El darrer llibre d’en Jordi Amat deixa moltes preguntes obertes. La principal: per què ningú es va atrevir a explicar abans la veritat sobre Alfons Quintà? Ell mateix, a la nota final del llibre reconeix que si abans de la mort de Quintà “hagués sabut alguna cosa del que ara sé dubto que ho hagués explicat”.
I aquí hi ha el
veritable angle mort del llibre. Per què ningú ho va explicar abans? Per
què –com es preguntava Pla- en aquest país ningú no diu la veritat? Per què,
fins i tot ara, moltes de les fonts del llibre no surten citades? Per què molts
dels que li han explicat a l’Amat coses d’en Quintà no han volgut sortir
citats? No sabem qui és el company de pis que als anys 70 va veure com
perseguia la seva parella amb la pistola a la mà. No sabem tampoc qui són les periodistes assetjades per Quintà. Tampoc les altres parelles que
acaben fugint d’ell ni molts dels companys periodistes que expliquen algunes de
les anècdotes més truculentes del llibre. Intuïm que alguns i algunes poden ser
personatges relativament coneguts, però no s’han volgut mostrar. Potser per
pudor, potser per prudència, potser per covardia.
Una part del
llibre sembla una d’aquelles cròniques que escrivia Quintà: plena de bona
informació però amb una notable absència de fonts. Trepidant i molt ben
escrit, però sense mostrar l’angle mort, que despullaria a més persones de les
que es volen despullar. I ho dic convençut de que no és responsabilitat d’en Jordi
Amat, sinó d’aquells que no han volgut aparèixer amb noms i cognoms.
Ell ha fet bé retratant el personatge i el seu context de la
forma que ho ha fet. I ho ha pogut fer perquè està generacionalment allunyat de
Quintà i d’aquells que van patir el seu comportament. Els que van conviure i
treballar amb ell, amb les excepcions dels que van escriure ja fa molt anys
articles crítics sobre la seva praxi professional, estan
lligats de peus i mans per allò que no van fer o no van dir en aquell moment. I
per això no volen sortir a la foto. Per aquesta raó Amat al·ludeix a molts fets però eludeix a molts dels seus
protagonistes.
Aquest és un llibre que no s’hagués pogut escriure en vida d’Alfons
Quintà, però m’aventuro a pensar que tampoc s’hagués escrit si Quintà tingués
fills o germans que vetllessin per la seva memòria. Aquest llibre s’ha pogut escriure perquè Quintà era un home sol,
perdut en la seva ignomínia, que es va quedar sol després de matar a l’única
persona que s’havia volgut quedar amb ell. I que sol va morir. Aquesta solitud,
aquesta manca absoluta de lligams –va trencar amb el pare, quasi va
oblidar la mare, no tenia germans i mai va voler tenir fills- és el que explica
que avui puguem llegir un llibre com “El fill del xofer”.
Hi ha un altre nivell de lectura del llibre, evidentment. La
part més política. Aquella en què les fonts són més clares i més públiques,
perquè es basen en fets i relats parcialment publicats en articles, notícies, i
llibres de memòries. Aquí sovint tampoc hi ha fonts però no ens calen perquè
podem deduir fàcilment d’on surt la informació: el dietari d'en Cabana, les
memòries d'en Cebrián, les memòries i els records de diversos personatges públics, i segurament més d’una conversa amb
la família Pujol, i no només –o no principalment- amb l’expresident. Hi ha
detalls de la vida i la mort de Florenci Pujol que no sembla que hagin pogut
sortir d’un entorn que no sigui el familiar.
El llibre pren força
quan narra obertament les batalles de poder que va lliurar –i guanyar- Jordi
Pujol i el seu entorn. Explica la gènesi del país que avui tenim. La gènesi
del pujolisme i de TV3 –no es pot entendre un sense l’altre-, i la formació d’una
estructura de poder catalana que va pactar amb les estructures de poder
espanyoles per tal de consolidar-se i perdurar.
I aquí en Jordi Amat ens ofereix una nova mirada sobre els fets de maig de 1984. Una mirada
que ens permet emmirallar aquells fets amb el que ha passat a Catalunya el
darrers deu anys. Ens mostra cruament l’estratègia d’agitació i propaganda que
es va posar en marxa per construir una “veritat social” sobre el cas Banca
Catalana, allunyada de la possible “veritat judicial” per evitar que el President
Pujol fos jutjat per aquell cas.
Aquella estratègia ressona encara en les estratègies que avui es segueixen utilitzant a Catalunya per afrontar la judicialització de diverses causes. I ens mostra amb claredat que tot el que avui es pugui dir i fer, ja ha estat dit i fet abans.
Amb una notable diferència, però: a mitjans
del anys 80 Pujol no només va saber
construir una estratègia d’agitació per enfrontar-se a la justícia sinó que va
aconseguir que una amplíssima majoria del plenari de l’Audiència Territorial de
Barcelona decidís no jutjar-lo. Això és exercir el poder: fer que els
altres facin allò que tu vols, allò que a tu et convé. No només els teus, sinó
també els altres. Els seus successors ni tan sols albiren la possibilitat d’influir
en els “altres”. Diuen que se’n volen separar però no tenen cap poder sobre
ells. A diferència de Pujol, que sí que en tenia.
La principal diferència entre Pujol i els actuals líders del
nacionalisme català no és que ells són independentistes i Pujol no ho era, sinó
que Pujol entenia el funcionament dels engranatges del poder –i els utilitzava
en benefici propi i de la seva causa. Pujol tenia poder i creia en el poder. L’independentisme
d’avui no té poder ni voluntat de poder.
Més enllà d’aquestes consideracions, cal agrair a Jordi Amat l’exercici que s’ha atrevit a fer. Cal molt
coratge per fer-lo. I més en aquest país, on gairebé ningú diu la veritat.
On ningú diu el que caldria per no ofendre, sobretot als seus. Amat ens ofereix,
a cara descoberta, un relat que ningú s’havia atrevit a fer. En la nota final
del llibre ens explica el perquè d’aquest exercici de llibertat, assumint-ne
també totes les responsabilitats.
És molt difícil escriure sabent que pots fer mal, i l’Amat
es disculpa obertament pel dolor que hagi pogut causar. Es molt difícil agitar els dimonis ocults d’una
societat i no sortir-ne socarrimat. Ell ho ha fet. S’ha atrevit a “saltar-se la
ratlla del respecte, traspassar la frontera de l’educació o enderrocar el mur
de la conveniència” per explicar una història que calia explicar. Molts abans
no s’hi havien atrevit i ara tampoc. Altres han explicat la seva part de
veritat perquè l’Amat en fes una composició el més completa possible, una
aproximació a la veritat.
Aquesta és la força
del llibre i el seu poder. El poder
de poder dir la veritat. El mateix poder que tenia Josep Pla. Un poder
intel·lectual, tou i informal. L’Amat ha començat a atresorar aquest poder, i
el desprèn. Però és un tresor molt delicat, que caldrà protegir amb molta cura.
Llegiu el llibre, si no ho heu fet ja. Però que el llegir no
us faci perdre l’escriure. Hem d’escriure molt encara sobre el nostre passat, i
sobre el que s’ha dit i el que s’ha callat, per entendre el que som i com hem
arribat fins aquí.
Comentaris