dimecres, de setembre 01, 2021

Josep Pla: La lucidesa d'un candorós recalcitrant

Article publicat al número 34 de la revista política&prosa

L'agitació sol entelar la visió» escriu Josep Pla en les notes disperses que va aplegar Francesc Montero en el volum Fer-se totes les il·lusions possibles. Pla valorava que l’isolament en què vivien durant el franquisme «haurà permès reflexionar a les persones que tenen aquest hàbit» i «veure les coses amb una gran claredat».

Una reflexió que vam sentir sovint en boca de Pasqual Maragall i de Narcís Serra, quan explicaven que en assumir el govern de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1979 tenien molt clar què havien de fer perquè havien tingut molt de temps per pensar-ho, ells i els grups més actius de la seva generació.

«L’agitació entela la visió». És un aforisme atractiu per pensar el moment en què viu la política no només al nostre país, sinó arreu del món. La «turbopolítica» a la qual feia referència Oriol Bartomeus en un article del passat mes d’abril.

Pla, com Churchill i els grans homes de la vella política, consideraven que calia molta calma i claredat d’esperit per prendre les bones decisions, sovint ben acompanyades d’un bon conyac o d’un bon whisky.

Avui, però, vivim immersos en una política febrilment agitada i profundament ideologitzada. A Pla, la ideologia l’horroritzava gairebé tant com l’agitació. Josep Pla no va militar mai en cap partit i sembla que no en tenia pas bona opinió, de la vida militant: «No m’ha interessat mai d’entrar en una disciplina política. No he lograt mai ajuntar la santedat amb el ridícul».

És a dir, que es fa difícil fer política si no s’està disposat a fer el ridícul mentre es creu buscar la santedat. Cal ser molt creient per fer política, o molt cínic. Si no ets prou creient, o prou cínic, millor que et dediquis a un altre negoci.

Una aversió a la ideologia i la disciplina política que li permet observar amb una mirada oberta realitats polítiques molt allunyades de la seva concepció del món, com es posa de manifest a Viatge a Rússia. Allà hi veu el que molts no van entendre, ni als anys 20 ni als anys 70 del segle XX.

A ‘Viatge a Rússia’ hi veu el que molts no van entendre, ni als anys 20 ni als anys 70 del segle XX.

La NEP, la Nova Política Econòmica impulsada per la URSS a partir de l’any 1921 que, entre altres canvis, permetia als camperols l’apropiació de l’excedent del camp, està més ben explicada en 15 pàgines de la seva crònica de viatge que en els estudis de molts economistes escrits al llarg del segle passat. Perquè Pla comprèn el fons de la qüestió i entén els pagesos. Sap que no se’ls pot convertir en revolucionaris, com pretenia Trotski, en una «típica teoria del cul de cafè literari» i que el millor que podia fer el govern comunista era el que estava fent: «una política prudent, plena de tacte i delicadesa, [que] transigeix i segueix la política del compromís».

 

Lent forjada a l’Empordà

Ell entén perfectament en què consisteix el comunisme a la URSS dels anys 20: «L’Estat es preocupa essencialment de que ningú no es faci ric». Un principi «molt enraonat». Josep Pla mira el món amb la seva lent, forjada a l’Empordà, però la seva lucidesa no ideologitzada li permet copsar millor les realitats llunyanes –fos la URSS o els Estats Units– que la majoria d’intel·lectuals del seu temps.

Ell no defensa el capitalisme o el comunisme sinó que els analitza. El capitalisme és hegemònic, escriu a El quadern gris perquè és «irracional, caòtic, incomprensible, desordenat, capriciós, injust, dolorós, trist, absurd… exactament com la naturalesa i la vida». Per a ell, aquesta naturalitat «no prejutja pas la moralitat o la immoralitat del sistema». Simplement, la descriu. I és profundament escèptic sobre la possibilitat de millora: «parteixo de la idea que passar d’un règim real, encara que irracional, a un altre qualsevol règim imaginat no implica pas necessàriament passar a un règim millor».

I això, per què? Perquè la naturalesa no és justa: «no he vist pas mai enlloc que la naturalesa pretengués instaurar la justícia». La justícia és cosa dels homes. Som nosaltres els qui aspirem a la justícia, no pas la naturalesa: «La “Mare Naturalesa” no en té res de mare, i tota la història de la humanitat es redueix a la lluita contra la naturalesa. […] El món de l’home se’l fa l’home […] El món de l’home és un món aixecat contra la mort, contra la dissolució, contra la naturalesa». Què en pensaria avui dels defensors de la natura i els drets dels animals?

I és que si alguna cosa detestava Pla en política, era els naïfs i els relativistes: «si tot el que s’ha pensat és cert, verídic i autèntic, què es pot fer més?» Observava amb horror com cada cop n’hi havia més, de relativistes, «perquè la comoditat els afavoreix: es dediquen a arronsar-se d’espatlles i a passar la vida [el] més fàcil possible».

Pla avorreix aquesta actitud. Sap que cal comprometre’s i prendre partit. Defensar allò que un creu just i defensar-ho amb certa passió: «sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d’aquest món és insuportable».

«No m’ha interessat mai d’entrar en una disciplina política. No he lograt mai ajuntar la santedat amb el ridícul.»

És la humanitat qui ha de forjar el seu futur, més o menys racional, més o menys just, més o menys ordenat i comprensible. Però sense imaginar futurs perfectes allunyats de la realitat perquè «sovint es perd el bo per la mania de tenir el millor». O el mateix, en versió castellana: lo mejor es enemigo de lo bueno.

 

Un inadaptat

Aquesta mirada profundament arrelada a les característiques més pregones de la humanitat li permetia fer unes reflexions polítiques molt més acurades que la majoria d’analistes del seu temps. La mirada de Pla és lúcida perquè assumeix plenament les contradiccions del món sense jutjar-les.

Però aquesta lucidesa el fa sentir un inadaptat. «Inadaptat a què? ¿A l’estupidesa general progressiva?» i potser un infeliç: «Deixi’m ser un pur infeliç. No vull res. […] Jo vaig fracassar per endavant, al començament». Potser aquí rau la diferència en la percepció del fracàs: n’hi ha que fracassen després d’haver intentat quelcom, d’haver aspirat a alguna cosa, i els que fracassen abans de començar, per indolència o inadaptació. Pla creia que era dels primers o dels segons?

«Sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d’aquest món és insuportable.»

Hi ha persones que són felices sense necessitar-ne motius, i d’altres que són infelices fins i tot molt abans de poder tenir algun motiu per a la infelicitat. Pla explica que la seva veïna del carrer Nou quan era petit un dia li va preguntar: «i tu, ¿què vols ser?» i el petit Josep li va respondre «brusc, emmorronit: “Jo, res!”».

Qui res no espera, no desespera. Però l’home que res no espera tampoc no té por de res. I l’home que no té por acaba resultant perillós. Pot fer el que vulgui, pot dir el que vulgui, perquè tant li fa tot. I el «tant se me’n fotisme» és un perill per a l’ordre social. Conscient d’això, Pla sempre s’allunya. No fuig, perquè sap que no es pot fugir de la fugida. Però s’amaga, es retira, s’aïlla. Primer a l’Escala, després a Llofriu. Potser perquè ha d’amagar –i preservar– la seva autèntica naturalesa, de «candorós recalcitrant», lluny del cinisme que tots li atribueixen. Un home candorós que s’expressa amb la sinceritat de qui no té res a amagar.

Els homes àtics

Al cap i a la fi, si viu desencisat és que en algun moment es va encisar. En algun moment es va fer «totes les il·lusions possibles», tot i que després afirmava «no creure en cap». El seu cinisme aparent potser no és altra cosa que el resultat d’una «decepció raonable, enraonada».

Tanmateix, aquesta «decepció enraonada» no li impedeix valorar els grans homes de la política, de Cambó a De Gaulle, passant per Roosevelt. Pla reconeix la necessitat dels homes d’acció, però detesta l’acció buida i inconsistent. Utilitzant la contraposició entre els homes àtics –de la península àtica– i els asiàtics, Pla deixa clar que li agraden els polítics àtics i no suporta els asiàtics. L’àtic és concís i ple; l’asiàtic, inflat i buit. És aquesta política inflada i buida la que Pla no suporta. Una política falta de mesura i que no aporta res.

La «decepció enraonada» no li impedeix valorar els grans homes de la política, de Cambó a De Gaulle, passant per Roosevelt.

En aquests temps d’agitació política en què vivim, i que ens entela la visió, el món és ple de polítics asiàtics. Al nostre país, sense anar més lluny. Quants asiàtics hem hagut de patir en els darrers anys? I, quants àtics ens farien falta per redreçar la situació?

Això mateix es devia preguntar Pla l’any 1941 –quan es refugia a l’Escala– o el 1981 a Llofriu, al llit de mort, conscient que la Catalunya somniada –la de les seves il·lusions, aquella en què deia no creure– no havia pogut ser, tampoc aleshores, quan semblava que hi érem més a prop. Han passat 40 anys i, en aquest aspecte, no sembla que estiguem pas gaire millor. «Decebedor. Depriment. Però què hi voleu fer?» Final article


dimecres, de juny 09, 2021

'El fill del xofer' i el poder de dir la veritat

 Article publicat al número 31 de la revista política&prosa

Des que es va publicar el passat mes de novembre, el darrer llibre de Jordi Amat, El fill del xofer, s’ha convertit en referència obligada. És el llibre del qual tothom parla i que quasi tothom ha llegit. Un llibre amb 9 edicions en el moment d’escriure aquestes línies, en el llistat dels llibres més venuts de no-ficció en català durant 3 mesos i el més venut durant moltes setmanes, i amb una traducció al castellà que també rutlla.

El primer que cal preguntar-se és per què el llibre ha tingut aquest èxit fulgurant. Sembla que molts catalans necessitàvem un llibre que parlés del costat fosc del nostre sistema polític i mediàtic, però que ho fes amb la necessària distància, temporal i personal, que ens permetés llegir el llibre sense sentir que ens estàvem mirant al mirall. Quan es va produir la reforma de l’Estatut de 2006, Jordi Pujol va fer una d’aquelles afirmacions categòriques que diuen molt amb poques paraules. Un gènere que al nostre país només saben conrear amb la mateixa precisió Felipe González i José María Aznar. «Catalunya s’ha mirat al mirall i no s’ha agradat», va dir l’expresident Pujol.

Després d’un període de transició, una part de Catalunya va decidir que volia agradar-se quan es mirés al mirall. De fet, el procés iniciat el 2012 i que acaba la tardor de 2017 com un mirall trencat, no deixa de ser un procés de construcció d’una imatge idealitzada del país, que es volia oferir neta i impol·luta, obviant no només la gran diversitat interna sinó aquest costat fosc, aquest angle mort, construït al voltant de la vella Convergència i Unió. «Mirall, mirallet, quina és la nació més bonica del món?»

Ara que el mirall s’ha trencat i que Catalunya ha patit una severa derrota –tot Catalunya, no només l’independentisme– és l’hora de començar a explicar la veritat. I això és el que ha fet Jordi Amat en els darrers tres anys, des de la publicació de La confabulació dels irresponsables. Dir la veritat, explicar els fets tal com van succeir, per intentar entendre què ens ha passat i per què. I aquest és el veritable poder d’atracció d’aquest llibre, el poder de poder dir la veritat.

Tanmateix, El fill del xofer deixa moltes preguntes obertes. La principal: per què no es va atrevir ningú a explicar abans la veritat sobre Alfons Quintà? Ell mateix, a la nota final del llibre reconeix que si abans de la mort de Quintà «hagués sabut alguna cosa del que ara sé, dubto que ho hagués explicat».

Pudor, prudència o covardia

I aquí hi ha el veritable angle mort del llibre. Per què no ho havia explicat ningú? Per què –com es preguntava Pla– en aquest país ningú no diu la veritat? Per què, fins i tot ara, moltes de les fonts del llibre no surten citades? Per què molts dels que li han explicat a Amat coses d’en Quintà no han volgut sortir citats? No sabem qui és el company de pis que als anys 70 va veure com perseguia la seva parella amb la pistola a la mà. No sabem qui són les periodistes assetjades per Quintà ni tampoc les altres parelles que n’acaben fugint. I molts dels companys periodistes que expliquen algunes de les anècdotes més sucoses –i truculentes– del llibre, també resten en l’anonimat. Intuïm que hi pot haver personatges relativament coneguts, però no s’han volgut mostrar. Potser per pudor, potser per prudència, potser per covardia.

La primera part del llibre sembla una d’aquelles cròniques que escrivia Quintà: plena de bona informació però amb una notable absència de fonts. Trepidant i molt ben escrit, però sense mostrar l’angle mort, que despullaria més persones de les que es volen despullar. I ho dic sabent que no és responsabilitat de Jordi Amat, sinó d’aquells que no han volgut aparèixer amb noms i cognoms. Posició, d’altra banda, ben legítima.

Ell ha fet bé retratant el personatge i el seu context de la forma que ho ha fet. I ho ha pogut fer perquè està generacionalment allunyat de Quintà i d’aquells que van patir-ne la conducta. Els que van conviure i treballar amb ell, amb les excepcions dels que van escriure ja fa molts anys articles crítics sobre el seu comportament i la seva praxi professional, estan lligats de peus i mans per allò que no van fer o no van dir en aquell moment. I per això no volen sortir a la foto. Per aquesta raó Amat al·ludeix a molts fets, però eludeix molts dels seus protagonistes.

Aquest és un llibre que no s’hauria pogut escriure en vida d’Alfons Quintà, però m’aventuro a pensar que tampoc no s’hauria escrit si Quintà tingués fills o germans que vetllessin per la seva memòria. Aquest llibre s’ha pogut escriure perquè Quintà era un home sol, perdut en la seva ignomínia, que es va quedar sol després de matar l’única persona que s’havia volgut quedar amb ell. I que sol va morir. Aquesta solitud, aquesta manca absoluta de lligams –va trencar amb el pare i el va matar, quasi va oblidar la mare, no tenia germans i no va voler mai tenir fills– és el que explica que avui puguem llegir un llibre com El fill del xofer.

Els fets de maig de 1984

Un llibre que pren força quan narra obertament les batalles de poder que va lliurar –i guanyar– Jordi Pujol i el seu entorn. Explica la gènesi del país que avui tenim. La gènesi del pujolisme i de TV3 –no es pot entendre l’un sense l’altra–, i la formació d’una estructura de poder catalana que va pactar amb les estructures de poder espanyoles per tal de consolidar-se i perdurar.

I aquí Jordi Amat ens ofereix una nova mirada sobre els fets de maig de 1984 que enllaça amb la que va elaborar Jaume Bellmunt al número de març de Política&prosa. Una mirada que ens permet emmirallar aquells fets amb el que ha passat a Catalunya en els darrers deu anys. Ens mostra cruament l’estratègia d’agitació i propaganda que es va posar en marxa per construir una «veritat social» sobre el cas Banca Catalana, allunyada de la possible «veritat judicial» per evitar que el president Pujol fos jutjat per aquell cas.

Aquella estratègia ressona encara en les estratègies que avui se segueixen utilitzant a Catalunya per afrontar la judicialització de diverses causes. I ens mostra amb claredat que tot el que avui es pugui dir i fer, ja ha estat dit i fet abans pel pujolisme. Amb una notable diferència, però: a mitjan anys 80 Pujol no només va saber construir una estratègia d’agitació per enfrontar-se a la justícia, sinó que va aconseguir que una amplíssima majoria del plenari de l’Audiència de Barcelona decidís no jutjar-lo. Això és exercir el poder: fer que els altres facin allò que tu vols, allò que a tu et convé. No només els teus, sinó també els altres. Els seus successors, en canvi, ni tan sols albiren la possibilitat d’influir en els «altres». Diuen que se’n volen separar, però sobre ells no hi tenen cap poder. A diferència de Pujol, que sí que en tenia.

La principal diferència entre Pujol i els actuals líders del nacionalisme català no és que aquests són independentistes i Pujol no ho era, sinó que Pujol entenia el funcionament dels engranatges del poder –i els utilitzava en benefici propi i de la seva causa. Pujol tenia poder i creia en el poder. L’independentisme d’avui no té poder ni voluntat de poder. És més, avui el poder a Catalunya té mala premsa. Sembla que no en vol tenir ningú. Ningú no el vol exercir. Ningú no vol embrutar-se. Però sense poder ni voluntat de poder no es pot construir un Estat ni separar-se d’Espanya.

Exercir el poder és fer que els altres facin allò que tu vols, allò que a tu et convé. No només els teus, sinó també els altres.

Més enllà d’aquestes consideracions, cal agrair a Jordi Amat l’exercici que s’ha atrevit a fer. Cal molt coratge per fer-lo. I més en aquest país, on gairebé no diu la veritat ningú. On ningú no diu el que caldria per no ofendre, sobretot els seus. Amat ens ofereix, a cara descoberta, un relat que no s’havia atrevit a fer ningú. En la nota final del llibre ens explica el perquè d’aquest exercici de llibertat, assumint-ne també totes les responsabilitats.

És molt difícil escriure sabent que pots fer mal, i Amat es disculpa obertament pel dolor que hagi pogut causar. És molt difícil agitar els dimonis ocults d’una societat i no sortir-ne socarrimat. Ell ho ha fet. S’ha atrevit a «saltar-se la ratlla del respecte, traspassar la frontera de l’educació o enderrocar el mur de la conveniència» per explicar una història que calia explicar. Molts, abans, no s’hi havien atrevit, i ara tampoc. D’altres, han explicat la seva part de veritat perquè Amat en fes la composició més completa possible, una aproximació a la veritat.

Un excel·lent aperitiu

Aquesta és la força del llibre i el seu poder. El poder de poder dir la veritat. El mateix poder que tenia Josep Pla. Un poder intel·lectual, tou i informal. Amat ha començat a atresorar aquest poder, i el desprèn. Però és un tresor molt delicat, que caldrà protegir amb molta cura.

El poder de Pla va topar, en diverses ocasions, tant amb el poder instituït del franquisme com amb el poder naixent que es volia instituir amb la restauració de l’autogovern. El poder de Pla va topar amb Pujol i el pujolisme, que van condemnar la seva obra a un cert ostracisme.

El poder d’Amat es consumarà el dia que puguem llegir El fill d’en Florenci. Estic convençut que ja té material suficient per escriure’l, però probablement no es publicarà fins que l’expresident hagi estat enterrat amb honors. Algú dubta que el president Pujol tindrà capella ardent al Palau de la Generalitat? Si la va tenir Joan Antoni Samaranch, seria difícil d’entendre que ell no la tingués. De moment, però, El fill del xofer actua com un excel·lent aperitiu que ens prepara per al plat fort. Final article

dijous, de maig 20, 2021

El Parlament i la llengua dels catalans

Fa 40 o 50 anys, la majoria de catalans que parlaven en castellà no sabien parlar en català, no coneixien la llengua del país. No havien nascut aquí i ningú els hi havia ensenyat el català a l'escola.

Ara, la majoria de catalans que tenen el castellà com a primera llengua, saben parlar en català. La majoria van néixer aquí i l'han après a l'escola. Molts d'aquests, són fills de catalans  que també van néixer a Catalunya i saben parlar en català des de petits. Però tots ells, pares, fills i néts, parlen prioritàriament en castellà perquè és la seva llengua, la llengua de la seva família. És a dir, exactament per la mateixa raó que els que tenim el català com a primera llengua. Nosaltres també sabem parlar en castellà, però utilitzem el català perquè és la nostra llengua.

Aquesta realitat, que no és evident per a bona part del país, és la que sembla no entendre's quan es posa en qüestió que un dirigent polític pugui parlar en castellà al Parlament de Catalunya. Fins i tot alguns referents del progressisme català, com Josep Ramoneda -que ha escrit a bastament en castellà a la premsa durant decennis- va qualificar les paraules de Salvador Illa durant la seva intervenció en la sessió d'investidura fallida de Pere Aragonès, de "rotllos en castellà". Veurem què diuen d'aquest segon debat d'investidura.

Podria semblar que aquells que pensen i escriuen crítiques furibundes a l'ús del castellà al Parlament -fins i tot quan és ocasional- vulguin obviar la raó per la qual un diputat parla en castellà a l'hemicicle: perquè aquesta és, encara avui, la llengua pròpia de la meitat dels catalans. I no ho és perquè van néixer en una altra regió d'Espanya o en un país de parla hispana. Per a la majoria, el castellà és la seva llengua, tot i haver nascut aquí. Molts joves que tenen el castellà com a llengua són fills i nets de catalans nascuts a Catalunya que han mantingut el castellà com a llengua familiar.

Aquesta és la veritat incòmoda que bona part del país catalanoparlant obvia: després de 40 anys d'immersió lingüística, la llengua pròpia del país segueix sense ser la llengua pròpia de més de la meitat dels catalans.

De fet, segons l'enquesta d'usos lingüístics de 2018, l'última disponible, només el 36,3% dels catalans tenen la llengua catalana com a "llengua d'identificació". Un percentatge que ha caigut 8 punts des de 2003, quan era del 44% i quasi s'equiparava amb el castellà (47,5%). Podríem dir que a partir del 2003 es va trencar la constant progressió del català. Els enormes canvis demogràfics que va viure la societat catalana van portar a que si bé el percentatge de catalans que tenien la llengua castellana com a "llengua d'identificació" es mantingués estable (46,6% el 2018), els que s'identificaven am el català han anat a la baixa.

De fet, no només han crescut les persones que s'identifiquen amb altres llengües (fins a superar el 8%) sinó que també han crescut els que s'identifiquen amb el català i el castellà indistintament (del 5 al 7% en 15 anys).

La llengua habitual també ha evolucionat d'una manera similar. El castellà, que era la llengua habitual per al 47% de la població el 2003 ara ho és del 48,6% després d'haver arribat a superar el 50% l'any 2013. Per contra el català, llengua habitual del 46% de la població el 2003, ara ho és només del 36%.

Evidentment, aquesta dada amaga enormes diferències territorials. Així com a les Terres de l'Ebre el català és la llengua habitual per al 72% de les persones, i les comarques gironines, centrals i de ponent es situen entre el 54 i el 59%, al Camp de Tarragona és la llengua habitual del 40% de la població i a l'àmbit metropolità de només el 27,5%.

Però més enllà d'aquestes diferències, la pregunta clau és:

Per què el 85% dels catalans sap llegir el català, el 80% el sap parlar i el 65% el sap escriure, però només un 36% sent la llengua catalana com a llengua pròpia?

Els motius que porten a un català avui, a tenir el castellà com a llengua primera, com a llengua pròpia, són molt diferents  als motius de fa 50 anys. Llavors es parlava en castellà perquè era la única llengua que es coneixia. Avui es parla en castellà perquè es vol. Parlar en castellà és un tria, com ho és parlar en català. I aquest fet ho canvia tot.

Davant d'aquesta realitat, hi ha qui s'esquinça les vestidures permanentment, són aquells dolguts per la llengua,  "llenguaferits" en deien en un reportatge de TV3. Aquest col·lectiu és majoria entre els professors de català d'escoles i instituts, que no poden entendre perquè els seus alumnes no parlen en català. Doncs bé, és molt fàcil: no el parlen pel mateix motiu que aquests professors no parlen en castellà. Perquè parlen la seva llengua materna i familiar. I això no ho canviarà un professor de llengua perquè la única manera de canviar-ho és per la força, prohibint parlar la llengua materna (o ridiculitzant-la), com s'ha fet a la majoria de països del món -en un o altre moment de la història- per acabar imposant una de les llengües que s'hi parlaven per sobre de les altres. I com es va fer aquí amb el català, evidentment.

El català només ha avançat quan s'ha convertit en llengua de prestigi que garantia l'ascens social. Però curiosament això es va produir més als anys 60 i 70, que no pas als anys 80 i 90, quan la llengua ja era oficial i estava normalitzada o en procés de normalització. I més als 80 que als 90. Per què?

És interessant analitzar què ha passat amb les generacions nascudes als anys 70 i 80. Els nens nascuts a finals dels 70 i primers 80 vam créixer veient TV3, fos o no el català la llengua de la nostra família.

Què ha passat amb aquesta generació? Quina llengua utilitzem avui?

Només el 29% dels nascuts entre 1974 i 1988 tenen el català com a llengua habitual. És a dir, que aquella generació que va ser la primera en ser escolaritzada en català, és la que menys utilitza la llengua. Evidentment, la immigració no comunitària hi té un paper rellevant en aquesta estadística, ja que un 30% d'aquest tram de població va néixer fora d'Espanya. Ara bé, si obviem aquest 30% ens trobem que menys de la meitat del 70% d'aquesta generació, nascuda a Catalunya i escolaritzada en català, té el català com la seva llengua habitual, tot i que el parli i l'escrigui.

Aquesta és la realitat que es nega directa o indirectament, quan no s'accepta que s'utilitzi el castellà a les institucions que representen al conjunt de catalans, o s'obvien informativament els llibres més venuts en castellà en les diades de Sant Jordi.

Però encara hi ha un altre element generacional.

Els nens nascuts a Catalunya de pares nascuts a la resta d'Espanya, sovint veien el català com element d'integració i ascens social. Alguns d'ells el van assumir com a llengua pròpia i habitual, tot i que molts altres només la van assumir com a llengua d'ús. La diferència acaba arribant en el moment de tenir fills. 

Si has assumit el català com a llengua pròpia, serà la llengua que transmetràs als teus fills. Si només l'has assumit com a llengua d'ús, que parles a la feina o amb alguns amics, però no com a llengua pròpia, en el moment de tenir fills els hi acabaràs parlant en la teva llengua, el castellà. I així ha sigut com s'ha transmès el castellà com a llengua familiar a Catalunya, més enllà de l'extensió de l'ús del català.

I aquest fet té una derivada. Quan ets fill de pares nascuts fora de Catalunya, assumeixes que la llengua dels teus pares no és la pròpia del país, tot i que sigui la teva. Però quan ets fill de pares nascuts a Catalunya que parlen en castellà, la relació amb la llengua resulta diferent. El castellà, com a llengua familiar, ja no és percebuda com una llengua forana, sinó com una llengua de Catalunya, com ho és el català. I d'aquí sorgeix un cert rebuig al concepte del català com a llengua pròpia de Catalunya. 

Per a les generacions més joves, amb pares catalans que saben parlar en català però que tenen el castellà com a llengua pròpia, no té sentit considerar que el castellà no és, també, una llengua pròpia d'aquest país, Catalunya.

Aquesta és la realitat lingüística a la Catalunya d'avui, especialment en les generacions nascudes a partir dels anys 80 i 90. I és per aquesta raó que té tot el sentit que hi hagi representants polítics al Parlament de Catalunya que utilitzen el castellà en els debats parlamentaris. Perquè no només és la seva llengua, en molts casos, sinó que és la llengua de la majoria de ciutadans que els han votat i a qui representen.

diumenge, de febrer 28, 2021

La Catalunya dels tres espais i la solució dels dos terços

Article publicat a política&prosa el 22 de febrer de 2021

La principal novetat de les eleccions del 14-F és el creixement del PSC i –amb ell- de l’espai de l’esquerra federal al Parlament de Catalunya per primer cop en més de deu anys. La recuperació d’aquest espai, en caiguda lliure des de les eleccions de 2010 pot significar un cert retorn a l’equilibri anterior entre els tres grans espais que han estructurat la política catalana des de 1980.

Al Parlament de Catalunya sempre hi ha hagut tres espais, tot i que en els darrers vuit anys semblava que només hi havia dos blocs. Un d’aquests espais pràcticament sempre ha sigut majoritari, ha obtingut la majoria absoluta dels escons i s’ha situat al voltant del 50% dels vots.

L’espai nacionalista català, ara reconvertit en bloc independentista, sempre ha tingut la majoria absoluta de la cambra, des de l’any 1984. Les eleccions de 1984, les primeres amb TV3 en antena, van ser l’autèntic moment fundador del sistema polític català contemporani, com brillantment narra Jordi Amat a El fill del xofer. Des d’aquella primera majoria absoluta de Jordi Pujol, l’espai polític del nacionalisme català sempre ha tingut la majoria a la cambra.

El mínim històric d’aquest espai es va situar entre 1999 i 2006 –68/69 diputats amb el 45-46% dels vots– i el màxim històric el 1992 –81 escons i el 54% dels sufragis. En tot cas, sempre s’ha situat per sobre els 70 escons excepte en el període 1999-2006. En aquest espai, en què CiU fou el soci majoritari i ERC el minoritari, s’hi van anar incorporant Solidaritat el 2010, i la CUP el 2012. Aquest 14 de febrer, han obtingut el 48% dels vots –50,7% comptabilitzant el PDeCAT– i 74 diputats.

El segon espai és l’espai de l’esquerra federal, que entre 1984 i 2006 es va situar sempre al voltant d’un terç del vot i entre 45 i 55 diputats. Els seus màxims històrics es van produir el 1980 (41% del vot, 56 diputats) i el 1999 (40% del vot, 55 diputats), però aquest espai va entrar en crisi després del segon tripartit. La pèrdua de vot del PSC no va ser compensada per l’increment d’ICV –ni després els comuns–.

En les eleccions de 2010 per primer cop cau per sota el 30% del vot (25,7%) i es queda amb només 38 diputats. El seu mínim històric es va produir el 2017: 21% del vot i 25 diputats. La principal novetat d’aquestes eleccions és que aquest espai s’ha recuperat i ha tornat als seus nivells històrics: 30% dels sufragis i 41 diputats.

Finalment, el tercer espai, el de la dreta –o el centredreta– espanyolista, o nacionalista espanyol. Entre 1980 i 2006, aquest bloc es va situar per sota els 20 diputats, estructurat primer al voltant d’UCD i després d’AP/PP. A partir de 2010, supera per primer cop aquesta barrera i el seu creixement esdevé imparable, en paral·lel al creixement de Ciutadans, superant àmpliament l’espai de l’esquerra federal a les eleccions de 2015 i 2017, fregant el 30% del vot i assolint entre 36 i 40 diputats. Aquest va ser el principal canvi en l’equilibri entre espais que s’havia produït des de l’any 1984. Ara, per primer cop en deu anys, aquest espai –tot i la irrupció de Vox– torna als seus contorns històrics: 20 diputats i el 18,7% de vot, el pitjor resultat des de 2010.

Si llegim els resultats del 14-F des d’aquesta perspectiva, estaríem en un escenari de retorn a la «normalitat» preprocés. Un escenari en què l’esquerra federal recupera el terreny perdut durant la darrera dècada i el centredreta espanyolista perd tot el que havia guanyat. Però aquest «retorn a la normalitat» no modifica la inalterable majoria de l’espai nacionalista català, que segueix tenint la majoria absoluta –com sempre des de les eleccions fundacionals de 1984– i amb un percentatge de vot similar al que ha obtingut en els darrers deu anys però sense arribar als màxims històrics, tampoc en escons.

Quins escenaris pot obrir aquest nou Parlament? La majoria independentista permet seguir com fins ara, amb un simple canvi de cromos entre ERC i Junts, i sense necessitar nous aliats. Tanmateix, ERC intenta i intentarà atreure els Comuns a la nova majoria, a la via àmplia. La pregunta és: els hi convé als comuns afegir-se a la majoria sense el PSC? En el fons, els comuns es troben en la mateixa disjuntiva que l’any 2014 amb la consulta del 9-N. Ara han de triar si fan de crossa a l’espai independentista o bé s’alien estratègicament amb el PSC per fer possible les majories qualificades que permetin desbloquejar la situació política catalana.

A Catalunya tenim, des de fa massa temps, diversos òrgans pendents de renovació: el Consell de Garanties Estatutàries, la Sindicatura de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el CAC i el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals… Comencem per l’àmbit audiovisual. La llei aprovada pel Parlament l’octubre de 2019 recupera l’exigència que els membres del CAC i la CCMA siguin elegits amb el suport d’un mínim de dos terços de la cambra i a proposta d’un mínim de tres grups parlamentaris. A més, per ser membre de la CCMA caldrà superar un procés de selecció de candidatures, on hauran de presentar un projecte de gestió, i el nomenament dels directors de TV3 i Catalunya Ràdio també s’haurà de sotmetre a aquestes normes.

És una excel·lent oportunitat per construir la majoria de dos terços que Catalunya necessita per forjar uns consensos mínims que ens permetin recuperar una certa normalitat. Dos terços, 90 diputats, que només es poden assolir amb el pacte entre el PSC, ERC i Junts.

Segon òrgan a renovar: la Sindicatura de Greuges. El mandat del síndic Rafel Ribó està exhaurit des de febrer de 2019, fa 2 anys. L’elecció del nou síndic requereix el vot de tres cinquenes parts del Parlament: 81 diputats. Aquesta majoria seria possible en un pacte entre ERC, Junts, la CUP i els Comuns. Però políticament seria difícilment comprensible que s’evités incloure en el pacte al PSC.

Tercer òrgan pendent de renovació: el Consell de Garanties Estatutàries. Cinc dels seus sis membres han exhaurit el seu mandat. Alguns des de novembre de l’any 2015. És a dir, els grups parlamentaris han sigut incapaços de renovar-los en dues legislatures senceres. Comença la tercera. Esperem que ara sigui possible. Cal també una majoria de tres cinquenes parts.

I, finalment, la Sindicatura de Comptes, que té tres dels seus sis membres amb el mandat exhaurit. I el setè resta vacant des de la renúncia d’Andreu Morillas el novembre de 2017. Per tant, cal elegir a 4 síndics, també amb el vot favorable de 81 diputats.

Les renovacions d’aquests cinc òrgans tenen en comú que requereixen una majoria qualificada de tres cinquens o dos terços que per assolir-se requereix superar la dinàmica de blocs. Per tant, només el pacte entre l’espai nacionalista i l’espai de l’esquerra federal, amb cessions i compromisos, podria desbloquejar la seva renovació. Tenim, doncs, una gran oportunitat per començar a reconstruir institucionalment el país des de l’acord. La primera oportunitat en deuanys. La sabrem aprofitar?

El primer indici de si s’aprofitarà o no la tindrem amb l’elecció de la mesa del Parlament. El perfil dels seus membres, i no només les forces polítiques que representen, ens indicaran si estem en condicions d’obrir una nova etapa. Una etapa de diàleg entre govern i oposició. Una composició moderada de la mesa del Parlament és un requisit indispensable per fer els primers passos cap a una certa normalització política.

Catalunya té un problema de bloqueig polític per manca de diàleg. I l’única solució viable per avançar cap a la normalització és la solució dels dos terços. En seran capaços els tres principals grups polítics de la cambra? Esperem que sí. 

diumenge, de febrer 07, 2021

El fill del xofer i el poder de dir la veritat


El darrer llibre d’en Jordi Amat deixa moltes preguntes obertes. La principal: per què ningú es va atrevir a explicar abans la veritat sobre Alfons Quintà? Ell mateix, a la nota final del llibre reconeix que si abans de la mort de Quintà “hagués sabut alguna cosa del que ara sé dubto que ho hagués explicat”.

I aquí hi ha el veritable angle mort del llibre. Per què ningú ho va explicar abans? Per què –com es preguntava Pla- en aquest país ningú no diu la veritat? Per què, fins i tot ara, moltes de les fonts del llibre no surten citades? Per què molts dels que li han explicat a l’Amat coses d’en Quintà no han volgut sortir citats? No sabem qui és el company de pis que als anys 70 va veure com perseguia la seva parella amb la pistola a la mà. No sabem tampoc qui són les periodistes assetjades per Quintà. Tampoc les altres parelles que acaben fugint d’ell ni molts dels companys periodistes que expliquen algunes de les anècdotes més truculentes del llibre. Intuïm que alguns i algunes poden ser personatges relativament coneguts, però no s’han volgut mostrar. Potser per pudor, potser per prudència, potser per covardia.

Una part del llibre sembla una d’aquelles cròniques que escrivia Quintà: plena de bona informació però amb una notable absència de fonts. Trepidant i molt ben escrit, però sense mostrar l’angle mort, que despullaria a més persones de les que es volen despullar. I ho dic convençut de que no és responsabilitat d’en Jordi Amat, sinó d’aquells que no han volgut aparèixer amb noms i cognoms.

Ell ha fet bé retratant el personatge i el seu context de la forma que ho ha fet. I ho ha pogut fer perquè està generacionalment allunyat de Quintà i d’aquells que van patir el seu comportament. Els que van conviure i treballar amb ell, amb les excepcions dels que van escriure ja fa molt anys articles crítics sobre la seva praxi professional, estan lligats de peus i mans per allò que no van fer o no van dir en aquell moment. I per això no volen sortir a la foto. Per aquesta raó Amat al·ludeix a molts fets però eludeix a molts dels seus protagonistes.

Aquest és un llibre que no s’hagués pogut escriure en vida d’Alfons Quintà, però m’aventuro a pensar que tampoc s’hagués escrit si Quintà tingués fills o germans que vetllessin per la seva memòria. Aquest llibre s’ha pogut escriure perquè Quintà era un home sol, perdut en la seva ignomínia, que es va quedar sol després de matar a l’única persona que s’havia volgut quedar amb ell. I que sol va morir. Aquesta solitud, aquesta manca absoluta de lligams –va trencar amb el pare, quasi va oblidar la mare, no tenia germans i mai va voler tenir fills- és el que explica que avui puguem llegir un llibre com “El fill del xofer”.

Hi ha un altre nivell de lectura del llibre, evidentment. La part més política. Aquella en què les fonts són més clares i més públiques, perquè es basen en fets i relats parcialment publicats en articles, notícies, i llibres de memòries. Aquí sovint tampoc hi ha fonts però no ens calen perquè podem deduir fàcilment d’on surt la informació: el dietari d'en Cabana, les memòries d'en Cebrián, les memòries i els records de diversos personatges públics, i segurament més d’una conversa amb la família Pujol, i no només –o no principalment- amb l’expresident. Hi ha detalls de la vida i la mort de Florenci Pujol que no sembla que hagin pogut sortir d’un entorn que no sigui el familiar.

El llibre pren força quan narra obertament les batalles de poder que va lliurar –i guanyar- Jordi Pujol i el seu entorn. Explica la gènesi del país que avui tenim. La gènesi del pujolisme i de TV3 –no es pot entendre un sense l’altre-, i la formació d’una estructura de poder catalana que va pactar amb les estructures de poder espanyoles per tal de consolidar-se i perdurar.

I aquí en Jordi Amat ens ofereix una nova mirada sobre els fets de maig de 1984. Una mirada que ens permet emmirallar aquells fets amb el que ha passat a Catalunya el darrers deu anys. Ens mostra cruament l’estratègia d’agitació i propaganda que es va posar en marxa per construir una “veritat social” sobre el cas Banca Catalana, allunyada de la possible “veritat judicial” per evitar que el President Pujol fos jutjat per aquell cas.

Aquella estratègia ressona encara en les estratègies que avui es segueixen utilitzant a Catalunya per afrontar la judicialització de diverses causes. I ens mostra amb claredat que tot el que avui es pugui dir i fer, ja ha estat dit i fet abans. 

Amb una notable diferència, però: a mitjans del anys 80 Pujol no només va saber construir una estratègia d’agitació per enfrontar-se a la justícia sinó que va aconseguir que una amplíssima majoria del plenari de l’Audiència Territorial de Barcelona decidís no jutjar-lo. Això és exercir el poder: fer que els altres facin allò que tu vols, allò que a tu et convé. No només els teus, sinó també els altres. Els seus successors ni tan sols albiren la possibilitat d’influir en els “altres”. Diuen que se’n volen separar però no tenen cap poder sobre ells. A diferència de Pujol, que sí que en tenia.

La principal diferència entre Pujol i els actuals líders del nacionalisme català no és que ells són independentistes i Pujol no ho era, sinó que Pujol entenia el funcionament dels engranatges del poder –i els utilitzava en benefici propi i de la seva causa. Pujol tenia poder i creia en el poder. L’independentisme d’avui no té poder ni voluntat de poder.

Més enllà d’aquestes consideracions, cal agrair a Jordi Amat l’exercici que s’ha atrevit a fer. Cal molt coratge per fer-lo. I més en aquest país, on gairebé ningú diu la veritat. On ningú diu el que caldria per no ofendre, sobretot als seus. Amat ens ofereix, a cara descoberta, un relat que ningú s’havia atrevit a fer. En la nota final del llibre ens explica el perquè d’aquest exercici de llibertat, assumint-ne també totes les responsabilitats.

És molt difícil escriure sabent que pots fer mal, i l’Amat es disculpa obertament pel dolor que hagi pogut causar.  Es molt difícil agitar els dimonis ocults d’una societat i no sortir-ne socarrimat. Ell ho ha fet. S’ha atrevit a “saltar-se la ratlla del respecte, traspassar la frontera de l’educació o enderrocar el mur de la conveniència” per explicar una història que calia explicar. Molts abans no s’hi havien atrevit i ara tampoc. Altres han explicat la seva part de veritat perquè l’Amat en fes una composició el més completa possible, una aproximació a la veritat.

Aquesta és la força del llibre i el seu poder. El poder de poder dir la veritat. El mateix poder que tenia Josep Pla. Un poder intel·lectual, tou i informal. L’Amat ha començat a atresorar aquest poder, i el desprèn. Però és un tresor molt delicat, que caldrà protegir amb molta cura.

Llegiu el llibre, si no ho heu fet ja. Però que el llegir no us faci perdre l’escriure. Hem d’escriure molt encara sobre el nostre passat, i sobre el que s’ha dit i el que s’ha callat, per entendre el que som i com hem arribat fins aquí.

divendres, de gener 29, 2021

2021: fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap

Hem començat un nou any i veient com ha anat el mes de gener, des de l'assalt al Capitol a l'endarreriment en la producció de les vacunes, no ens hauríem de fer massa il·lusions de com anirà aquest 2021. Encara no està clar que sigui millor que l'any 2020.

Per tant, faríem bé de seguir les paraules de Josep Pla, recuperades fa poc més d'un any: "fer-se totes les il·lusions possibles, i no creure en cap".

Ens cal fer-nos il·lusions: que la pandèmia remetrà després d'aquesta tercera onada, que les vacunes reduiran la mortalitat perquè protegiran als més grans i vulnerables; que l'estiu serà millor que el de l'any passat; que el proper curs escolar serà més "normal" que aquest... Però faríem bé de no creure en cap d'elles. Cal fer-se il·lusions però no ser il·lusos. Les il·lusions son necessàries per seguir vivint però cal evitar ser il·lusos per no caure en la decepció.

L'any 2020 serà un punt d'inflexió. A partir d'ara, en les nostres vides ens referirem al món abans del Covid (a.C). 2019 serà l'any 1 (a.C) i l'any 2021 és l'any 2 (d.C). L'any 2 de la nova era. Una nova era que implicarà molts canvis. Canvis que seran estructurals i modificaran moltes més coses de les nostres vides de les que ens pensàvem l'any passat.

Fa sis mesos teníem la il·lusió de la nova normalitat. Una il·lusió que no va durar ni un mes, quan van tornar a créixer els contagis. La nova normalitat va durar menys que un amor d'estiu.

La normalitat de 2021 serà la mateixa que la normalitat de 2020. I la normalitat de 2019 cada vegada ens quedarà més lluny. 

Fa uns dies el meu fill, veient un vídeo que passaven a les pantalles del Metro em deia: "Això és de fa anys, oi? Perquè no porten mascareta." Per a ell, que té 6 anys, la "vella normalitat" és una cosa que passava "fa anys". Ja no pot dir "l'any passat" per referir-se a la realitat anterior a la pandèmia. Aviat farà 7 anys, en va fer 6 confinat i la seva vida "normal" va durar entre els 3 i els 5 anys, tenint en compte que pràcticament no té records anteriors. La vida de l'últim any aviat serà "normal" per ell. És a nosaltres, els adults, a qui ens costa, i ens costarà, adaptar-nos.

Hem començat un nou any però no hem encetat pas una nova etapa. Hi ha més continuïtats que canvis en relació a 2020. Cal fer-se, doncs, totes les il·lusions possibles però no creure en cap. Si esperem massa d'aquest any, ens desesperarem. "Decepcionant, depriment, però ¿què hi voleu fer?" escrivia Pla.  



divendres, d’abril 24, 2020

Sant Jordi 2020

 Aïllat

 "Papa, ja pots treure els plats!". Com cada migdia i cada vespre, em ve a avisar de que ja puc treure els plats bruts a la porta. La meva parella vindrà amb els guants posats, se'ls emportarà, i els rentarà amb lleixiu. I així dia rere dia, i ja portem quasi tres setmanes, sense comptar els sis dies entremig que vaig estar ingressat al Clínic. Quasi un mes tancat. Un mes sense poder-los abraçar, un mes sense poder seure a taula per als àpats, un mes sense poder sortir al balcó, un mes sense poder fer el cafè cada matí... Un mes estrany. Tan estrany que fa uns dies que el meu fill m'espera des de la seva habitació per mirar com obro la porta i agafo el dinar "Hola papa!" -em saluda, content de veure'm.  El miro, somric rere la mascareta, i noto com els ulls voldrien plorar.


Una finestra tancada

Plou sense parar. Una pluja fina però consistent que no para de caure sobre el pati. A l'altra banda hi ha un munt de finestres com la meva, emmarcades per maons rogencs, i dins s'hi poden veure dues persones a cada habitació, vestint el mateix pijama blau que porto jo. M'assec a la vora del llit i intento orientar-me. L'edifici del davant és més alt que no pas el meu, però encara puc veure una estreta franja de cel ennuvolat. Dedueixo que és l'edifici de Villarroel. Miro cap a l'esquerra, al fons, i em sembla entreveure un edifici d'habitatges al costat d'un espai buit. Deu ser el solar on hi havia l'antiga caserna dels bombers al carrer de Provença.  A la tarda, però, para de ploure i surt el sol, que il·lumina les finestres superiors de l'edifici que tinc davant. Em desconcerta. Aquesta no pot ser la façana posterior de Villarroel perquè si ho fos no li tocaria el sol de tarda. Per tant, aquell petit tros de carrer que veig ha de ser el carrer de Còrsega. Satisfet d'haver-me orientat, em torno a estirar al llit amb la màscara d'oxigen. Aviat portaran el berenar.


Matèries infeccioses

Només entrar a l'habitació em va cridar l'atenció aquell gran cubell negre a un metre i mig de la porta. Era l'hora de sopar. El menjar restant, la safata i els coberts de plàstic, tot s'havia de llençar en aquell cubell. També els mocadors i tovallons que pogués utilitzar, les ampolles, els gots i els embolcalls dels medicaments. Les infermeres també hi llençaven els guants exteriors que portaven després d'haver-los netejat amb hidrogel, la bata d'un sol ús i el davantal. Res havia de sortir d'aquella habitació sense estar la bossa tancada amb una brida. En el cubell hi havia una enganxina de grans dimensions: "Matèries infeccioses". Aquells dos homes en pijama blau i una màscara d'oxigen a la cara érem un perill, més real que potencial. Esperàvem poder-ho deixar de ser un dia no gaire llunyà, quan s'aturés la pluja incessant que queia aquells dies sobre la ciutat.