La Catalunya dels tres espais i la solució dels dos terços

Article publicat a política&prosa el 22 de febrer de 2021

La principal novetat de les eleccions del 14-F és el creixement del PSC i –amb ell- de l’espai de l’esquerra federal al Parlament de Catalunya per primer cop en més de deu anys. La recuperació d’aquest espai, en caiguda lliure des de les eleccions de 2010 pot significar un cert retorn a l’equilibri anterior entre els tres grans espais que han estructurat la política catalana des de 1980.

Al Parlament de Catalunya sempre hi ha hagut tres espais, tot i que en els darrers vuit anys semblava que només hi havia dos blocs. Un d’aquests espais pràcticament sempre ha sigut majoritari, ha obtingut la majoria absoluta dels escons i s’ha situat al voltant del 50% dels vots.

L’espai nacionalista català, ara reconvertit en bloc independentista, sempre ha tingut la majoria absoluta de la cambra, des de l’any 1984. Les eleccions de 1984, les primeres amb TV3 en antena, van ser l’autèntic moment fundador del sistema polític català contemporani, com brillantment narra Jordi Amat a El fill del xofer. Des d’aquella primera majoria absoluta de Jordi Pujol, l’espai polític del nacionalisme català sempre ha tingut la majoria a la cambra.

El mínim històric d’aquest espai es va situar entre 1999 i 2006 –68/69 diputats amb el 45-46% dels vots– i el màxim històric el 1992 –81 escons i el 54% dels sufragis. En tot cas, sempre s’ha situat per sobre els 70 escons excepte en el període 1999-2006. En aquest espai, en què CiU fou el soci majoritari i ERC el minoritari, s’hi van anar incorporant Solidaritat el 2010, i la CUP el 2012. Aquest 14 de febrer, han obtingut el 48% dels vots –50,7% comptabilitzant el PDeCAT– i 74 diputats.

El segon espai és l’espai de l’esquerra federal, que entre 1984 i 2006 es va situar sempre al voltant d’un terç del vot i entre 45 i 55 diputats. Els seus màxims històrics es van produir el 1980 (41% del vot, 56 diputats) i el 1999 (40% del vot, 55 diputats), però aquest espai va entrar en crisi després del segon tripartit. La pèrdua de vot del PSC no va ser compensada per l’increment d’ICV –ni després els comuns–.

En les eleccions de 2010 per primer cop cau per sota el 30% del vot (25,7%) i es queda amb només 38 diputats. El seu mínim històric es va produir el 2017: 21% del vot i 25 diputats. La principal novetat d’aquestes eleccions és que aquest espai s’ha recuperat i ha tornat als seus nivells històrics: 30% dels sufragis i 41 diputats.

Finalment, el tercer espai, el de la dreta –o el centredreta– espanyolista, o nacionalista espanyol. Entre 1980 i 2006, aquest bloc es va situar per sota els 20 diputats, estructurat primer al voltant d’UCD i després d’AP/PP. A partir de 2010, supera per primer cop aquesta barrera i el seu creixement esdevé imparable, en paral·lel al creixement de Ciutadans, superant àmpliament l’espai de l’esquerra federal a les eleccions de 2015 i 2017, fregant el 30% del vot i assolint entre 36 i 40 diputats. Aquest va ser el principal canvi en l’equilibri entre espais que s’havia produït des de l’any 1984. Ara, per primer cop en deu anys, aquest espai –tot i la irrupció de Vox– torna als seus contorns històrics: 20 diputats i el 18,7% de vot, el pitjor resultat des de 2010.

Si llegim els resultats del 14-F des d’aquesta perspectiva, estaríem en un escenari de retorn a la «normalitat» preprocés. Un escenari en què l’esquerra federal recupera el terreny perdut durant la darrera dècada i el centredreta espanyolista perd tot el que havia guanyat. Però aquest «retorn a la normalitat» no modifica la inalterable majoria de l’espai nacionalista català, que segueix tenint la majoria absoluta –com sempre des de les eleccions fundacionals de 1984– i amb un percentatge de vot similar al que ha obtingut en els darrers deu anys però sense arribar als màxims històrics, tampoc en escons.

Quins escenaris pot obrir aquest nou Parlament? La majoria independentista permet seguir com fins ara, amb un simple canvi de cromos entre ERC i Junts, i sense necessitar nous aliats. Tanmateix, ERC intenta i intentarà atreure els Comuns a la nova majoria, a la via àmplia. La pregunta és: els hi convé als comuns afegir-se a la majoria sense el PSC? En el fons, els comuns es troben en la mateixa disjuntiva que l’any 2014 amb la consulta del 9-N. Ara han de triar si fan de crossa a l’espai independentista o bé s’alien estratègicament amb el PSC per fer possible les majories qualificades que permetin desbloquejar la situació política catalana.

A Catalunya tenim, des de fa massa temps, diversos òrgans pendents de renovació: el Consell de Garanties Estatutàries, la Sindicatura de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el CAC i el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals… Comencem per l’àmbit audiovisual. La llei aprovada pel Parlament l’octubre de 2019 recupera l’exigència que els membres del CAC i la CCMA siguin elegits amb el suport d’un mínim de dos terços de la cambra i a proposta d’un mínim de tres grups parlamentaris. A més, per ser membre de la CCMA caldrà superar un procés de selecció de candidatures, on hauran de presentar un projecte de gestió, i el nomenament dels directors de TV3 i Catalunya Ràdio també s’haurà de sotmetre a aquestes normes.

És una excel·lent oportunitat per construir la majoria de dos terços que Catalunya necessita per forjar uns consensos mínims que ens permetin recuperar una certa normalitat. Dos terços, 90 diputats, que només es poden assolir amb el pacte entre el PSC, ERC i Junts.

Segon òrgan a renovar: la Sindicatura de Greuges. El mandat del síndic Rafel Ribó està exhaurit des de febrer de 2019, fa 2 anys. L’elecció del nou síndic requereix el vot de tres cinquenes parts del Parlament: 81 diputats. Aquesta majoria seria possible en un pacte entre ERC, Junts, la CUP i els Comuns. Però políticament seria difícilment comprensible que s’evités incloure en el pacte al PSC.

Tercer òrgan pendent de renovació: el Consell de Garanties Estatutàries. Cinc dels seus sis membres han exhaurit el seu mandat. Alguns des de novembre de l’any 2015. És a dir, els grups parlamentaris han sigut incapaços de renovar-los en dues legislatures senceres. Comença la tercera. Esperem que ara sigui possible. Cal també una majoria de tres cinquenes parts.

I, finalment, la Sindicatura de Comptes, que té tres dels seus sis membres amb el mandat exhaurit. I el setè resta vacant des de la renúncia d’Andreu Morillas el novembre de 2017. Per tant, cal elegir a 4 síndics, també amb el vot favorable de 81 diputats.

Les renovacions d’aquests cinc òrgans tenen en comú que requereixen una majoria qualificada de tres cinquens o dos terços que per assolir-se requereix superar la dinàmica de blocs. Per tant, només el pacte entre l’espai nacionalista i l’espai de l’esquerra federal, amb cessions i compromisos, podria desbloquejar la seva renovació. Tenim, doncs, una gran oportunitat per començar a reconstruir institucionalment el país des de l’acord. La primera oportunitat en deuanys. La sabrem aprofitar?

El primer indici de si s’aprofitarà o no la tindrem amb l’elecció de la mesa del Parlament. El perfil dels seus membres, i no només les forces polítiques que representen, ens indicaran si estem en condicions d’obrir una nova etapa. Una etapa de diàleg entre govern i oposició. Una composició moderada de la mesa del Parlament és un requisit indispensable per fer els primers passos cap a una certa normalització política.

Catalunya té un problema de bloqueig polític per manca de diàleg. I l’única solució viable per avançar cap a la normalització és la solució dels dos terços. En seran capaços els tres principals grups polítics de la cambra? Esperem que sí.