El fill del xofer i el poder de dir la veritat


El darrer llibre d’en Jordi Amat deixa moltes preguntes obertes. La principal: per què ningú es va atrevir a explicar abans la veritat sobre Alfons Quintà? Ell mateix, a la nota final del llibre reconeix que si abans de la mort de Quintà “hagués sabut alguna cosa del que ara sé dubto que ho hagués explicat”.

I aquí hi ha el veritable angle mort del llibre. Per què ningú ho va explicar abans? Per què –com es preguntava Pla- en aquest país ningú no diu la veritat? Per què, fins i tot ara, moltes de les fonts del llibre no surten citades? Per què molts dels que li han explicat a l’Amat coses d’en Quintà no han volgut sortir citats? No sabem qui és el company de pis que als anys 70 va veure com perseguia la seva parella amb la pistola a la mà. No sabem tampoc qui són les periodistes assetjades per Quintà. Tampoc les altres parelles que acaben fugint d’ell ni molts dels companys periodistes que expliquen algunes de les anècdotes més truculentes del llibre. Intuïm que alguns i algunes poden ser personatges relativament coneguts, però no s’han volgut mostrar. Potser per pudor, potser per prudència, potser per covardia.

Una part del llibre sembla una d’aquelles cròniques que escrivia Quintà: plena de bona informació però amb una notable absència de fonts. Trepidant i molt ben escrit, però sense mostrar l’angle mort, que despullaria a més persones de les que es volen despullar. I ho dic convençut de que no és responsabilitat d’en Jordi Amat, sinó d’aquells que no han volgut aparèixer amb noms i cognoms.

Ell ha fet bé retratant el personatge i el seu context de la forma que ho ha fet. I ho ha pogut fer perquè està generacionalment allunyat de Quintà i d’aquells que van patir el seu comportament. Els que van conviure i treballar amb ell, amb les excepcions dels que van escriure ja fa molt anys articles crítics sobre la seva praxi professional, estan lligats de peus i mans per allò que no van fer o no van dir en aquell moment. I per això no volen sortir a la foto. Per aquesta raó Amat al·ludeix a molts fets però eludeix a molts dels seus protagonistes.

Aquest és un llibre que no s’hagués pogut escriure en vida d’Alfons Quintà, però m’aventuro a pensar que tampoc s’hagués escrit si Quintà tingués fills o germans que vetllessin per la seva memòria. Aquest llibre s’ha pogut escriure perquè Quintà era un home sol, perdut en la seva ignomínia, que es va quedar sol després de matar a l’única persona que s’havia volgut quedar amb ell. I que sol va morir. Aquesta solitud, aquesta manca absoluta de lligams –va trencar amb el pare, quasi va oblidar la mare, no tenia germans i mai va voler tenir fills- és el que explica que avui puguem llegir un llibre com “El fill del xofer”.

Hi ha un altre nivell de lectura del llibre, evidentment. La part més política. Aquella en què les fonts són més clares i més públiques, perquè es basen en fets i relats parcialment publicats en articles, notícies, i llibres de memòries. Aquí sovint tampoc hi ha fonts però no ens calen perquè podem deduir fàcilment d’on surt la informació: el dietari d'en Cabana, les memòries d'en Cebrián, les memòries i els records de diversos personatges públics, i segurament més d’una conversa amb la família Pujol, i no només –o no principalment- amb l’expresident. Hi ha detalls de la vida i la mort de Florenci Pujol que no sembla que hagin pogut sortir d’un entorn que no sigui el familiar.

El llibre pren força quan narra obertament les batalles de poder que va lliurar –i guanyar- Jordi Pujol i el seu entorn. Explica la gènesi del país que avui tenim. La gènesi del pujolisme i de TV3 –no es pot entendre un sense l’altre-, i la formació d’una estructura de poder catalana que va pactar amb les estructures de poder espanyoles per tal de consolidar-se i perdurar.

I aquí en Jordi Amat ens ofereix una nova mirada sobre els fets de maig de 1984. Una mirada que ens permet emmirallar aquells fets amb el que ha passat a Catalunya el darrers deu anys. Ens mostra cruament l’estratègia d’agitació i propaganda que es va posar en marxa per construir una “veritat social” sobre el cas Banca Catalana, allunyada de la possible “veritat judicial” per evitar que el President Pujol fos jutjat per aquell cas.

Aquella estratègia ressona encara en les estratègies que avui es segueixen utilitzant a Catalunya per afrontar la judicialització de diverses causes. I ens mostra amb claredat que tot el que avui es pugui dir i fer, ja ha estat dit i fet abans. 

Amb una notable diferència, però: a mitjans del anys 80 Pujol no només va saber construir una estratègia d’agitació per enfrontar-se a la justícia sinó que va aconseguir que una amplíssima majoria del plenari de l’Audiència Territorial de Barcelona decidís no jutjar-lo. Això és exercir el poder: fer que els altres facin allò que tu vols, allò que a tu et convé. No només els teus, sinó també els altres. Els seus successors ni tan sols albiren la possibilitat d’influir en els “altres”. Diuen que se’n volen separar però no tenen cap poder sobre ells. A diferència de Pujol, que sí que en tenia.

La principal diferència entre Pujol i els actuals líders del nacionalisme català no és que ells són independentistes i Pujol no ho era, sinó que Pujol entenia el funcionament dels engranatges del poder –i els utilitzava en benefici propi i de la seva causa. Pujol tenia poder i creia en el poder. L’independentisme d’avui no té poder ni voluntat de poder.

Més enllà d’aquestes consideracions, cal agrair a Jordi Amat l’exercici que s’ha atrevit a fer. Cal molt coratge per fer-lo. I més en aquest país, on gairebé ningú diu la veritat. On ningú diu el que caldria per no ofendre, sobretot als seus. Amat ens ofereix, a cara descoberta, un relat que ningú s’havia atrevit a fer. En la nota final del llibre ens explica el perquè d’aquest exercici de llibertat, assumint-ne també totes les responsabilitats.

És molt difícil escriure sabent que pots fer mal, i l’Amat es disculpa obertament pel dolor que hagi pogut causar.  Es molt difícil agitar els dimonis ocults d’una societat i no sortir-ne socarrimat. Ell ho ha fet. S’ha atrevit a “saltar-se la ratlla del respecte, traspassar la frontera de l’educació o enderrocar el mur de la conveniència” per explicar una història que calia explicar. Molts abans no s’hi havien atrevit i ara tampoc. Altres han explicat la seva part de veritat perquè l’Amat en fes una composició el més completa possible, una aproximació a la veritat.

Aquesta és la força del llibre i el seu poder. El poder de poder dir la veritat. El mateix poder que tenia Josep Pla. Un poder intel·lectual, tou i informal. L’Amat ha començat a atresorar aquest poder, i el desprèn. Però és un tresor molt delicat, que caldrà protegir amb molta cura.

Llegiu el llibre, si no ho heu fet ja. Però que el llegir no us faci perdre l’escriure. Hem d’escriure molt encara sobre el nostre passat, i sobre el que s’ha dit i el que s’ha callat, per entendre el que som i com hem arribat fins aquí.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

El Parlament i la llengua dels catalans