diumenge, de gener 24, 2010

Qui aixecarà Catalunya?

Ha començat un any electoral, un any decisiu, i torno a posar en marxa aquest bloc, ara lligat al meu perfil del facebook. Cada diumenge tornaré a donar la meva opinió sobre l'actualitat de la darrera setmana i analitzar les estratègies que hi ha darrere els moviments tàctics. (Táctica y Estrategia, que escrivia l'estimat Benedetti...)

La setmana passada els socialistes catalans donàvem el tret de sortida a la pre-campanya amb el primer Consell Nacional de l'any, divendres José Zaragoza presentava la campanya "Temps difícils. Gent seriosa", i ahir CIU va posar en marxa la seva nova campanya a la xarxa sota el lema "Començar il·lusiona", amb spots i una xarxa social que pretén mobilitzar l'electorat convergent. Nosaltres la setmana passada també vam començar amb els vídeos, en aquest cas fent notar que no sempre qui creu arribar primer acaba guanyant. De fet, és el que va passar fa trenta anys, a les primeres eleccions, les de 1980. I ara podria tornar a passar el mateix, però a l'inrevès...

En qualsevol cas, la pregunta és pertinent. "Qui aixecarà Catalunya?" Qui tornarà a donar autoestima a aquest país en un context de crisi política, econòmica i nacional? Aquesta és la gran pregunta que haurem de respondre aquest any.

Artur Mas es presentarà com "l'home que aixecarà Catalunya", com ho va fer Pujol l'any 80 (en aquest sentit no us perdeu l'article d'avui a La Vanguardia del Carles Castro). En un context de greu crisi, es presenta un home que donarà respostes. Davant d'ell, els socialistes presentarem José Montilla, un home seriòs, de fets més que de paraules, que ha aconseguit en tres anys compromisos inaudits del Govern d'Espanya, tant en matèria d'inversions com en relació al finançament de la Generalitat.

Cap d'ells té por a guanyar, tot i que un té por a perdre. José Montilla no té res a perdre i, per tant, no té por. Ell ja és President de la Generalitat, ja ho ha sigut, ja va arribar a la meta fa tres anys. Artur Mas, en canvi, s'ha deixat escapar la presidència en dues ocasions, i té por a tornar a perdre. Ara bé, caldrà veure si -com va escriure Enric Juliana fa més de tres anys- encara és vàlida la sentència que "el instinto de supervivencia crece más recio en el Baix Llobregat que en el St. Gervasi mesocrático". Aquest any servirà per demostrar si Artur Mas té el nervi necessari per superar la por i guanyar la presidència. O si José Montilla, un cop més, serà més llest, més audaç... Cal recordar un cop més les paraules de Danton "l'audace, encore de l'audace, et toujours de l'audace pour sauver la France". En aquest cas, "pour sauver la Catalogne" (et le PSC aussi...)

Qui aixecarà Catalunya? Qui presentarà, amb emoció, un projecte i un programa per aixecar Catalunya? Com ha escrit recentment l'ex-president Pujol, la política és "projecte, programa, i emoció". Nosaltres tenim "programa", però ens falta visualitar el nostre "projecte de país", i fer-ho amb emoció, seguint els consells de l'estimat Antoni Gutiérrez-Rubí. L'Artur Mas també té un programa, però li falta un projecte de país clar, tot i que ara -amb l'inestimable ajuda d'en David Madí- intentarà posar-hi emocions, com està començant a fer amb els spots de campanya.

Nosaltres també començarem a fer un discurs en positiu, no només de fets, sinó de projecte de futur. Com va dir fa molts anys el president Bill Clinton - i va aprendre amargament Lionel Jospin 'le bilan c'est rien'- unes eleccions no es guanyen amb el balanç de gestió sinó amb el projecte de futur. El president Montilla ho va dir dissabte passat "votarem per quatre anys, però decidirem per 20 o 30".

En fi, que la partida serà interessant. I caldrà parar compte amb la repetició d'històries del passat. Abans he citat la campanya del 80 i els cartells del Pujol i del Reventós (cartells que vam trobar amb la Clara, l'Hèctor i la Cris... una nit de novembre de l'any 2000, en bosses a punt de ser llençades a les escombreries i que avui formen part de l'Arxiu Històric de la Fundació Rafael Campalans). Però també podríem recordar una història més recent. L'actual debat sobre el magatzem nuclear a Ascó pot repetir el debat sobre els transvasament de l'Ebre. El transvasament va fer que CIU perdés l'hegemonia política a les Terres de l'Ebre, en favor del PSC i ERC. Ara els convergents voldran utilitzar la polèmica per a recuperar l'espai. No oblidem que l'Ebre fa dècades que conforma una part important de l'imaginari polític català. El que passa allà influeix en el conjunt del país, com es va demostrar l'any 2003.

I parlant d'història, no em puc estar de comentar la beatificiació del rector de Sta.Maria de Mataró, assassinat per un grup de milicians que no va poder aturar ni el líder de la CNT, Joan Peiró, que després d'aquells fets va arribar a dir "això no és una revolució, és un conjunt d'assassinats".

Mataró és una ciutat rellevant. El 'lobby' mataroní i maresmenc (sobretot en el món de la política i la comunicació) és notable. Compta amb alguns dels bloggers més importants del país, i dins el PSC presenta notables peculiaritats. Mataró és una de les dues agrupacions socialistes històriques de Catalunya (a principis del segle XX només hi havia nuclis socialistes actius a Reus i a Mataró), però alhora té una viva relació amb l'esglèsia de la ciutat i amb les comunitats cristianes progressistes.

Alguns han criticat la presència del president Montilla, de l'alcalde Barón, de diputats i regidors, a la beatificació de Mossèn Samsó. Però a mi no deixa de semblar-me un símptoma de normalitat institucional i de transversalitat del PSC, que és molt més plural del que alguns creuen i per això pot aspirar a ser un partit majoritari. I per això cal assumir amb normalitat que hi ha "socialistes cristians" com hi comencen a haver també "socialistes musulmans". Que poden exercir si en tenen voluntat "de socialistas en la iglesia (o la mezquita) y cristianos (o musulmanes) en el partido", parafrasejant la coneguda cita de l'Alfonso Comín.

I no vull acabar sense una nota sobre la conferència de l'alcalde Jordi Hereu de ja fa més de 10 dies "Barcelona 2010-2020: deu anys decisius". Els mitjans de comunicació de la ciutat van descobrir el que els companys de partit fa molt de temps que sabem: que Jordi Hereu és un bon líder i un gran comunicador. Hi ha pocs dirigents polítics amb capacitat per fer el que ell va fer el dia 14 de gener. I per això va causar impressió. Va expressar la seva ambició i determinació per a dur a terme el seu projecte de ciutat per als propers 10 anys, i culminar-lo amb la celebració d'uns Jocs Olímpics d'Hivern l'any 2022. Un projecte audaç, que pot liderar la transformació d'una part important del país i millorar els eixos que comuniquen la Barcelona metropolitana amb el Pirineu.

Jordi Hereu va explicar un projecte "La Barcelona del 2020", un programa "L'Agenda Barcelona" de transformació de la ciutat, i ho va fer amb emoció, transmetent una convicció profunda. Projecte, programa i emoció. Els tres pilars que fonamenten l'èxit d'un lideratge polític.

S'acosten temps interessants. I espero seguir-los comentant. Diumenge vinent, més.