Jordi Hereu, l'alcalde de la cohesió social als barris

 Jordi Hereu no se sentia cridat a exercir l’alcaldia, però la va exercir per responsabilitat amb el projecte socialista. «Un conjunt d’homes i de dones que, des de l’arribada de la democràcia als ajuntaments, hem fet del municipalisme una passió. Una traducció, pràctica, a peu de carrer, dels valors de la llibertat, la igualtat i la justícia social», en paraules seves al Saló de Cent el setembre de 2006.

Se sentia portador d’una tradició. «Formo part d’un projecte liderat prèviament per grans alcaldes, a l’alçada dels quals espero estar», com un alcalde que havia conegut l’Ajuntament des de la base, com a gerent de les Corts, regidor de districte, regidor d’àrea i, finalment, tinent d’alcalde, que ara assumia la més alta responsabilitat. Aquest fet, que vivia com un repte, va ser considerat com una debilitat pels seus adversaris. Tanmateix, va aconseguir construir un relat sobre la ciutat. Partint d’un bon diagnòstic –«afloren noves incerteses i també noves desigualtats; hi ha ciutadans que, legítimament, senten que no participen prou del progrés global»–, es proposava «fer de Barcelona un exemple de cohesió social, de convivència, de qualitat de vida i de proximitat sense deixar de créixer econòmicament, sense deixar de ser una ciutat oberta i cosmopolita».

La prioritat de Jordi Hereu va ser intentar una síntesi entre dues mirades: «La mirada sobre la ciutat global i la mirada sobre la ciutat que viuen els veïns i les veïnes.» Aquest era el repte i el projecte de Jordi Hereu. Ell era conscient dels canvis que s’estaven produint, començant pel demogràfic. Va ser el primer i únic alcalde que ha tingut Barcelona que va fer de la immigració i la gestió de la diversitat un eix vertebrador de la seva política. 

L’any 2006, un 16 % de la població barcelonina era d’origen immigrant. Avui el 30 % dels barcelonins és nascut fora d’Espanya, però ningú no parla de l’impacte social i cultural d’aquest fet. Tenim una ciutat molt diversa que no està gens representada en el Consistori i poc representada entre l’electorat i els votants: tenim la mateixa població que l’any 1995, però el cens electoral s’ha reduït en 200.000 electors.

Hereu va arribar a afirmar que els nous immigrants «d’aquí a no més de cinc o deu anys, formaran part indestriable de la ciutat. No ens podrem explicar a nosaltres mateixos sense la vostra aportació i, per això, cal que avui treballem conjuntament per reduir els riscos d’exclusió.» El model de ciutat d’Hereu era un de ben diferent: «Tinc la profunda convicció que la ciutat és, per sobre de tot, convivència, un miracle diari de convivència, una convivència que requereix ser cultivada, mimada, des dels governs locals.»

Hereu considerava que la segregació era «l’amenaça més gran per a la ciutat com a espai de convivència». Volia evitar que cap part de la ciutat es desvinculés del seu conjunt «sigui per l’especialització en l’activitat que s’hi desenvolupa, sigui per la concentració d’una determinada població, sigui perquè l’espai públic és apropiat de forma exclusiva per algú». Però era molt conscient, que «la Barcelona homogènia de fa dècades ja no tornarà» com afirmà en el discurs d’investidura de 2007 i que calia, per tant, «fugir de possibles nostàlgies i enfilar, cara a cara, les noves realitats».

Hereu va aconseguir guanyar les eleccions de 2007, tot i que no va poder reeditar el tripartit municipal per la negativa d’ERC, i va fixar cinc grans prioritats per al nou mandat: la cohesió social; el desenvolupament econòmic basat en la creativitat i la qualitat de l’ocupació; la convivència i la seguretat en la proximitat; la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic, i l’exercici ple de la capitalitat.

Unes prioritats que donaven continuïtat al que havia plantejat en el seu primer discurs, afegint-hi la lluita contra el canvi climàtic (en línia amb les propostes d’Iniciativa per Catalunya-Verds) i l’exercici de la capitalitat, Catalunya endins i Catalunya enfora. Però a aquest marc programàtic hi afegia una manera de treballar: la proximitat: «La proximitat com a filosofia i com a mètode, com a estratègia.»

I per a fer-ho possible va endegar el més gran procés de descentralització i reforma territorial de la ciutat des de la creació dels Districtes l’any 1984: la definició de 73 barris, que havien de comptar, tots, amb uns serveis i equipaments públics determinats i amb un òrgan propi de participació: el consell de barri. Aquest era un programa per a la Barcelona de 2007, però ningú no comptava amb l’arribada d’un convidat inesperat en la forma de la pitjor recessió econòmica en temps de pau des de 1929.

A partir de l’estiu de 2009, Hereu es va veure arrossegat per la tempesta perfecta que va esclatar amb la crisi econòmica i la posterior crisi governamental que va conduir el govern de José Luis Rodríguez Zapatero a impulsar retallades pressupostàries per limitar l’imparable creixement del dèficit i el deute públic. A Barcelona, aquesta crisi general va cristal·litzar en la consulta sobre la reforma de la Diagonal, celebrada el maig de 2010, pocs dies després que el president del govern central anunciés les seves mesures.

La consulta va canalitzar un ampli malestar ciutadà que van saber capitalitzar Xavier Trias i Convergència i Unió. Però aquella consulta, en què van participar més de 100.000 barcelonins i barcelonines –i que mai més s’ha repetit, tot i que el nou reglament de participació ciutadana impulsat per Barcelona en Comú promou aquest tipus de consultes– va significar molt més que això. La consulta va ser un punt de ruptura.

Aquell dia no només va perdre Jordi Hereu i el PSC de Barcelona. Aquell dia va perdre l’Ajuntament, l’administració municipal. Va perdre un model de construir la ciutat per a la gent i amb la gent. De cop i volta, el que l’Ajuntament pensava que era bo per a la ciutat, no coincidia amb el que pensaven els barcelonins. O com a mínim, amb el que pensaven els barcelonins que havien considerat pertinent anar a votar. Es va trencar un fil. El fil invisible que connectava l’Ajuntament amb la ciutadania des d’aquell llunyà 1979 en què els socialistes convidaven els ciutadans a «entrar amb ells» a l’Ajuntament.

La consulta de la Diagonal va ser pensada per continuar la transformació de la ciutat que havia portat la Diagonal fins al mar. El govern de la ciutat donava per descomptat que la gent volia reformar tota l’avinguda i fer-hi passar el tramvia. Però aquella Barcelona ja no era la mateixa, com s’havia vist uns anys abans amb la celebració del Fòrum Universal de les Cultures. Pocs pensaven que aquella consulta es podia girar en contra del govern. Només des d’aquesta convicció profunda es pot entendre que Hereu acceptés la proposta de Xavier Trias d’incorporar una tercera opció a la consulta. Una opció obstruccionista, perquè no proposava cap alternativa.

Hereu, possiblement, pensava que aquesta opció recolliria el 20 o el 25 % dels vots, i que la seva existència legitimaria l’opció guanyadora, fos la rambla –seguint el model del tram entre Glòries i el Fòrum– o el bulevard, que era el preferit des de l’administració municipal, encara que no es verbalitzés. Ningú no podia imaginar, ni tan sols Xavier Trias, que els percentatges s’invertirien i que el 80 % dels votants triaria la tercera opció. És a dir, que la majoria votaria contra el govern. Aquell va ser el moment de ruptura. El moment en què vam perdre el fil. Des d’aleshores ningú no ha sabut construir una majoria alternativa.

Hereu era conscient que el canvi d’alcalde de l’any 2011 implicava el risc de desfer el camí traçat durant més de trenta anys i així ho va verbalitzar en el seu discurs de comiat: «La Barcelona que tots estimem i valorem, no és el fruit de la casualitat; veurem si en el futur la nostra ciutat millora o empitjora; veurem si el model que ens ha servit fins avui es perfecciona o es desvirtua; temps al temps…» El temps no ha emès encara un veredicte definitiu. Entre altres coses, perquè en aquests dotze anys els dos models que s’han succeït –i que pretenien impugnar el model anterior– han acabat construint el seu projecte a partir d’elements vertebradors d’aquell injuriat «model Barcelona».

La prova més fefaent d’aquesta realitat és que en el mandat que tot just acaba quasi tots els grups municipals del consistori han comptat amb regidors que havien estat destacats dirigents municipals del PSC, des d’Ernest Maragall a Ferran Mascarell, passant per Celestino Corbacho i Jordi Martí. Roda el món i torna al Born.

Article publicat el maig de 2023 al número 55 de la revista Política&Prosa