diumenge, de desembre 17, 2017

21D: reconciliació o autodefensa?

En els darrers mesos s'ha parlat molt de la fractura social provocada pel procés i poc o molt poc de la fractura territorial. La principal fractura existent a Catalunya és entre les 30 comarques on el suport a la independència és clarament superior al 60% (arribant a fregar o superar el 80% a la Garrotxa i el Pla de l'Estany) i les comarques i municipis de la costa central on aquest percentatge és inferior al 40% o fins i tot al 30%. 




L'autèntica fractura es troba entre la Catalunya que ja viu desconnectada i la Catalunya que té por de la desconnexió, molt concentrada als municipis costaners entre Cambrils i Badalona, però que arriba fins a Sabadell i Terrassa. Alhora, en moltes d'aquestes ciutats, també es produeix una notable fractura territorial entre el centre (de majoria independentista) i els barris (molt refractaris a la independència). I és en aquestes ciutats on es jugarà el resultat de les eleccions de dijous 21 de desembre.

A Catalunya hi ha 22 ciutats que superen els 50.000 habitants. 18 son a la província de Barcelona, però les altres 4 (Lleida, Tarragona, Reus i Girona) també tindran un impacte important en el repartiment d'escons a les respectives províncies, especialment a Lleida i Tarragona. La ciutat de Lleida representa gairebé un terç del cens electoral de tota la província i la suma de les ciutats Tarragona i Reus quasi un 30% del cens electoral provincial.





I què va passar l'any 2015 en aquestes ciutats?

Quan es parla del baix suport a la independència a l'àrea metropolitana de Barcelona, sovint s'oblida que la comarca de Catalunya on la suma de Ciutadans i PP va obtenir un millor resultat fa dos anys va ser el Tarragonès, amb un 36%. A les ciutats de Tarragona (26%) i Reus (23,7%) Ciutadans va obtenir un percentatge de vot superior que a Hospitalet, Sta. Coloma de Gramanet o Cornellà. Una dada que l'independentisme tarragoní tendeix a oblidar.

A Lleida, el resultat de Ciutadans va ser notablement menor (18,5%) però amb una participació també notablement més baixa, d'un 73%. De fet, entre les 22 ciutats més poblades de Catalunya, Lleida va ser una de les tres on es va enregistrar una participació més baixa, al costat de L'Hospitalet de Llobregat i Sta. Coloma de Gramanet.

Qui va guanyar les eleccions de 2015 a les principals ciutats de Catalunya?

Junts pel Sí va ser la primera força en 14 d'elles, però només en 3 de les 22 principals ciutats catalanes el vot a les dues candidatures independentistes va superar el 50%: Girona, Manresa i St. Cugat del Vallès. En la majoria (12) l'independentisme no va arribar al 40% i en 5 va obtenir menys del 25% dels vots: L'Hospitalet, Sta. Coloma, Cornellà, Viladecans i El Prat de Llobregat.

L'any 2015, Ciutadans va ser primera força en 6 ciutats (L'Hospitalet, St.Boi, Rubí, Castelldefls, Viladecans i El Prat, i el PSC ho va ser en 2 (Sta. Coloma i Cornellà).

Ara bé, amb els percentatges de vot obtinguts per Junts pel Sí, no sembla aventurat pensar que el 21-D, en la majoria de ciutats (15) la primera força serà Ciutadans o el PSC, incloent Terrassa, Sabadell, Badalona i Mataró. Només en 6 de les 22 es mantindrà una força independentista al capdavant: Girona, Manresa, St. Cugat, Vilanova i la Geltrú, Granollers i... Barcelona?  Lleida és dubte, en funció de la participació i de la nova correlació de forces entre ERC i JxCat d'una banda, i C's i PP de l'altra.

Barcelona, però, és un cas a part. El suport a l'independentisme a la ciutat de Barcelona l'any 2015 va ser clarament superior al que es va registrar a l'entorn metropolità. De fet, a Barcelona el suport a la independència (47,2%) va ser entre 6 i 7 punts superior que a Sabadell (41,6%) i Terrassa (39,9%). Percentatges que sovint també obliden els independentistes vallesans.

Una de les particularitats de Barcelona és que en dos districtes, l'Eixample (55,2%) i Gràcia (60,6%) es van registrar suports a la independència similars als de Girona  o St. Cugat i només en un (Nou Barris) el suport va ser tan baix com el de l'àrea metropolitana. Tanmateix, serà interessant veure què passa ara a districtes com Sarrià-St. Gervasi i Les Corts, que van fregar el 50% de vots independentistes gràcies al gran resultas de JxSI. Es mantindrà aquest suport després de comprovar les conseqüències econòmiques del procés?

De l'orientació del vot en aquests dos districtes i del nivell de participació en els dos menys participatius (Nou Barris i Sants-Montjuïc) dependrà que ERC sigui o no la força política més votada a la capital.

Tanmateix, més enllà dels resultats finals el que es desprén de les tendències demoscòpiques és que a Catalunya falta voluntat de reconciliació i de reconstrucció entre la majoria de ciutadans. 

Avui la majoria, d'un costat o l'altre, votarà com a mecanisme d'autodefensa. Volen protegir-se dels altres. No podem dir ni tan sols que vulguin guanyar. En el fons, saben que no poden. Saben que el país està partit en dos. Però es volen defensar "dels altres".

Uns, els independentistes, tenien il·lusió i esperança de construir "un país nou" però ara només volen defensar-se dels que van decidir enviar la policia per aturar l'1 d'octubre i han engarjolat als seus líders. Volen defensar-se d'aquells que no reconeixen la seva voluntat de constituir un nou Estat, el seu "dret a decidir" marxar d'Espanya. I es senten menystinguts, com si fossin "ciutadans de segona".

Els altres, els no independentistes, volen defensar-se d'un moviment polític que els ha minoritzat i no els considera part del "poble català". Volen defensar-se d'uns dirigents polítics que han volgut trencar amb Espanya sense tenir-los en compte. Sense reconèixer el seu dret a ser catalans i espanyols alhora. S'han sentit menystinguts durant cinc anys i no volen perdre els seus drets com a ciutadans espanyols i europeus.

Uns i altres saben que no guanyaran. Però tampoc estan pensant en la reconciliació ni en la reconstrucció del país.

Uns i altres saben que només tenen una part de la raó però tenen por dels altres. Tenen por i votaran per defensar-se.

Hi ha dues Catalunyes molt polaritzades i l'espai del mig no sembla tenir prou força per impulsar una solució. Tanmateix la única sortida per als dos pols és que l'espai del mig vulgui articular una nova majoria social i política amb ells. La força de l'espai del mig serà determinant.

Hi ha dues Catalunyes que tenen por i al mig són pocs els que tenen esperança. Però sense esperança no hi ha futur. Sense esperança no hi ha reconciliació possible. Sense esperança no es pot reconstruir el país.

S'acosta el dia de les eleccions i s'acosten les festes de nadal. Ens desitgem bons auguris. Però tots tenim por dels mals auguris en forma d'enquesta que ens sobrevolen aquests dies com si fossin ocells de mal averany. 




dijous, de desembre 07, 2017

El triple fracàs de la política catalana (2005-2017)

La situació política a Catalunya és de bloqueig, i ho seguirà essent després de les eleccions al Parlament del 21 de desembre, si es confirmen els resultats que preveuen les enquestes i la majoria de partits polítics no modifiquen la seva estratègia política per adaptar-la a la realitat.

Davant d'aquesta situació de bloqueig, tornen a ressonar les paraules del President Josep Tarradellas: "A Catalunya no hi ha prou força per arribar a la independència i a la resta d'Espanya n'hi ha prou i de sobres per no permetre-la". Això era així fa 40 anys i ho segueix sent ara, com hem pogut comprovar.

La història ens ofereix moltes lliçons, si les volem escoltar. I una de les més importants, en aquests moments, és aquesta. Catalunya no té prou força per arribar a la independència. I no la té, en primer lloc, perquè no hi ha una àmplia majoria de catalans que la vulgui. I entre el menys del 50% que diuen voler-la, un bon nombre no està disposat a realitzar els sacrificis materials que suposa l'escenari d'un llarg i costós camí cap a la independència. Aquesta és la realitat del país. Els fets que sovint s'obvien sota les proclames que donen a entendre que el "poble de Catalunya" és un clam unívoc favorable a la independència.

Cal que comencem a analitzar el que ha passat a Catalunya des de la primera setmana de setembre i el que passarà en les eleccions del proper 21 de desembre en termes històrics per treure'n conclusions. El que ha passat a Catalunya els darrers tres mesos és el final d'un cicle llarg que comença amb l'aprovació de l'Estatut pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i que ha posat de manifest un rotund fracàs de la política catalana.

Des de 2005, s'han produït dos processos polítics que ens han conduit a un triple fracàs. Dos processos jurídicament conduits per un personatge que ara, avui i aquí, ja podem qualificar de nefast per a la història política d'aquest país: Carles Viver i Pi Sunyer. Que, a més, la CUP l'arribés a proposar de president com a alternativa a Artur Mas la tardor de 2015 és una mostra més de fins a quin punt l'independentisme s'ha cregut les seves pròpies mentides, començant per la impostura de la "transitorietat jurídica".

El Sr. Viver ens va fer creure que l'Estatut de 2005 cabia a la Constitució i que, per tant, no calia modificar la Constitució per encabir-hi les demandes catalanes  (gran error que ens va conduir al primer gran fracàs) i ell ha fet creure als independentistes que el procés de desconnexió era jurídicament factible: es podia passar de la llei (espanyola) a la llei (catalana) gràcies a l'artefacte de la "Llei de transitorietat jurídica". Aquesta impostura ens ha portat al pitjor fracàs com a país dels darrers 80 anys.

En els dos casos hem vist com el paper ho aguanta tot, però la realitat no. Algú li hauria d'exigir explicacions, ara que porta mesos amagat.

Enumerem, doncs, aquest triple fracàs de la política catalana:

  • ha fracassat en l'intent d'obtenir més autogovern;
  • ha fracassat en l'objectiu d'assolir un encaix a Espanya que ens permetés influir en la seva governació;
  • i ha fracassat en l'objectiu d'assolir un Estat independent.

Un triple fracàs que ens ha conduit al cul de sac on ens trobem avui:

  • amb un país dividit, territorialment i socialment;
  • amb unes institucions d'autogovern intervingudes després d'haver proclamat la independència sense empara legal ni reconeixement internacional,  
  • havent perdut bona part del poder econòmic català, que ha fugit del país a la recerca d'entorns més estables;
  • i sense cap mena d'interlocució vàlida ni amb les institucions de l'Estat ni amb les institucions europees.

I com hi hem arribat fins aquí? Amb una barreja de candidesa popular, impostura jurídica i cinisme polític.

La barreja d'aquests tres elements ha fet implosionar el catalanisme: primer se'n va fer fora el PSC -per no acceptar la consulta del 9-N tal com estava plantejada- després a ICV -per no abraçar la causa independentista després del 9-N;  i tot seguit a Unió, per no voler assumir el full de ruta de l'independentisme. Els nous actors -Podem i els comuns- han sigut accidentalment acceptats "només si" combregaven amb el canviant full de ruta.

Quina ha sigut la conseqüència d'aquest triple fracàs?

L'emergència de Ciutadans, una força política aliena al catalanisme nascuda el 2006 a l'empara de la crisi estatutària. L'ascens de Ciutadans, materialitzat a les eleccions al Parlament de 2015 i que ara es pot consolidar, no és altra cosa que un producte d'aquest fracàs. Fracàs del catalanisme per representar als catalans que no se senten nacionalment catalans. Fracàs en la creació d'un sistema de govern eficaç i eficient. Fracàs d'una classe política que no ha sabut representar bé la pluralitat social i nacional d'aquest país.

Si el catalanisme s'havia caracteritzat per la seva capacitat de "fabricar catalanistes" entre persones d'orígens diversos, l'independentisme s'ha caracteritzat per la seva capacitat de "fabricar espanyolistes". Ja ho va dir José María Aznar "Antes que España, se romperá Cataluña".

En aquest context, ni l'emergència efímera d'En Comú Podem a les eleccions generals de 2015 i 2016 ha pogut aturar el procés que ha portat a la fractura de la societat catalana.  El fracàs dels comuns per liderar una alternativa a partir de l'èxit sense precedents que van suposar les seves dues victòries, ens posa davant d'una altra evidència: l'intent de reconstruir la política catalana a partir de la idea del referèndum ha sigut percebut com una evolució del "processisme" incapaç d'erigir-se com alternativa.

El referèndum ens ha acabat portant a un nou cul-de-sac, a una nova derrotaL'independentisme  ha portat Catalunya de derrota en derrota, fins a una victòria final que mai no arriba, ni arribarà.

Què cal fer doncs? 

Cal més política i menys ideologia. Més política i menys fonamentalisme democràtic. En determinats moments, com va assenyalar fa més de quatre dècades el politòleg Bernard Crick, "cal defensar la política fins i tot davant la democràcia".

Hi ha conflictes que no es poden resoldre democràticament. S'han de resoldre políticament i, després, legitimar la solució democràticament.  

El que ens cal, com a país, és trobar solucions a l'encaix de Catalunya a Espanya. Solucions pragmàtiques, que ara ja sabem que no vindran d'Europa. Ara ja sabem que Angela Merkel no agafarà el telèfon i imposarà una solució a Mariano Rajoy. Hi ha problemes més importants que aquest.

La solució de convertir-nos en un Estat de la Unió ha sigut descartada per les institucions comunitàries i els grans estats europeus. La solució no serà europea. La solució serà espanyola o no serà.

Per tant, la solució passa pel compromís. I per això el més important no és què passarà el 21-D sino com es gestionarà el resultat del 21-D.

El que està en joc en aquestes eleccions és si l'independentisme encara pot liderar el país, o no.  I si no el pot liderar, qui ho farà? Miquel Iceta està preparat per fer-ho, però l'han d'acompanyar els resultats. 

Ara bé, cal no perdre de vista que qualsevol solució no passa només pel pacte entre forces polítiques catalanes. La solució passa per un pacte amb el govern d'Espanya. És a dir, ha d'incloure el Partit Popular.

La història ens ofereix una lliçó fonamental, que ens recordava J.M. Bricall a Memòria d'un silenci: "no arribar a un acord amb Espanya ha acostumat a significar una derrota per Catalunya". I això ha estat així perquè els catalans sempre hem estat sols en la defensa del nostre autogovern.

Tarradellas havia entès que "tots els intents històrics d'internacionalitzar la reivindicació d'autogovern de Catalunya s'havien saldat en fracassos". Per tant, no podíem aspirar a que altres, nord enllà, ens solucionessin el nostre problema. El problema català és un problema espanyol i només es pot resoldre amb un acord entre les institucions catalanes i les institucions espanyoles.

Ara ja sabem el preu del no acord. El preu del no acord ha sigut una derrota sense pal·liatius: la intervenció sobre les institucions i la pèrdua de poder econòmic i financer. Per tant, si volem trobar solucions, no hem d'oblidar que qualsevol solució per Catalunya, per a ser duradora, s'ha de pactar amb la dreta espanyola. La pau es fa amb l'enemic, no amb l'aliat. L'aliat ens pot ajudar a trobar un compromís, però la pau s'ha de signar amb l'enemic. I sovint només es signa després de la derrota. La pau es signa per obligació del vençut i realisme del vencedor (que busca una pau duradora).

L'enrocament de l'independentisme, amb l'estratègia rupturista dels darrers dos anys, ens ha portat a la derrota. I ara que l'Estat ja ha vençut, potser -només potser- podríem arribar a un compromís.

Com deia José María Aznar en la seva etapa com a president "primero se gana, luego se pacta". Aquesta és la lògica del poder. Una lògica que l'independentisme, amant de les performances i de les astúcies sense fi, sembla seguir sense entendre.