dimarts, d’agost 30, 2011

Sobre la sobirania perduda

La reforma de l'article 135 de la Constitució, que es tramita aquesta setmana a les Corts, ha de servir per a que prenguem consciència que ni la sobirania d'Espanya ni l'autonomia de Catalunya es poden entendre al marge dels tractats de la Unió Europea. Ni Espanya és ja un Estat sobirà ni Catalunya gaudeix d'una autonomia plena.

El més important de la reforma de l'article 135 de la Constitució Espanyola és la modificació dels epígrafs 2 i 3, sobre el dèficit i el deute respectivament, en els que s'afirma: "L'Estat i les Comunitats Autònomes no podran incòrrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts per la Unió Europea per als Estats Membres" i "El volum del deute públic conjunt de les Administracions Públiques en relació al producte interior brut de l'Estat no podrà superar el valor de referència establert en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea".

Per tant, el dèficit i l'endeutament públics només seran possibles en els nivells permesos per la Unió Europea. Aquesta és l'autèntica reforma constitucional, que situa definitivament la Constitució per sota els tractats europeus. I és lògic que així sigui. Perquè Espanya, en entrar a la Unió Europea primer i a la Unió Econòmica i Monetària després, va fer una important sessió de sobirania (que, per cert, la majoria vam votar en el referèndum del Tractat constitucioal de febrer de 2005, encara que el tractat final fos esmenat).

En resum, el que està passant aquests dies és una conseqüència lògica de la cessió de sobirania que en el seu dia vam fer. Evidentment, les coses es podrien haver fet de manera diferent. Hagués sigut més lògic que les decisions sobre la limitació del dèficit i del nivell d'endeutament s'haguessin pres en un Consell Europeu amb l'acord de tots els caps de govern dels països de la zona euro, de manera que el president del Govern espanyol hagués participat en la decisió. Però actualment en el Consell Europeu no existeix la unanimitat necessària per abordar els canvis que necessita la governança econòmica de l'Eurozona (ni Finlànida ni Àustria ni els Països Baixos hi estarien d'acord). Per tant, la única manera d'avançar és amb l'acord polític de França i Alemanya que, amb la complicitat del BCE, han permès la compra de deute italià i espanyol per part del BCE a canvi que aquests dos països ens comprometem, de forma inequívoca, amb la reducció del dèficit i del deute.

La solució final a l'actual crisi del deute passarà ineluctablement per l'emissió d'Eurobons però els països del nord només acceptaran l'emissió de deute europeu si els països més endeutats (o amb més perspectives d'endeutament, com Espanya) ens comprometem a no tornar-nos a endeutar en excès. Això impedeix polítiques anti-cícliques? No necessàriament. Però aquestes polítiques només es podran dur a terme a nivell europeu.

En el fons, el debat és sobre qui té capacitat per endeutar-se. L'endeutament és una qüestió de primer ordre que hem banalitzat. No és casual que la Constitució de 1978 preveiés que ha de ser el Parlament qui autoritzi al Govern a endeutar-se i que la legislació prevegui que les Comunitats Autònomes han de demanar permís al govern central per endeutar-se. L'endeutament condiciona el futur de les finances públiques i per això ha d'estar altament regulat.

A Espanya hem permès que els diferents nivells de l'administració s'endeutessin, fins i tot en èpoques de vaques grasses. I ara alguns ajuntaments i comunitats autònomes no saben com pagar el deute, independentment del seu sistema de finançament. Madrid i Barcelona tenen el mateix sistema de finançament, però Madrid té un deute 7 vegades superior al de Barcelona. Per què? Perquè ells van gastar massa (molt més que nosaltres) alhora que tenien, proporcionalment, menys ingressos (perquè els impostos i les taxes a Madrid són inferiors que a Barcelona).

Un altre bon exemple, en aquest cas del nivell de dèficit públic, és Navarra en relació a Catalunya, o Castella la Manxa en relació a la Comunitat de Madrid. El dèficit de Castella la Manxa ha superat el 6% del seu PIB. I això és una barbaritat. I més tenint en compte que, amb el mateix sistema de finançament, la Comunitat de Madrid l'any passat va tenir un dèficit del 0.25% del PIB. I Catalunya? Ens aniria millor si tinguéssim un millor sistema de finançament? Depèn de com el gestionéssim. Navarra té concert econòmic però va incòrrer en un dèficit del 3.5% del PIB, molt semblant al nostre i bastant superior al del País Basc, que té un sistema de finançament com el seu.

Conclusió: el dèficit no depèn del sistema de finançament sinó de com equilibres els ingressos i les despeses de la teva administració.

En resum, i tornant a Europa, hem entrat en una nova etapa de la governança econòmica de la Unió Europea. I ara el que hem de decidir és si volem que les decisions les prenguin "de facto" el govern alemany i el BCE, o volem un govern europeu legitimiat per prendre aquestes decisions.

La crisi del deute no ha fet altra cosa que posar de manifest, de forma descarnada, el dèficit democràtic de la Unió Europea. Ara, per resoldre aquest dèficit democràtic el primer que cal és que els governs nacionals -començant pel nostre- deixin de fer veure que segueixen sent sobirans i prenent les seves pròpies decisions. No és així. El govern espanyol ja no és sobirà.

Només si acceptem la major, i diem les coses tal com són, els ciutadans podran entendre què és el que està passant. Ara el que toca decidir és si volem seguir sense ser sobirans i que ens governi algú que no hem elegit, o volem participar en l'elecció d'un govern europeu.

Us imagineu una elecció europea entre una conservadora com Angela Merkel i... posem per cas, un socialista com François Hollande?

Només així recuperarem la sobirania perduda...






3 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb tu en que eisteix un dèficit democràtic al si de la Unió Europea que hem de superar i potser que el primer pas sigui prendre's més seriosament les eleccions europees des del nostre partit. Un altre tema seria desenvolupar una llei electoral europea, on al menys tots els països triesin els seus representants amb les mateixes regles, i evidentment, donar al parlament europeu la dignitat i la representativitat que es mereix. Es a dir, comencem per respectar electoralment Europa. I ja posats a aprofundir la nostra cultura democràtica, potser que sotmetem a referèndum una reforma constitucional que pot afectar greu i negativament el nostre model d'Estat del Benestar.

Josep M.Cortina ha dit...

És evident que la sobirania fiscal d’Espanya està molt limitada quan pel nostre excessiu endeutament combinat amb la pressió especulativa dels mercats, necessitem l’ajuda financera del BCE. Hi ha diferents formes de reconèixer això i s’ha triat la més espectacular, que com ja s’ha vist per les primeres declaracions de Moody’s no ha resultat pas tan tranquil·litzadora. Des del meu punt de vista n’hi hagués hagut prou amb un acord del Parlament o una llei Orgànica aprovada per la majoria del Parlament. I sembla realment poc seriós acudir d’urgència, com si es tractés d’aprovar un Decret Llei, a una modificació constitucional que per tants altres temes sembla tancada a canvis molt necessaris. Sobretot quan formalitzant aquesta renuncia no tenim cap garantia que les institucions europees que haurien de portar a terme la política fiscal i monetària de la UE estiguin ben definides, consensuades i en perspectives de posar-se en funcionament aviat.

És cert també que cal introduir racionalitat i control en les despeses de tots els nivells de l’administració pública, Estats, Autonomies, Diputacions i Ajuntaments, alguns dels quals han comès excessos enormes els darrers anys. Però no es pot acceptar que el dèficit es degui només a aquests possibles excessos – “de com s'equilibren ingressos i despeses”- perquè el sistema de finançament juga un paper essencial en la mesura que condiciona un dels dos factors: els Ingressos. Si com és el cas de Catalunya el sistema de finançament, encara que millorat per l’acord del 2009, continua dotant al país molt per sota de les seves necessitats és evident que encara que apliquem la més seriosa i conservadora administració generarem dèficit. És a dir que el nostre punt de partida porta ja implícit un potencial de dèficit. Ja se sap que en la conjuntura actual això és molt difícil d’arreglar però cal posar-ho de manifest en tot moment. Acceptació d’una limitada sobirania i de la necessitat d’austeritat, si. Però alhora exigència d’una correcció del nostre finançament bàsic, també.

Mª Dolors Renau ha dit...

Em sembla un bon anàlisi de la situació i el comentari ens permet donar-nos compte del que representa perdre sobirania. Hem trigat molt a veure-ho. Aixi i tot, construir una Europa diferent es una tasca ben llarga que requereix molta i bona politica, un bon discurs moral, valentia i generositat per no estar cada un buscant el seu " apanyo" Es necessita força moral i un bon relat perque es torni a creure en que la politica pot fer encare quelcom util...En fi, però no queda mes remei que resistir i insistir i construir. Tot acabar en ir. ...