La ciutat és la gent

Aquests dies ha saltat a la llum el projecte d'Eurovegas, que sembla que ens disputem Barcelona i Madrid, Artur Mas i Esperanza Aguirre, "tanto monta, monta tanto". Diuen que el Govern d'Espanya està disposat a posar-hi tota mena de facilitats legals (és a dir, està disposat a que els promotors d'Eurovegas cometin tota mena d'il·legalitats). Ens diuen que demanen que es pugui fumar en aquest recinte, que als casinos hi puguin entrar menors i ludòpates -que ara tenen l'entrada vetada a aquest tipus de locals- i que volen, evidentment, exempcions fiscals i de cotitzacions a la seguretat social durant no sé quants anys. És a dir, que no volen pagar pels beneficis que preveuen obtenir. El projecte en sí és discutible, que demanin no pagar impostos en un moment en què tothom està fent un esforç fiscal via l'increment de l'IRPF és indigne, però que vulguin permetre que els menors i els ludòpates tinguin entrada lliure ja resulta immoral. Però ahir el...

En el debat sobre l'alternativa a les reformes del Govern Rajoy i al desmantellament de l'Estat social espanyol que provocaran, recupero aquesta reflexió escrita fa uns mesos a partir del llibre "El declive de la socialdemocracia". El llibre de José V. Sevilla és un autèntic manual sobre la socialdemocràcia, ple de dades i d’anàlisis. Un llibre més d’economia política que no pas de política econòmica. És, per tant, un llibre per reflexionar sobre la socialdemocràcia en temps de crisi com l’actual. Ara bé, de quin declivi ens parla l’autor? I en relació a quan? Bona part del llibre descriu “l’ascens” de la socialdemocràcia entre 1945 i 1975. Una anys en què, si bé al Regne Unit els laboristes van impulsar el “welfare-state”, a França els socialistes de l’SFIO només van participar parcialment en els governs de la Quarta República i a partir de 1958 van quedar apartats del govern pel General De Gaulle durant més de vint anys; i a Alemanya fou la CDU qui impulsà l’estat s...

Els propers 16, 17 i 18 de desembre el PSC celebrarà el seu dotzè congrés, que ha d'elegir una nova direcció política encarregada de treure el partit de la pitjor situació en la que s'ha trobat en els seus 33 anys d'història. Fins ara, 3 destacats dirigents han afirmat la seva voluntat de competir per la primera secretaria del partit: Joan Ignasi Elena, Pere Navarro, i Àngel Ros. I un quart, Miquel Iceta, s'ha mostrat disposat a encapçalar una candidatura d'unitat. Ara bé, el debat que s'està produint entre els candidats és una mica irreal, en la mesura que cap d'ells és formalment candidat perquè el Reglament del Congrés no permet l'existència de pre-candidats abans d'iniciar el Congrés ni tampoc preveu l'elecció directa del primer secretari, sinó la votació d'una llista sencera de candidats per a les diferents secretaries de l'executiva. És a dir, estem fent un debat entre candidats que no és segur que puguin ser-ho. És cert que el Regl...

Amb els canvis que s'han produït a Itàlia i a Grècia estem vivint un intens debat sobre si els nous governs estan legitimats democràticament, i es diu que són governs 'imposats' pels mercats, els mateixos que van fer caure els anteriors. Penso que això és un simplisme en el que està caient tothom, els primers els periodistes, però no són els únics... En primer lloc, els anteriors governs van caure perquè no tenien una majoria sòlida per fer el que s'havien proposat. El govern Papandreu cau perquè tenia una part del seu partit que no volia seguir el camí de les reformes estructurals fixades per la UE i l'FMI, i quan va proposar un referèndum per tal que tothom assumís les seves responsabilitats i fixés una posició a favor o en contra de les reformes, ni el seu partit ni el principal partit de l'oposició van voler. Per què? Perquè saben que les reformes són imprescindibles però no volen assumir el cost polític que tenen. Per això hi ha un govern tecnocràtic a Grè...

La reforma de l'article 135 de la Constitució, que es tramita aquesta setmana a les Corts, ha de servir per a que prenguem consciència que ni la sobirania d'Espanya ni l'autonomia de Catalunya es poden entendre al marge dels tractats de la Unió Europea. Ni Espanya és ja un Estat sobirà ni Catalunya gaudeix d'una autonomia plena. El més important de la reforma de l'article 135 de la Constitució Espanyola és la modificació dels epígrafs 2 i 3, sobre el dèficit i el deute respectivament, en els que s'afirma: "L'Estat i les Comunitats Autònomes no podran incòrrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts per la Unió Europea per als Estats Membres" i "El volum del deute públic conjunt de les Administracions Públiques en relació al producte interior brut de l'Estat no podrà superar el valor de referència establert en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea". Per tant, el dèficit i l'endeutament públics nomé...

Des de que el maig de 2010 el president José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar mesures contundents de restricció de la despesa pública, vivim un debat sobre la necessitat de limitar el dèficit i reduir el deute públic. La proposta de limitar el dèficit constitucionalment no és més que la culminació d'aquest debat, que caldria abordar amb rigor des de l'esquerra. Em permeto fer-ho en base a cinc premisses: 1. Endeutar-se i generar dèficit no és, ni ha de ser, característica de l'esquerra. Al contrari, limitar el dèficit és molt més d'esquerres que rebaixar impostos i fer 'regals fiscals'. Durant molts anys, la dreta neoliberal va utilitzar els dèficits públics i l'endeutament generat per les polítiques socialdemòcrates del anys 70, de caire keynesià per fer front a la crisi econòmica generada per la crisi del petroli, per crear un mite: l'esquerra dilapida recursos, no sap gestionar amb rigor. Amb la sortida d'aquella crisi, els socialdemòcrates ...

Avui en Miquel Iceta ha publicat a El Periódico un decàleg sobre el futur del PSC. És un decàleg que estableix una agenda per a la renovació del PSC que obre un debat necessari però que cal aprofundir. És per això que m'atreveixo a concretar un decàleg que vagi més enllà dels conceptes que sovint ja hem assumit en anteriors congressos del partit, un decàleg pel canvi. El PSC necessita una renovació profunda per tal d'esdevenir, de nou, un projecte sòlid i col·lectiu. I la renovació s'ha de fer triant camins, fent opcions, més enllà de les ambigüitats que massa sovint ens han portat a la indefinició. Aquests són, doncs, en la meva opinió, els 10 canvis que el PSC necessita: 1. Renovar els lideratges que han conduït el partit en els darrers 10 o 15 anys . La generació que ha dirigit el partit a nivell nacional, i que ara té entre 50 i 60 o 65 anys ha donat el millor d'ells mateixos al partit durant els darrers 20 anys. Han sigut membres de la direcció que ens va dur al go...