La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

L'alcalde Pasqual Maragall quan li preguntaven quants habitants tenia Barcelona, responia "a quina hora?". Amb aquesta pregunta l'alcalde mostrava el seu reconeixement de que la ciutat de Barcelona no eren només els ciutadans empadronats. La mobilitat entre Barcelona i la seva àrea i regió metropolitana era ja molt gran als anys 80 i avui ho és més encara. 

Barcelona no és només el milió sis cent mil habitants que hi estan empadronats sinó els centenars de milers de persones que hi treballen o hi estudien sense viure-hi i els centenars de milers que hi venen a comprar, a passejar i a gaudir del seu temps d'oci. 

Barcelona és una gran capital i, per tant, s'ha de governar pensant en tots aquells que hi treballen, hi estudien o hi transiten (a peu, en vehicle privat o en transport públic) cada dia a tot hora. 

La ciutat no ens pertany. Barcelona no pertany només als barcelonins. Els ciutadans de Barcelona no son només els seus veïns i veïnes. Aquesta és una de les lliçons que hem de recuperar del pensament polític de Pasqual Maragall. I per aquesta raó les eleccions municipals a Barcelona no només interpel•len a aquells que estan cridats a votar-hi. 

Quan Barcelona dissenya una transformació urbanística ha de pensar en l'impacte que tindrà més enllà dels seus límits municipals. I ha de pensar també en que aquesta transformació tingui un impacte social i econòmic més enllà del nivell local i del barri on es desenvolupa. 

Si aprofundim en la dinàmica endògena de la "veïnificació" de tots els barris, incloent els centrals -com promou l'alcaldessa Ada Colau- Barcelona es pot convertir en una gran ciutat residencial que, paradoxalment, expulsi les noves activitats econòmiques. 

Prenem els eixos verds com a exemple. Una gran transformació urbanística que canviarà la forma de l'Eixample. Però quin impacte econòmic i social tindrà? Pacificarem carrers i crearem noves places, però generarem noves dinàmiques econòmiques en aquests carrers? Consell de Cent serà un bon espai on viure i els preus dels pisos pujaran encara més, però què aportarà aquesta transformació a la ciutat? 

Cal tornar a pensar la ciutat en gran, en el seu conjunt. I per saber quin és el camí que hem de seguir, ens hem de fixar en les grans transformacions urbanístiques que han tingut un impacte real en l'economia de la ciutat, com el 22@. 

Les grans transformacions que la ciutat necessita s’han de guiar per la mixtura d'usos i no per l’especialització, sigui turística, residencial o de serveis. Necessitem grans transformacions que tinguin impacte econòmic i social, i no només urbanístic. 

Si ho fem, serà en benefici de tots els barcelonins i barcelonines. Dels que hi viuen les 24 hores i dels que només hi viuen durant una part del dia. 

Podeu llegir l'article sencer a la revista Política&Prosa