Joan Reventós i Ramon Fernández Jurado
Aquesta setmana hem posat en marxa la nova web de la Fundació Rafael Campalans en una nova adreça www.fcampalans.org
Hi podreu trobar tota la producció editorial de la Fundació dels darrers cinc o sis anys, que ha estat molta, gràcies principalment a la labor del qui fou director de la Fundació durant tot aquest període, en Gabriel Colomé, i de tots aquells que van col·laborar amb ell per fer possible posar en marxa la revista FRC i la Col·lecció Reflexió, entre d'altres. Amb aquesta web, doncs, volem donar major visibilitat a tota aquesta producció editorial, i per això podreu trobar tots i cada un dels més de 200 articles publicats a la revista FRC.
Però espero que la nova pàgina pugui ser d'utilitat no només per donar a conèixer les activitats de la Fundació i les seves publicacions més recents, sinó per mantenir accessibles publicacions que potser restaven oblidades, com la Col·lecció Federalisme, o les col·leccions Papers d'Història i Monografies d'Història del Socialisme. Col·leccions pensades per mantenir viva la memòria, una memòria que aquesta setmana centra la tasca no només de la Fundació sinó també del partit.
En primer lloc, vull aprofitar per comentar la presentació del Full Suplement del Butlletí de l'Arxiu, dedicat a Ramon Fernández Jurado, i que vam presentar a Castelldefels divendres passat. Hi vam tenir l'oportunitat de descobrir un combatent per la llibertat i pel socialisme nascut l'any 1914, i que va viure en primera línia la República, la Guerra i la repressió franquista. Em van commoure les narracions de la Maria Josep Udina, de l'alcalde Antonio Padilla, del Garcia-Soler, i del propi Isidre Molas recordant el que sens dubte va ser un personatge digne de recordar.
Recordaven com era capaç de produir diversos articles cada setmana sobre temes ben diferents (no vaig poder deixar de pensar com hauria disfrutat ara amb un blog) o de la consciència de la fugacitat del temps: "Si t'interessa una notícia, retalla-la, perquè demà ja serà història".
Explicaven com no es rendia, tot i la malaltia "Al cos, se l'ha de fotre", i es queixava dels que no treballaven prou "oi que els calés que cobra a final de mes són de debò, doncs la feina també ha de ser de debò". Una consciència clara d'aquell que ha hagut de patir de debò per poder tirar endavant a la vida de forma autodidacta. Però que alhora coneix bé que per fer transformar la realitat no n'hi ha prou amb els ideals "En política, no es pot ser pur. Cal ser honrat, però no pur".
En fi, tot un exemple. I en aquella Biblioteca de Castelldefels vaig ser conscient de la tasca que ens correspon: mantenir i reivindicar la memòria. Una memòria que massa sovint ens han volgut manllevar. Recordava en Garcia-Soler que avui hi ha gent que s'atreveix a negar que la resistència antifranquista d'esquerres existís realment, reduint la resistència a la sola figura de Jordi Pujol, negant que quan Pujol era a la presó de Saragossa, a la presó de Lleida n'hi havia d'altres de presos, com el propi Isidre Molas.
I amb tot això, he tingut l'oportunitat de seguir de prop la setmana d'homenatge a Joan Reventós, amb el vídeo que hem produït des de la Fundació i un llibre excepcional que sortirà a a la venda diumenge vinent gràcies a la professionalitat i capacitat de treball del Rafael Pascuet. Un llibre que recull les més de vuitanta semblances que va escriure Joan Reventós al llarg de la seva vida sobre personatges diversos de la política i la societat catalana, espanyola i europea.
Diumenge serà hora de fer un balanç final d'aquesta setmana d'homenatge, però m'atreveixo a dir que ens haurà servit per recuperar una figura que hem tingut durant un cert temps molt oblidada. Joan Reventós representa una manera d'entendre el país i la seva gent que ens pot resultar fins i tot estranya per com n'és de poc comuna. Un home de la terra, "un pagès català" que diu en Raimon, un home que vivia el socialisme "com un sentiment", i que considerava que sense aquest sentiment, el socialisme no acabava de ser del tot.
I sentint el Martí Carnicer i el Francesc Casares, el Raimon Obiols i la Laia Reventós, o ahir a Lleida, el Féliz Sogas i el Ramón Aleu, te'n adones de com podria haver sigut de diferent aquest nostre país si el 20 de març del 80, en Joan Reventós hagués sigut elegit president de la Generalitat. Una institució, i la presidència de la Generalitat era una institució molt jove, acaba agafant característiques d'aquells que l'exerceixen, i les conviccions, l'estil i la manera de fer de Joan Reventós haguessin marcat -sens dubte- una institució que avui seria molt diferent a com la coneixem: més propera, tant per als treballadors industrials com als pagesos, més respectuosa amb els que no defensen les mateixes idees, menys omnipresent en la vida social i política...
Però desgraciadament no va poder ser així. Si ho hagués sigut el país que tindríem avui seria - no en tinc cap dubte- molt diferent.
Hi podreu trobar tota la producció editorial de la Fundació dels darrers cinc o sis anys, que ha estat molta, gràcies principalment a la labor del qui fou director de la Fundació durant tot aquest període, en Gabriel Colomé, i de tots aquells que van col·laborar amb ell per fer possible posar en marxa la revista FRC i la Col·lecció Reflexió, entre d'altres. Amb aquesta web, doncs, volem donar major visibilitat a tota aquesta producció editorial, i per això podreu trobar tots i cada un dels més de 200 articles publicats a la revista FRC.
Però espero que la nova pàgina pugui ser d'utilitat no només per donar a conèixer les activitats de la Fundació i les seves publicacions més recents, sinó per mantenir accessibles publicacions que potser restaven oblidades, com la Col·lecció Federalisme, o les col·leccions Papers d'Història i Monografies d'Història del Socialisme. Col·leccions pensades per mantenir viva la memòria, una memòria que aquesta setmana centra la tasca no només de la Fundació sinó també del partit.
En primer lloc, vull aprofitar per comentar la presentació del Full Suplement del Butlletí de l'Arxiu, dedicat a Ramon Fernández Jurado, i que vam presentar a Castelldefels divendres passat. Hi vam tenir l'oportunitat de descobrir un combatent per la llibertat i pel socialisme nascut l'any 1914, i que va viure en primera línia la República, la Guerra i la repressió franquista. Em van commoure les narracions de la Maria Josep Udina, de l'alcalde Antonio Padilla, del Garcia-Soler, i del propi Isidre Molas recordant el que sens dubte va ser un personatge digne de recordar.
Recordaven com era capaç de produir diversos articles cada setmana sobre temes ben diferents (no vaig poder deixar de pensar com hauria disfrutat ara amb un blog) o de la consciència de la fugacitat del temps: "Si t'interessa una notícia, retalla-la, perquè demà ja serà història".
Explicaven com no es rendia, tot i la malaltia "Al cos, se l'ha de fotre", i es queixava dels que no treballaven prou "oi que els calés que cobra a final de mes són de debò, doncs la feina també ha de ser de debò". Una consciència clara d'aquell que ha hagut de patir de debò per poder tirar endavant a la vida de forma autodidacta. Però que alhora coneix bé que per fer transformar la realitat no n'hi ha prou amb els ideals "En política, no es pot ser pur. Cal ser honrat, però no pur".
En fi, tot un exemple. I en aquella Biblioteca de Castelldefels vaig ser conscient de la tasca que ens correspon: mantenir i reivindicar la memòria. Una memòria que massa sovint ens han volgut manllevar. Recordava en Garcia-Soler que avui hi ha gent que s'atreveix a negar que la resistència antifranquista d'esquerres existís realment, reduint la resistència a la sola figura de Jordi Pujol, negant que quan Pujol era a la presó de Saragossa, a la presó de Lleida n'hi havia d'altres de presos, com el propi Isidre Molas.
I amb tot això, he tingut l'oportunitat de seguir de prop la setmana d'homenatge a Joan Reventós, amb el vídeo que hem produït des de la Fundació i un llibre excepcional que sortirà a a la venda diumenge vinent gràcies a la professionalitat i capacitat de treball del Rafael Pascuet. Un llibre que recull les més de vuitanta semblances que va escriure Joan Reventós al llarg de la seva vida sobre personatges diversos de la política i la societat catalana, espanyola i europea.
Diumenge serà hora de fer un balanç final d'aquesta setmana d'homenatge, però m'atreveixo a dir que ens haurà servit per recuperar una figura que hem tingut durant un cert temps molt oblidada. Joan Reventós representa una manera d'entendre el país i la seva gent que ens pot resultar fins i tot estranya per com n'és de poc comuna. Un home de la terra, "un pagès català" que diu en Raimon, un home que vivia el socialisme "com un sentiment", i que considerava que sense aquest sentiment, el socialisme no acabava de ser del tot.
I sentint el Martí Carnicer i el Francesc Casares, el Raimon Obiols i la Laia Reventós, o ahir a Lleida, el Féliz Sogas i el Ramón Aleu, te'n adones de com podria haver sigut de diferent aquest nostre país si el 20 de març del 80, en Joan Reventós hagués sigut elegit president de la Generalitat. Una institució, i la presidència de la Generalitat era una institució molt jove, acaba agafant característiques d'aquells que l'exerceixen, i les conviccions, l'estil i la manera de fer de Joan Reventós haguessin marcat -sens dubte- una institució que avui seria molt diferent a com la coneixem: més propera, tant per als treballadors industrials com als pagesos, més respectuosa amb els que no defensen les mateixes idees, menys omnipresent en la vida social i política...
Però desgraciadament no va poder ser així. Si ho hagués sigut el país que tindríem avui seria - no en tinc cap dubte- molt diferent.
Comentaris