La ciutat és la gent

Article publicat al número 34 de la revista política&prosa .  L'agitació sol entelar la visió » escriu Josep Pla en les notes disperses que va aplegar Francesc Montero en el volum  Fer-se totes les il·lusions possibles.  Pla valorava que l’isolament en què vivien durant el franquisme «haurà permès reflexionar a les persones que tenen aquest hàbit» i «veure les coses amb una gran claredat». Una reflexió que vam sentir sovint en boca de Pasqual Maragall i de Narcís Serra, quan explicaven que en assumir el govern de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1979 tenien molt clar què havien de fer perquè havien tingut molt de temps per pensar-ho, ells i els grups més actius de la seva generació. «L’agitació entela la visió». És un aforisme atractiu per pensar el moment en què viu la política no només al nostre país, sinó arreu del món. La «turbopolítica» a la qual feia referència Oriol Bartomeus en un article del passat mes d’abril. Pla, com Churchill i els grans homes de la vella política,

 Article publicat al número 31 de la revista política&prosa .  Des que es va publicar el passat mes de novembre, el darrer llibre de Jordi Amat,  El fill del xofer , s’ha convertit en referència obligada. És el llibre del qual tothom parla i que quasi tothom ha llegit. Un llibre amb 9 edicions en el moment d’escriure aquestes línies, en el llistat dels llibres més venuts de no-ficció en català durant 3 mesos i el més venut durant moltes setmanes, i amb una traducció al castellà que també rutlla. El primer que cal preguntar-se és per què el llibre ha tingut aquest èxit fulgurant. Sembla que molts catalans necessitàvem un llibre que parlés del costat fosc del nostre sistema polític i mediàtic, però que ho fes amb la necessària distància, temporal i personal, que ens permetés llegir el llibre sense sentir que ens estàvem mirant al mirall. Quan es va produir la reforma de l’Estatut de 2006, Jordi Pujol va fer una d’aquelles afirmacions categòriques que diuen molt amb poques paraules. U

Fa 40 o 50 anys, la majoria de catalans que parlaven en castellà no sabien parlar en català, no coneixien la llengua del país. No havien nascut aquí i ningú els hi havia ensenyat el català a l'escola. Ara, la majoria de catalans que tenen el castellà com a primera llengua, saben parlar en català. La majoria van néixer aquí i l'han après a l'escola. Molts d'aquests, són fills de catalans   que també van néixer a Catalunya i saben parlar en català des de petits. Però tots ells, pares, fills i néts, parlen prioritàriament en castellà perquè és la seva llengua, la llengua de la seva família. És a dir, exactament per la mateixa raó que els que tenim el català com a primera llengua . Nosaltres també sabem parlar en castellà, però utilitzem el català perquè és la nostra llengua. Aquesta realitat, que no és evident per a bona part del país, és la que sembla no entendre's quan es posa en qüestió que un dirigent polític pugui parlar en castellà al Parlament de Catalunya.

Article publicat a política&prosa el 22 de febrer de 2021 La principal novetat de les eleccions del 14-F és el creixement del PSC i –amb ell- de l’espai de l’esquerra federal al Parlament de Catalunya per primer cop en més de deu anys. La recuperació d’aquest espai, en caiguda lliure des de les eleccions de 2010 pot significar un cert retorn a l’equilibri anterior entre els tres grans espais que han estructurat la política catalana des de 1980. Al Parlament de Catalunya sempre hi ha hagut tres espais, tot i que en els darrers vuit anys semblava que només hi havia dos blocs. Un d’aquests espais pràcticament sempre ha sigut majoritari, ha obtingut la majoria absoluta dels escons i s’ha situat al voltant del 50% dels vots. L’espai nacionalista català, ara reconvertit en bloc independentista, sempre ha tingut la majoria absoluta de la cambra, des de l’any 1984. Les eleccions de 1984, les primeres amb TV3 en antena, van ser l’autèntic moment fundador del sistema polític català contemp

El darrer llibre d’en Jordi Amat deixa moltes preguntes obertes. La principal: per què ningú es va atrevir a explicar abans la veritat sobre Alfons Quintà? Ell mateix, a la nota final del llibre reconeix que si abans de la mort de Quintà “hagués sabut alguna cosa del que ara sé dubto que ho hagués explicat”. I aquí hi ha el veritable angle mort del llibre. Per què ningú ho va explicar abans? Per què –com es preguntava Pla- en aquest país ningú no diu la veritat? Per què, fins i tot ara, moltes de les fonts del llibre no surten citades? Per què molts dels que li han explicat a l’Amat coses d’en Quintà no han volgut sortir citats? No sabem qui és el company de pis que als anys 70 va veure com perseguia la seva parella amb la pistola a la mà. No sabem tampoc qui són les periodistes assetjades per Quintà. Tampoc les altres parelles que acaben fugint d’ell ni molts dels companys periodistes que expliquen algunes de les anècdotes més truculentes del llibre. Intuïm que alguns i algunes pod

Hem començat un nou any i veient com ha anat el mes de gener, des de l'assalt al Capitol a l'endarreriment en la producció de les vacunes, no ens hauríem de fer massa il·lusions de com anirà aquest 2021. Encara no està clar que sigui millor que l'any 2020. Per tant, faríem bé de seguir les paraules de Josep Pla, recuperades fa poc més d'un any: "fer-se totes les il·lusions possibles, i no creure en cap". Ens cal fer-nos il·lusions: que la pandèmia remetrà després d'aquesta tercera onada, que les vacunes reduiran la mortalitat perquè protegiran als més grans i vulnerables; que l'estiu serà millor que el de l'any passat; que el proper curs escolar serà més "normal" que aquest... Però faríem bé de no creure en cap d'elles. Cal fer-se il·lusions però no ser il·lusos. Les il·lusions son necessàries per seguir vivint però cal evitar ser il·lusos per no caure en la decepció . L'any 2020 serà un punt d'inflexió. A partir d'ara, en