Governs 'tecnocràtics': imposició dels mercats o incapacitat política?
Amb els canvis que s'han produït a Itàlia i a Grècia estem vivint un intens debat sobre si els nous governs estan legitimats democràticament, i es diu que són governs 'imposats' pels mercats, els mateixos que van fer caure els anteriors. Penso que això és un simplisme en el que està caient tothom, els primers els periodistes, però no són els únics...
En primer lloc, els anteriors governs van caure perquè no tenien una majoria sòlida per fer el que s'havien proposat. El govern Papandreu cau perquè tenia una part del seu partit que no volia seguir el camí de les reformes estructurals fixades per la UE i l'FMI, i quan va proposar un referèndum per tal que tothom assumís les seves responsabilitats i fixés una posició a favor o en contra de les reformes, ni el seu partit ni el principal partit de l'oposició van voler. Per què? Perquè saben que les reformes són imprescindibles però no volen assumir el cost polític que tenen. Per això hi ha un govern tecnocràtic a Grècia. Perquè el Partit Socialista no ha volgut seguir assumint el cost dels canvis ni l'oposició conservadora tampoc ha volgut assumir les regnes del país. Per tant, no hi ha 'imposició' dels mercats sinó manca de coratge polític. Incapacitat de dir la veritat a la gent i de liderar el país, en una direcció (fent les reformes draconianes que demana la UE i l'FMI) o en una altra (deixant la zona euro i devaluant).
El govern Berlusconi és potser la millor mostra d'incapacitat política. Els darrers 10 anys (i no 17 com diuen els mitjans) han sigut incapaç de fer les reformes que Itàlia necessitava. Ara els mitjans de comunicació semblen "descobrir" que Itàlia no complia els requisits per entrar a la zona Euro l'any 1998. Itàlia no només va 'maquillar' els comptes per complir el 3% de dèficit sobre el PIB sinó que era 'oficial' que tenia un deute que superaba el 100%. Però Itàlia no podia quedar fora de l'Euro, sobretot si hi entrava Espanya.
Espanya no només va complir amb el 3% de dèficit sinó que va aconseguir reduir el deute fins al 60% (que era l'objectiu fixat en els criteris de Maastricht). Espanya va fer els deures, i els va seguir fent els anys posteriors i fins l'any 2007, tendint al dèficit 0 i reduint el deute per sota el 40% del PIB. Eren anys en que creixíem al 3 i al 4% amb governs del PP i amb governs socialistes. Itàlia, en canvi, amb governs progressites entre el 1996 i el 2001 encara va complir mínimament, però a partir de l'arribada al govern de Berlusconi el 2001, no va fer res per reduir el deute, que ara està per sobre el 120%. Itàlia no ha crescut pràcticament els darrers 10 anys, ha mantingut un sector públic absolutament sobredimensionat i ineficient, i ara en paga el preu.
I, per cert, Berlusconi no porta 17 anys al govern com no han parat de dir els periodistes aquest cap de setmana. Va guanyar les eleccions per primer cop el 1994, sí, però el seu govern va durar 7 mesos. El va substituir un govern 'tecnocràtic' dirigt per Lamberto Dini que va intentar posar ordre i el centre-esquerra, liderat per Romano Prodi, va guanyar les eleccions de 1996 i va permetre reduir el dèficit del país encara que fos 'maquillant-lo' una mica. Però un cop es va entrar a l'euro, es van relaxar. La majoria d'esquerres va fer caure el govern Prodi, va tornar la inestabilitat i així va tornar a guanyar Berlusconi (que, per cert, va tornar a perdre el 2006 però l'esquerra, liderada de nou per Prodi, va ser incapaç de mantenir la majoria més de dos anys). Però, és clar, tot això resulta massa complexe per explicar-ho en un telenotícies, i és més fàcil dir que han acabat 17 anys de Berlusconisme...
Per situar-nos en el debat sobre governs tecnocràtics, també val la pena recordar que Itàlia és un règim parlamentari que ha tingut més de 50 governs en 60 anys de República. Per tant, el canvi de govern sense fer eleccions és una pràctica habitual al país transalpí. I aquests governs n són menys democràtics perquè són elegits pel Parlament, de vegades dins la pròpia majoria del govern anterior, i en ocasions amb un canvi d'aliances que crea una nova majoria parlamentària. I el govern de Mario Monti no deixa de ser una solució amb una llarga tradició a Itàlia. Un govern dirigit per un polític no partidista (que no un tecnòcrata). Monti no és algú alìè a la política italiana. Monti va ser durant més de 10 anys Comissari Europeu proposat pels governs i parlaments italians, com ho han sigut Pedro Solbes o Joaquín Almunia, per exemple. Un govern dirigit per Pedro Solbes per treure Espanya d'una situació de crisi excepcional també hagués hagut de ser titllat de 'tecnocràtic'? Solbes és un polític, algú que ha dedicat tota la vida a servir al país des de les institucions, com Mario Monti. I el govern de Monti tindrà el suport d'una majoria parlamentària i dirigents de diferents partits al seu sí.
Ara, quina és la principal diferència entre Itàlia i Espanya? A Itàlia el govern Berlusconi negava la realitat i no feia les reformes que tocaven, no ha volgut dir la veritat als italians. A Espanya, en canvi, el govern Zapatero, des del maig de 2010, ha assumit la gravetat de la situació i ha fet el que tocava per evitar que Espanya fos intervinguda i per anar quadrant els comptes progressivament i que el país no caigués al precipici. Ho ha fet per responsabilitat. I, tot i els errors anteriors, algun dia també li ho haurem d'agrair al president José Luis Rodríguez Zapatero. Els socialistes espanyols hem assumit les nostres responsabilitats. I ara, el PP, està disposat també a assumir-les. A Itàlia, en canvi, com a Grècia, ni la dreta ni l'esquerra han volgut assumir les responsabilitats i els costos de dirigir el país en un moment de dificultat.
Per això Itàlia i Grècia tindran governs 'tecnocràtics' i Espanya no. Perquè la classe política espanyola, diguin el que diguin els diaris, és molt més madura i responsable que la classe política grega o italiana.
En primer lloc, els anteriors governs van caure perquè no tenien una majoria sòlida per fer el que s'havien proposat. El govern Papandreu cau perquè tenia una part del seu partit que no volia seguir el camí de les reformes estructurals fixades per la UE i l'FMI, i quan va proposar un referèndum per tal que tothom assumís les seves responsabilitats i fixés una posició a favor o en contra de les reformes, ni el seu partit ni el principal partit de l'oposició van voler. Per què? Perquè saben que les reformes són imprescindibles però no volen assumir el cost polític que tenen. Per això hi ha un govern tecnocràtic a Grècia. Perquè el Partit Socialista no ha volgut seguir assumint el cost dels canvis ni l'oposició conservadora tampoc ha volgut assumir les regnes del país. Per tant, no hi ha 'imposició' dels mercats sinó manca de coratge polític. Incapacitat de dir la veritat a la gent i de liderar el país, en una direcció (fent les reformes draconianes que demana la UE i l'FMI) o en una altra (deixant la zona euro i devaluant).
El govern Berlusconi és potser la millor mostra d'incapacitat política. Els darrers 10 anys (i no 17 com diuen els mitjans) han sigut incapaç de fer les reformes que Itàlia necessitava. Ara els mitjans de comunicació semblen "descobrir" que Itàlia no complia els requisits per entrar a la zona Euro l'any 1998. Itàlia no només va 'maquillar' els comptes per complir el 3% de dèficit sobre el PIB sinó que era 'oficial' que tenia un deute que superaba el 100%. Però Itàlia no podia quedar fora de l'Euro, sobretot si hi entrava Espanya.
Espanya no només va complir amb el 3% de dèficit sinó que va aconseguir reduir el deute fins al 60% (que era l'objectiu fixat en els criteris de Maastricht). Espanya va fer els deures, i els va seguir fent els anys posteriors i fins l'any 2007, tendint al dèficit 0 i reduint el deute per sota el 40% del PIB. Eren anys en que creixíem al 3 i al 4% amb governs del PP i amb governs socialistes. Itàlia, en canvi, amb governs progressites entre el 1996 i el 2001 encara va complir mínimament, però a partir de l'arribada al govern de Berlusconi el 2001, no va fer res per reduir el deute, que ara està per sobre el 120%. Itàlia no ha crescut pràcticament els darrers 10 anys, ha mantingut un sector públic absolutament sobredimensionat i ineficient, i ara en paga el preu.
I, per cert, Berlusconi no porta 17 anys al govern com no han parat de dir els periodistes aquest cap de setmana. Va guanyar les eleccions per primer cop el 1994, sí, però el seu govern va durar 7 mesos. El va substituir un govern 'tecnocràtic' dirigt per Lamberto Dini que va intentar posar ordre i el centre-esquerra, liderat per Romano Prodi, va guanyar les eleccions de 1996 i va permetre reduir el dèficit del país encara que fos 'maquillant-lo' una mica. Però un cop es va entrar a l'euro, es van relaxar. La majoria d'esquerres va fer caure el govern Prodi, va tornar la inestabilitat i així va tornar a guanyar Berlusconi (que, per cert, va tornar a perdre el 2006 però l'esquerra, liderada de nou per Prodi, va ser incapaç de mantenir la majoria més de dos anys). Però, és clar, tot això resulta massa complexe per explicar-ho en un telenotícies, i és més fàcil dir que han acabat 17 anys de Berlusconisme...
Per situar-nos en el debat sobre governs tecnocràtics, també val la pena recordar que Itàlia és un règim parlamentari que ha tingut més de 50 governs en 60 anys de República. Per tant, el canvi de govern sense fer eleccions és una pràctica habitual al país transalpí. I aquests governs n són menys democràtics perquè són elegits pel Parlament, de vegades dins la pròpia majoria del govern anterior, i en ocasions amb un canvi d'aliances que crea una nova majoria parlamentària. I el govern de Mario Monti no deixa de ser una solució amb una llarga tradició a Itàlia. Un govern dirigit per un polític no partidista (que no un tecnòcrata). Monti no és algú alìè a la política italiana. Monti va ser durant més de 10 anys Comissari Europeu proposat pels governs i parlaments italians, com ho han sigut Pedro Solbes o Joaquín Almunia, per exemple. Un govern dirigit per Pedro Solbes per treure Espanya d'una situació de crisi excepcional també hagués hagut de ser titllat de 'tecnocràtic'? Solbes és un polític, algú que ha dedicat tota la vida a servir al país des de les institucions, com Mario Monti. I el govern de Monti tindrà el suport d'una majoria parlamentària i dirigents de diferents partits al seu sí.
Ara, quina és la principal diferència entre Itàlia i Espanya? A Itàlia el govern Berlusconi negava la realitat i no feia les reformes que tocaven, no ha volgut dir la veritat als italians. A Espanya, en canvi, el govern Zapatero, des del maig de 2010, ha assumit la gravetat de la situació i ha fet el que tocava per evitar que Espanya fos intervinguda i per anar quadrant els comptes progressivament i que el país no caigués al precipici. Ho ha fet per responsabilitat. I, tot i els errors anteriors, algun dia també li ho haurem d'agrair al president José Luis Rodríguez Zapatero. Els socialistes espanyols hem assumit les nostres responsabilitats. I ara, el PP, està disposat també a assumir-les. A Itàlia, en canvi, com a Grècia, ni la dreta ni l'esquerra han volgut assumir les responsabilitats i els costos de dirigir el país en un moment de dificultat.
Per això Itàlia i Grècia tindran governs 'tecnocràtics' i Espanya no. Perquè la classe política espanyola, diguin el que diguin els diaris, és molt més madura i responsable que la classe política grega o italiana.
Comentaris