The inauguration of the 44th president of the USA

Ha sigut una experiència única. Dilluns passat, al vespre, arribàvem a Washington en tren des de Boston per assistir a la inauguració de Barack Hussein Obama com a nou president dels Estats Units d'Amèrica. Desenes i centenars de milers d'americans van fer el mateix, arribats de tots els punts del país. Washington bullia de gent, sobretot gent jove i afroamericans, que arribaven amb la seva bossa per passar un o dos dies a la capital. Tots veníem pel mateix: per escoltar el jurament del primer president afroamericà de la història dels Estats Units d'Amèrica.

Dimarts dia 20 de gener, a les set del matí,Washington ja era una festa. Rius de gent s'encaminaven cap al National Mall, el centre del poder polític de la capital. Vam tenir dubtes de si hi podríem arribar però l'organització era gairebé perfecte. Milers de voluntaris et donaven la benvinguda amb un somriure i et guiaven pel camí que ens hauria de dur al mall. Vam caminar més d'una hora, a través també del túnel que travessa el mall, convertit per un dia en un pas peatonal per a milers de persones, i a dos quarts de vuit arribàvem a lloc, uns centenars de metres davant l'obelisc del Washington Memorial, i a l'alçada del Museu d'Història Americana.

Davant d'una de les més de vint pantalles gegants instal·lades, i veient l'edifici del Capitol al fons, vam poder seguir durant més de 4 hores i a uns quants graus sota zero, tot i el sol intermitent que despuntava entre els núvols del cel de la capital, la cerimònia inaugural. Una cerimònia amb un aire popular i imperial alhora.

Primer, i per a tenir-nos entretinguts, ens van passar el concert d'inauguració celebrat al Lincoln Memorial el diumenge anterior, amb el Bruce Springsteen, la Shakira, i uns quants més. I a partir de dos quarts d'onze, vam seguir en directe l'arribada de senadors i respresentants, governadors i membres del futur govern, d'expresidents i futurs presidents dels Estats Units d'Amèrica. Tot un ritual, anunciat puntualment i acompanyat per la música de la Banda dels Marines.

Aquí ja es van poder veure les preferències del públic, que ovacionaba a Ted Keneddy i Colin Powell i escridassava a Joen Lieberman (traitor!) i a Dick Cheney (go back to the hell!), fins que van arribar el Bill i la Hillary Clinton, que van rebre tambe l'ovació sincera del públic.

Aquesta fou la part popular, d'un poble que se sent partícep del seu destí, i que va seguir emocionat la inauguració, cridant i plorant, (oh yes! anava repetint com un mantra l'afroamericà d'1.90, abric negre i ulleres de sol que teníem al costat, a mesura que el nou president anava pronunciant el seu discurs). No podies evitar emocionar-te sentint l'emoció dels centenars de milers d'americans congregats. Una emoció que va arribar al súmmum amb el jurament del nou president, i que va anar precedida d'una invocació religiosa i una benedicció posterior que gairebé tothom (jo crec que també els unbelievers) va seguir amb emoció continguda (A-MEN!)

L'altra, va ser la part imperial de la cerimònia. Una cerimònia que mostra la capacitat d'aquest país per mantenir i renovar rituals forts que donen sentit a la nació. Una nació republicana i imperial alhora, (amb una àliga imperial de veritat al propi escenari) i orgullosa de ser-ho. Una nació que no necessita la resta del món per autoafirmar-se en els seus valors, defensar una determinada visió del món, i donar un sentit a la seva missió històrica.

El 20 de gener de 2009 va ser, doncs, un gran dia per a la democràcia americana. I el president Obama va estar a l'alçada, amb un discurs d'una càrrega de profunditat enorme, contra aquells que s'han carregat l'economia i la imatge d'aquest país durant els darrers anys. Un discurs que superava el joc partidista (arribant a qualificar de childish, el comportament partidista d'alguns) i que feia una crida a iniciar "a new era of responsability", "to remake America". Un discurs que farà història i que obre, no una època de "big goverment" sinó d'un govern útil i eficient, que superi la època ideologitzada que pretenia reduir al mínim el rol de l'Estat i del govern federal.

El dimarts 20 de gener es va demostrar, un cop més i com deia Hanah Arendt, que les democràcies, com la història, es basen en els nous començaments. Els nous inicis que donen sentit a la història i a les nacions.

Aquesta és la meva crònica particular d'aquell dia, d'un dia que ja és història.

El dia 20 de gener de 2009, davant de dos milions de persones, Barack Hussein Obama va jurar com a 44è president dels Estats Units d'Amèrica i, tot i que érem una mica lluny, sempre podrem dir "we were there".

Però aquí no va acabar el nostre periple americà. Després de Washington vam marxar uns dies a Nova York, on vam poder assistir a la inauguració de la delegació del Govern de la Generalitat als Estats Units, en una magnífica oficina al pis 28 d'una de les torres del Rockefeller Center, compartint planta amb la delegació del Govern del Québec. Aquí us deixo una foto amb l'Héctor Mora i el Joan Cotxà, artífex del desplegament de les delegacions del Govern de Catalunya.