diumenge, de febrer 28, 2021

La Catalunya dels tres espais i la solució dels dos terços

Article publicat a política&prosa el 22 de febrer de 2021

La principal novetat de les eleccions del 14-F és el creixement del PSC i –amb ell- de l’espai de l’esquerra federal al Parlament de Catalunya per primer cop en més de deu anys. La recuperació d’aquest espai, en caiguda lliure des de les eleccions de 2010 pot significar un cert retorn a l’equilibri anterior entre els tres grans espais que han estructurat la política catalana des de 1980.

Al Parlament de Catalunya sempre hi ha hagut tres espais, tot i que en els darrers vuit anys semblava que només hi havia dos blocs. Un d’aquests espais pràcticament sempre ha sigut majoritari, ha obtingut la majoria absoluta dels escons i s’ha situat al voltant del 50% dels vots.

L’espai nacionalista català, ara reconvertit en bloc independentista, sempre ha tingut la majoria absoluta de la cambra, des de l’any 1984. Les eleccions de 1984, les primeres amb TV3 en antena, van ser l’autèntic moment fundador del sistema polític català contemporani, com brillantment narra Jordi Amat a El fill del xofer. Des d’aquella primera majoria absoluta de Jordi Pujol, l’espai polític del nacionalisme català sempre ha tingut la majoria a la cambra.

El mínim històric d’aquest espai es va situar entre 1999 i 2006 –68/69 diputats amb el 45-46% dels vots– i el màxim històric el 1992 –81 escons i el 54% dels sufragis. En tot cas, sempre s’ha situat per sobre els 70 escons excepte en el període 1999-2006. En aquest espai, en què CiU fou el soci majoritari i ERC el minoritari, s’hi van anar incorporant Solidaritat el 2010, i la CUP el 2012. Aquest 14 de febrer, han obtingut el 48% dels vots –50,7% comptabilitzant el PDeCAT– i 74 diputats.

El segon espai és l’espai de l’esquerra federal, que entre 1984 i 2006 es va situar sempre al voltant d’un terç del vot i entre 45 i 55 diputats. Els seus màxims històrics es van produir el 1980 (41% del vot, 56 diputats) i el 1999 (40% del vot, 55 diputats), però aquest espai va entrar en crisi després del segon tripartit. La pèrdua de vot del PSC no va ser compensada per l’increment d’ICV –ni després els comuns–.

En les eleccions de 2010 per primer cop cau per sota el 30% del vot (25,7%) i es queda amb només 38 diputats. El seu mínim històric es va produir el 2017: 21% del vot i 25 diputats. La principal novetat d’aquestes eleccions és que aquest espai s’ha recuperat i ha tornat als seus nivells històrics: 30% dels sufragis i 41 diputats.

Finalment, el tercer espai, el de la dreta –o el centredreta– espanyolista, o nacionalista espanyol. Entre 1980 i 2006, aquest bloc es va situar per sota els 20 diputats, estructurat primer al voltant d’UCD i després d’AP/PP. A partir de 2010, supera per primer cop aquesta barrera i el seu creixement esdevé imparable, en paral·lel al creixement de Ciutadans, superant àmpliament l’espai de l’esquerra federal a les eleccions de 2015 i 2017, fregant el 30% del vot i assolint entre 36 i 40 diputats. Aquest va ser el principal canvi en l’equilibri entre espais que s’havia produït des de l’any 1984. Ara, per primer cop en deu anys, aquest espai –tot i la irrupció de Vox– torna als seus contorns històrics: 20 diputats i el 18,7% de vot, el pitjor resultat des de 2010.

Si llegim els resultats del 14-F des d’aquesta perspectiva, estaríem en un escenari de retorn a la «normalitat» preprocés. Un escenari en què l’esquerra federal recupera el terreny perdut durant la darrera dècada i el centredreta espanyolista perd tot el que havia guanyat. Però aquest «retorn a la normalitat» no modifica la inalterable majoria de l’espai nacionalista català, que segueix tenint la majoria absoluta –com sempre des de les eleccions fundacionals de 1984– i amb un percentatge de vot similar al que ha obtingut en els darrers deu anys però sense arribar als màxims històrics, tampoc en escons.

Quins escenaris pot obrir aquest nou Parlament? La majoria independentista permet seguir com fins ara, amb un simple canvi de cromos entre ERC i Junts, i sense necessitar nous aliats. Tanmateix, ERC intenta i intentarà atreure els Comuns a la nova majoria, a la via àmplia. La pregunta és: els hi convé als comuns afegir-se a la majoria sense el PSC? En el fons, els comuns es troben en la mateixa disjuntiva que l’any 2014 amb la consulta del 9-N. Ara han de triar si fan de crossa a l’espai independentista o bé s’alien estratègicament amb el PSC per fer possible les majories qualificades que permetin desbloquejar la situació política catalana.

A Catalunya tenim, des de fa massa temps, diversos òrgans pendents de renovació: el Consell de Garanties Estatutàries, la Sindicatura de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el CAC i el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals… Comencem per l’àmbit audiovisual. La llei aprovada pel Parlament l’octubre de 2019 recupera l’exigència que els membres del CAC i la CCMA siguin elegits amb el suport d’un mínim de dos terços de la cambra i a proposta d’un mínim de tres grups parlamentaris. A més, per ser membre de la CCMA caldrà superar un procés de selecció de candidatures, on hauran de presentar un projecte de gestió, i el nomenament dels directors de TV3 i Catalunya Ràdio també s’haurà de sotmetre a aquestes normes.

És una excel·lent oportunitat per construir la majoria de dos terços que Catalunya necessita per forjar uns consensos mínims que ens permetin recuperar una certa normalitat. Dos terços, 90 diputats, que només es poden assolir amb el pacte entre el PSC, ERC i Junts.

Segon òrgan a renovar: la Sindicatura de Greuges. El mandat del síndic Rafel Ribó està exhaurit des de febrer de 2019, fa 2 anys. L’elecció del nou síndic requereix el vot de tres cinquenes parts del Parlament: 81 diputats. Aquesta majoria seria possible en un pacte entre ERC, Junts, la CUP i els Comuns. Però políticament seria difícilment comprensible que s’evités incloure en el pacte al PSC.

Tercer òrgan pendent de renovació: el Consell de Garanties Estatutàries. Cinc dels seus sis membres han exhaurit el seu mandat. Alguns des de novembre de l’any 2015. És a dir, els grups parlamentaris han sigut incapaços de renovar-los en dues legislatures senceres. Comença la tercera. Esperem que ara sigui possible. Cal també una majoria de tres cinquenes parts.

I, finalment, la Sindicatura de Comptes, que té tres dels seus sis membres amb el mandat exhaurit. I el setè resta vacant des de la renúncia d’Andreu Morillas el novembre de 2017. Per tant, cal elegir a 4 síndics, també amb el vot favorable de 81 diputats.

Les renovacions d’aquests cinc òrgans tenen en comú que requereixen una majoria qualificada de tres cinquens o dos terços que per assolir-se requereix superar la dinàmica de blocs. Per tant, només el pacte entre l’espai nacionalista i l’espai de l’esquerra federal, amb cessions i compromisos, podria desbloquejar la seva renovació. Tenim, doncs, una gran oportunitat per començar a reconstruir institucionalment el país des de l’acord. La primera oportunitat en deuanys. La sabrem aprofitar?

El primer indici de si s’aprofitarà o no la tindrem amb l’elecció de la mesa del Parlament. El perfil dels seus membres, i no només les forces polítiques que representen, ens indicaran si estem en condicions d’obrir una nova etapa. Una etapa de diàleg entre govern i oposició. Una composició moderada de la mesa del Parlament és un requisit indispensable per fer els primers passos cap a una certa normalització política.

Catalunya té un problema de bloqueig polític per manca de diàleg. I l’única solució viable per avançar cap a la normalització és la solució dels dos terços. En seran capaços els tres principals grups polítics de la cambra? Esperem que sí. 

diumenge, de febrer 07, 2021

El fill del xofer i el poder de dir la veritat


El darrer llibre d’en Jordi Amat deixa moltes preguntes obertes. La principal: per què ningú es va atrevir a explicar abans la veritat sobre Alfons Quintà? Ell mateix, a la nota final del llibre reconeix que si abans de la mort de Quintà “hagués sabut alguna cosa del que ara sé dubto que ho hagués explicat”.

I aquí hi ha el veritable angle mort del llibre. Per què ningú ho va explicar abans? Per què –com es preguntava Pla- en aquest país ningú no diu la veritat? Per què, fins i tot ara, moltes de les fonts del llibre no surten citades? Per què molts dels que li han explicat a l’Amat coses d’en Quintà no han volgut sortir citats? No sabem qui és el company de pis que als anys 70 va veure com perseguia la seva parella amb la pistola a la mà. No sabem tampoc qui són les periodistes assetjades per Quintà. Tampoc les altres parelles que acaben fugint d’ell ni molts dels companys periodistes que expliquen algunes de les anècdotes més truculentes del llibre. Intuïm que alguns i algunes poden ser personatges relativament coneguts, però no s’han volgut mostrar. Potser per pudor, potser per prudència, potser per covardia.

Una part del llibre sembla una d’aquelles cròniques que escrivia Quintà: plena de bona informació però amb una notable absència de fonts. Trepidant i molt ben escrit, però sense mostrar l’angle mort, que despullaria a més persones de les que es volen despullar. I ho dic convençut de que no és responsabilitat d’en Jordi Amat, sinó d’aquells que no han volgut aparèixer amb noms i cognoms.

Ell ha fet bé retratant el personatge i el seu context de la forma que ho ha fet. I ho ha pogut fer perquè està generacionalment allunyat de Quintà i d’aquells que van patir el seu comportament. Els que van conviure i treballar amb ell, amb les excepcions dels que van escriure ja fa molt anys articles crítics sobre la seva praxi professional, estan lligats de peus i mans per allò que no van fer o no van dir en aquell moment. I per això no volen sortir a la foto. Per aquesta raó Amat al·ludeix a molts fets però eludeix a molts dels seus protagonistes.

Aquest és un llibre que no s’hagués pogut escriure en vida d’Alfons Quintà, però m’aventuro a pensar que tampoc s’hagués escrit si Quintà tingués fills o germans que vetllessin per la seva memòria. Aquest llibre s’ha pogut escriure perquè Quintà era un home sol, perdut en la seva ignomínia, que es va quedar sol després de matar a l’única persona que s’havia volgut quedar amb ell. I que sol va morir. Aquesta solitud, aquesta manca absoluta de lligams –va trencar amb el pare, quasi va oblidar la mare, no tenia germans i mai va voler tenir fills- és el que explica que avui puguem llegir un llibre com “El fill del xofer”.

Hi ha un altre nivell de lectura del llibre, evidentment. La part més política. Aquella en què les fonts són més clares i més públiques, perquè es basen en fets i relats parcialment publicats en articles, notícies, i llibres de memòries. Aquí sovint tampoc hi ha fonts però no ens calen perquè podem deduir fàcilment d’on surt la informació: el dietari d'en Cabana, les memòries d'en Cebrián, les memòries i els records de diversos personatges públics, i segurament més d’una conversa amb la família Pujol, i no només –o no principalment- amb l’expresident. Hi ha detalls de la vida i la mort de Florenci Pujol que no sembla que hagin pogut sortir d’un entorn que no sigui el familiar.

El llibre pren força quan narra obertament les batalles de poder que va lliurar –i guanyar- Jordi Pujol i el seu entorn. Explica la gènesi del país que avui tenim. La gènesi del pujolisme i de TV3 –no es pot entendre un sense l’altre-, i la formació d’una estructura de poder catalana que va pactar amb les estructures de poder espanyoles per tal de consolidar-se i perdurar.

I aquí en Jordi Amat ens ofereix una nova mirada sobre els fets de maig de 1984. Una mirada que ens permet emmirallar aquells fets amb el que ha passat a Catalunya el darrers deu anys. Ens mostra cruament l’estratègia d’agitació i propaganda que es va posar en marxa per construir una “veritat social” sobre el cas Banca Catalana, allunyada de la possible “veritat judicial” per evitar que el President Pujol fos jutjat per aquell cas.

Aquella estratègia ressona encara en les estratègies que avui es segueixen utilitzant a Catalunya per afrontar la judicialització de diverses causes. I ens mostra amb claredat que tot el que avui es pugui dir i fer, ja ha estat dit i fet abans. 

Amb una notable diferència, però: a mitjans del anys 80 Pujol no només va saber construir una estratègia d’agitació per enfrontar-se a la justícia sinó que va aconseguir que una amplíssima majoria del plenari de l’Audiència Territorial de Barcelona decidís no jutjar-lo. Això és exercir el poder: fer que els altres facin allò que tu vols, allò que a tu et convé. No només els teus, sinó també els altres. Els seus successors ni tan sols albiren la possibilitat d’influir en els “altres”. Diuen que se’n volen separar però no tenen cap poder sobre ells. A diferència de Pujol, que sí que en tenia.

La principal diferència entre Pujol i els actuals líders del nacionalisme català no és que ells són independentistes i Pujol no ho era, sinó que Pujol entenia el funcionament dels engranatges del poder –i els utilitzava en benefici propi i de la seva causa. Pujol tenia poder i creia en el poder. L’independentisme d’avui no té poder ni voluntat de poder.

Més enllà d’aquestes consideracions, cal agrair a Jordi Amat l’exercici que s’ha atrevit a fer. Cal molt coratge per fer-lo. I més en aquest país, on gairebé ningú diu la veritat. On ningú diu el que caldria per no ofendre, sobretot als seus. Amat ens ofereix, a cara descoberta, un relat que ningú s’havia atrevit a fer. En la nota final del llibre ens explica el perquè d’aquest exercici de llibertat, assumint-ne també totes les responsabilitats.

És molt difícil escriure sabent que pots fer mal, i l’Amat es disculpa obertament pel dolor que hagi pogut causar.  Es molt difícil agitar els dimonis ocults d’una societat i no sortir-ne socarrimat. Ell ho ha fet. S’ha atrevit a “saltar-se la ratlla del respecte, traspassar la frontera de l’educació o enderrocar el mur de la conveniència” per explicar una història que calia explicar. Molts abans no s’hi havien atrevit i ara tampoc. Altres han explicat la seva part de veritat perquè l’Amat en fes una composició el més completa possible, una aproximació a la veritat.

Aquesta és la força del llibre i el seu poder. El poder de poder dir la veritat. El mateix poder que tenia Josep Pla. Un poder intel·lectual, tou i informal. L’Amat ha començat a atresorar aquest poder, i el desprèn. Però és un tresor molt delicat, que caldrà protegir amb molta cura.

Llegiu el llibre, si no ho heu fet ja. Però que el llegir no us faci perdre l’escriure. Hem d’escriure molt encara sobre el nostre passat, i sobre el que s’ha dit i el que s’ha callat, per entendre el que som i com hem arribat fins aquí.