El canvi constitucional, a Catalunya i Espanya, vindrà d'Europa
Avui diumenge, 16
de març, el president Rajoy fa una afirmació contundent en una entrevista al
diari ABC "La gran reforma de la Constitución española vendrá por
Europa". Aquesta idea ja la va desenvolupar fa unes mesos, des de La
Moncloa, en la darrera compareixença pública de l'any passat. És una reflexió
que caldria tenir en compte, tant des del sobiranisme català com des de
l'esquerra espanyola: "el canvi constitucional més important que està
havent-hi a Espanya és Europa, i sembla que no ens n'estem adonant", va
afirmar. I ho va fer responent a una pregunta sobre la reforma constitucional
que demana l'oposició socialista i que semblava suggerir el Rei Joan Carles en
el seu missatge nadalenc.
Mariano Rajoy, que
és gallec i registrador de la propietat, sap que els canvis econòmics, socials
i polítics s'assemblen més al lent moviment de les plaques tectòniques que al
canvi brusc del temps provocat per una ciclogènesi temporal, com les que ha
viscut Espanya aquest hivern. I Rajoy sap que per molt que ho suggereixi el
Rei, ho demani l'oposició o ho exigeixi el poble de Catalunya, ell no obrirà el
meló constitucional. Altra cosa seria, és clar, que ho exigeixi Europa.
La constitució s'ha
modificat només en dues ocasions, i les dues ha sigut conseqüència de les
decisions preses en l'àmbit europeu. Decisions de les que també n'era partícip el
govern espanyol de torn -de Felipe González i de Rodríguez Zapatero. La
primera, l'any 1992, per permetre que els ciutadans comunitaris votessin a les
eleccions municipals. És a dir, per modificar el cos electoral, el demos de cada poble i ciutat, el "poble" en el que rau la sobirania.
La segona, l'any 2011, per introduir la regla de l'equilibri pressupostari a la
Constitució i fixar el pagament del deute com una obligació constitucional, tot
i que tots sabem que aquest precepte constitucional és ja avui tant
interpretable com ho és el dret a l'habitatge.
Mariano Rajoy
reafirma avui el que molts es resisteixen a veure. Ni ho vol veure l'extrema dreta que cridava fa
uns mesos contra "el tribunal d'Estrasburg" i que ha acabat
presentant-se pel seu compte a les eleccions amb la candidatura de VOX; ni ho
vol veure l'esquerra que segueix pensant que des de l'Estat (sigui espanyol o
català) encara es pot fer una política econòmica diferent; ni ho volen veure els sobiranistes catalans, que
si assolissin la independència descobririen que el control pressupostari que
exerceix la Comissió Europea sobre els Estats no és gaire diferent del que
exerceix el ministeri d'Hisenda sobre la Generalitat.
És a dir, és Europa
la que ens està modificant. Són els canvis en l'arquitectura de la política
econòmica, monetària i fiscal de la UE els que suposen "un canvi
constitucional de primera magnitud". Perquè és allà on radica la nova
sobirania, que ja no és a Madrid ni serà a Barcelona. Espanya, com Catalunya,
amb prou feines té una certa autonomia.
I és per això que
la qüestió catalana només es resoldrà amb la intervenció europea. El
sobiranisme català intentarà portar-nos, a tota velocitat i amb molta pressa,
fins al precipici. Però quan hi arribem, ningú voldrà saltar al buit. Per tant,
o bé des l'altre costat dels Pirineus ens construeixen una passarel·la per
esdevenir un nou Estat de la Unió, o haurem de tornar cap cots cap al centre de
la península. I com que cap de les dues opcions serà viable, el president Rajoy
rebrà una trucada de Berlín dient que cal fer una reforma constitucional.
En una setmana, com
l'estiu de l'any 2011, veurem com els dos grans partits espanyols pacten una
reforma constitucional exprés per introduir una disposició addicional, la
cinquena, que establirà un règim d'autonomia política i fiscal específic per a
Catalunya, a través d'una relació de caràcter netament confederal -és a dir,
bilateral- que després es desenvoluparà en un nou Estatut votat evidentment
pels catalans. Mesos després potser s'obre el debat d'un canvi constitucional més
ampli, en el que uns defensaran la federalització del model autonòmic i els
altres defensaran tornar bona part de les competències de la majoria d'autonomies
al govern central, i alguns fins i tot la instauració d'un règim republicà. Però
serà una reforma secundària perquè afectarà a temes no essencials. L'essencial,
la sobirania i la integritat territorial de l'Estat espanyol o d'un futur Estat
català, es decidirà Brussel·les, Paris i Berlin. I això no és bo ni dolent.
Però és el que hi ha.
Això Rajoy ho sap,
i per això es mourà després de les europees. I potser per això es planteja
enviar l'Alícia Sánchez-Camacho al Parlament Europeu. Per obrir una via de
pacte amb el Govern de la Generalitat abans que Brussel·les i Berlin imposin
les seves condicions. Però ho saben els sobiranistes catalans? Són conscients
que el poble de Catalunya no està en condicions de decidir el seu futur? Molt
em temo que no. Però un dia, de cop i volta, ens despertarem i veurem que algú
ja ha decidit què cal fer amb nosaltres. I no podrem fer altra cosa que votar a
favor d'aquesta decisió.
Comentaris