Catalunya està fatigada?

Segons el diccionari, la fatiga és "l'estat d'exhauriment o grossa disminució de forces, de pèrdua de potència, produïts per un treball excessiu". En aquest sentit, sí que podríem parlar de la fatiga d'un govern i d'alguns consellers després de gairebé set anys de govern...

La fatiga, doncs, seria la conseqüència d'un "treball excessiu" realitzat en els darrers anys. És evident que el Govern d'Entesa, i abans el Govern Catalanista i d'Esquerres, han produït grans canvis a la política catalana. Han canviat el marc competencial i de relació amb el conjunt d'Espanya, i han impulsat tot un seguit de noves polítiques socials, alhora que han aprofundit en la millora dels principals serveis públics de l'Estat del Benestar, com l'educació i la salut, en un context de grans canvis sociodemogràfics derivats de la immigració.

Ara bé, el conseller Maragall, en la seva conferència de dimecres passat parlava de "fatiga" de la societat catalana. En aquest sentit, caldria aplicar la segona accepció del diccionari, que descriu la fatiga com "allò que és causa de cansament". I posa com a exemple "les fatigues de la guerra". La societat, doncs, estaria fatigada i cansada, de tants anys de batalla. Batalla de l'Estatut primer, batalla del finançament després, batalla entre els partits del govern i entre aquests i l'oposició... En fi, que la societat el que estaria demanant és una mica de pau i tranquil·litat. És a dir, d'estabilitat. Amb un govern fort i previsible alhora, que definís unes prioritats clares i que tingués una majoria parlamentària sòlida per a tirar endavant les reformes necessàries.

El problema és que la mateixa societat que demana això és molt plural i vota de manera que fragmenta el mapa parlamentari, fet que dificulta acords de govern estables. És molt difícil tenir un govern estable quan el primer partit d'una coalició no arriba a tenir el doble de vots i escons que el segon partit de la coalició i amb prou feines té el triple de vots i escons que el tercer. Una coalició d'aquestes característiques és difícil de gestionar a qualsevol lloc. I això és el primer que hauríem de tenir en compte.

Avui el conseller Ernest Maragall ha reblat el clau amb un article a La Vanguardia, en què parla de manca de projecte de país comú per part del Govern. I aquí és d'on plora la criatura. El problema del govern és que no té un projecte comú pel futur del país. No el té a nivell d'horitzó nacional (entre PSC i ERC) i tampoc el té en algunes polítiques sectorials importants (entre el PSC i IC-V). I això no ho penso jo, sinó molta gent, dins i fora del partit...

Et alors, quoi faire? D'entrada, des del PSC fer un esforç de claredat per a representar una majoria de catalans, potser en part el milió d'electors orfes dels que ens parlava l'Oriol Bartomeus fa uns dies des de les pàgines de l'AVUI. Tot i que cal optar entre uns i altres. Cal definir per on volem anar a buscar electors. Al centre? Entre el centre-esquerra catalanista? Entre el centre-esquerra tant català com espanyol? Aquestes són les veritables preguntes.

Amb el President Montilla podem buscar votants al centre. És el vot d'ordre. Els consellers Castells i Maragall diuen que cal anar-lo a buscar entre els sectors més catalanistes, marcant més encara les distàncies amb el PSOE amb un grup parlamentari propi, i jo crec que caldria anar-los a buscar entre els votants d'esquerres tant catalans com espanyols, especialment entre els fills del nostre votant tradicional, que en els darrers anys només s'han mobilitzat per donar suport a Zapatero, però que no ens voten ni a les eleccions al Parlament ni a les eleccions municipals. Són gent d'ordre, d'esquerres i d'ordre, que ens veuen com una "esquerra realista" capaç de transformar.

Per aquí hauríem d'ampliar la majoria social del partit. Necessitem apropar-nos a la generació que tenim avui entre 30 i 40 anys, la generació del baby-boom, de quan a Catalunya naixíem entre 90.000 i 110.000 nens i nenes cada any... Som més que les altres generacions, i ens hauríem de fer valdre més. I és en aquest sentit que alguns escriuen sobre hipotètics retorns.

Ara bé, cal no confondre els termes del debat. Aquí no hi ha un debat entre un sector suposadament més catalanista i un que ho és menys. Hi ha un debat d'estratègia. Hi ha un debat polític de fons, que així com alguns hem plantejat en els òrgans corresponents, altres no han fet. El que he expressat en el paràgraf anterior ho he expressat també en el Consell Nacional del partit. No tothom pot dir el mateix.

I aquí és on hi ha el problema, que en Toni Soler expressa avui amb tota cruesa en el seu article dominical a La Vanguardia: "reivindican su derecho a expresarse en público, lo cual está muy bien, ya que en privado -es decir, en los órganos directivos del partido- se expresan más bien poco, porque se sienten aislados". De fet, en el darrer Consell Nacional, m'hagués agradat poder parlar d'estratègia, i de la mateixa manera que jo vaig plantejar la qüestió generacional, altres haurien pogut plantejar altres qüestions. Si ho féssin, tots hi sortiríem guanyant. Però tots, començant per la direcció, hauríem d'assumir que la pluralitat ens fa més grans i la competència ens fa més forts.

Però vaja, "no val a badar", que diu avui en Joan Ferran. El problema que tindrem plantejat durant els propers mesos, és el populisme a la catalana. Populisme agitat, en primer lloc, pel Joan Laporta, que sembla que ja està a punt de posar en marxa la seva web. Laporta, si ho fa bé, pot remoure de dalt a baix la política catalana. Si aconsegueix un 8-10% del vot i una desena de diputats, pot trastocar-ho tot. 200.000 vots i 10 diputats, aquest podria ser el seu objectiu. (Si "Ciutadans" va aconseguir més de 90.000 vots fa 4 anys amb un candidat desconegut, algú dubta que Laporta no podria obtenir-ne el doble?) 100.000 vots vindrien de CIU i 100.000 d'ERC, de manera que el panorama polític no seria el mateix. Aquests 100.000 vots eliminarien l'avantatge que té CIU en relació al PSC, i aniríem cap a un nou empat tècnic, com l'any 1999 o 2003, i les majories serien encara més difícils...

Tenim un risc evident de que el populisme sacsegi la política catalana. Hi ha un perill real. I els partits majoritaris tenim l'obligació de plantejar respostes clares i realistes a les dificultats d'avui. És una obligació, tant del PSC com de CIU. Si no ho fem, tot serà molt més complicat.

Cal refer un nou bloc progressista, d'una esquerra realista i d'ordre, per tal de fer front a les onades populistes que estan a punt d'arribar. Ho va escriure l'Enric Juliana fa més de tres anys en un article de la revista de la Fundació Campalans, i avui és més vigent que mai.

En resum, Catalunya està fatigada i el populisme (ja sigui nacionalista o de dretes) se'n pot aprofitar.

Per tant, des del PSC hem de fer una aposta estratègica per adreçar-nos al sector emergent de la societat, a la generació del baby-boom que ja avui estem construint el país i que l'haurem d'aixecar durant els propers deu anys, en la que serà una dècada molt i molt difícil. Nosaltres haurem de fer la travessa del desert, del 2010 al 2020, mentre els nostres pares es jubilen i envelleixen, i els nostres fills van creixent. Aquesta generació haurem de protagonitzar la propera dècada. I nosaltres l'hem de saber representar.

Comentaris

Ignacio ha dit…
Muy buen post, Albert. Me ha gustado mucho y me ha clarificado algunas de las cosas que leo estos días sobre Cataluña con sorpresa. No entendía lo que estaba sucediendo, pero tras leer tu post, parece. Más claro. Estoy bastante de acuerdo con tu análisis.
Un abrazo,

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

El Parlament i la llengua dels catalans