dijous, d’octubre 16, 2008

10 anys al PSC

Fa més de dos mesos que no escric, i alguns ja fa setmanes que m'ho recordeu, però no em decidia. Des de fa setmanes que tenia ganes de parlar dels anys que fa que sóc membre del PSC. De fet, aquesta setmana ha fet deu anys del dia en què vaig entrar a formar part del grup de joves que vam fer campanya pel Pasqual Maragall per a les eleccions catalanes de 1999.

Jo ja era simpatitzant del partit, des de poc després de les primàries entre el Borrell i l'Almunia, que havien sigut la primavera d'aquell 1998, i ja havia organitzat una primera reunió amb un grup d'estudiants de polítiques (la majoria ex-Boscà) a la Sala nova de la parròquia de St. Medir, amb l'Albert Broggi. Però aquella reunió en una cafeteria de La Rambla, amb el Marc López i el Lluís Rodríguez, va ser el tret de sortida d'una experiència extraordinària, durant un any, fins a l'octubre de l'any següent.

Vist en retrospectiva tot es pot matisar, però aquell any -l'any del canvi, en dèiem- va ser inoblidable per a molts. Només dues setmanes més tard, a finals d'octubre de 1998, vaig anar a un dinar amb el Narcís Serra, organitzat pel grup de joves de la Fundació Campalans... i dos mesos després presentàvem davant els mitjans el 18x18, una plataforma de joves de 18 anys que volíem el canvi a Catalunya. Y desde entonces hasta ahora...

Avui, 10 anys després i abans de fer-ne 29 la setmana vinent, recordo amb nostàlgia uns dies en què creiem que les coses podien ser diferents. De fet, tot això ho vaig arribar a explicar en una entrevista que em va fer l'Elianne Ros en una terrassa del Born i que va sortir publicada a El Periódico del dissabte 16 d'octubre de 1999... Va ser la culminació d'un any molt intens, que va acabar -desgraciadament- en una nit de pluja, primer a Nicaragua, després al Moncho's de Passeig de Gràcia i -finalment- a Consell de Cent 323, amb l'Ainhoa i la Clara, i no sé si algú més...

Aquella nit vaig ser conscient que havíem perdut una gran oportunitat que no tornaríem a tenir. 4 anys després tot seria diferent i ,tot i que Pasqual Maragall arribà a ser President, no ho va ser en les condicions que ho hagués sigut l'any 99, quan ERC va aconseguir només 12 escons i havíem aconseguit quedar-nos amb gran part del vot d'IC. Vam tocar el cel amb la punta dels dits, però ens vam quedar a les portes. La política catalana no seria com és avui si haguéssim guanyat aquell 17 d'octubre del 99, però la història només passa una vegada per davant la porta de casa i no vam aconseguir aprofitar l'oportunitat.

Tot i les contradiccions, tot i les diferències, malgrat totes les equivocacions i errors que segur hi van haver, aquella campanya la recordarem tots per la vitalitat amb la que es va viure. Recordo, per exemple i entre moltes d'altres, una acció concertada al St. Jordi, amb el Joan Ferran al capdavant, per a boicotejar un acte del president Pujol amb gent gran organitzat pel conseller Comas, i vam aconseguir que bona part dels iaios entressin al Palau amb ventalls del Maragall...

Era un altre temps, un temps llunyà que ara fins i tot ens sembla estrany. Va ser la meva primera campanya i -ja se sap- la primera sempre és especial. I més si no acaba bé, com aquella, i la pots recordar tota la vida amb la mateixa nostàlgia d'allò que hagués pogut ser però no va ser...

En fi, hi hauria tot una història per escriure d'aquests 10 anys del PSC. Però la deixarem per d'aquí a uns anys. De moment, és temps de mirar endavant. I el que tenim més a prop, ara mateix, és el Congrés del PSC de Barcelona. Un congrés important -el més important des de l'any 96- i que caldrà resoldre positivament per tal de reforçar el partit i, de retruc, el projecte que encapçalen Jordi Hereu i Carles Martí. Però d'això ja en seguirem parlant la setmana vinent.