'El fill del xofer' i el poder de dir la veritat

 Article publicat al número 31 de la revista política&prosa. 

Des que es va publicar el passat mes de novembre, el darrer llibre de Jordi Amat, El fill del xofer, s’ha convertit en referència obligada. És el llibre del qual tothom parla i que quasi tothom ha llegit. Un llibre amb 9 edicions en el moment d’escriure aquestes línies, en el llistat dels llibres més venuts de no-ficció en català durant 3 mesos i el més venut durant moltes setmanes, i amb una traducció al castellà que també rutlla.

El primer que cal preguntar-se és per què el llibre ha tingut aquest èxit fulgurant. Sembla que molts catalans necessitàvem un llibre que parlés del costat fosc del nostre sistema polític i mediàtic, però que ho fes amb la necessària distància, temporal i personal, que ens permetés llegir el llibre sense sentir que ens estàvem mirant al mirall. Quan es va produir la reforma de l’Estatut de 2006, Jordi Pujol va fer una d’aquelles afirmacions categòriques que diuen molt amb poques paraules. Un gènere que al nostre país només saben conrear amb la mateixa precisió Felipe González i José María Aznar. «Catalunya s’ha mirat al mirall i no s’ha agradat», va dir l’expresident Pujol.

Després d’un període de transició, una part de Catalunya va decidir que volia agradar-se quan es mirés al mirall. De fet, el procés iniciat el 2012 i que acaba la tardor de 2017 com un mirall trencat, no deixa de ser un procés de construcció d’una imatge idealitzada del país, que es volia oferir neta i impol·luta, obviant no només la gran diversitat interna sinó aquest costat fosc, aquest angle mort, construït al voltant de la vella Convergència i Unió. «Mirall, mirallet, quina és la nació més bonica del món?»

Ara que el mirall s’ha trencat i que Catalunya ha patit una severa derrota –tot Catalunya, no només l’independentisme– és l’hora de començar a explicar la veritat. I això és el que ha fet Jordi Amat en els darrers tres anys, des de la publicació de La confabulació dels irresponsables. Dir la veritat, explicar els fets tal com van succeir, per intentar entendre què ens ha passat i per què. I aquest és el veritable poder d’atracció d’aquest llibre, el poder de poder dir la veritat.

Tanmateix, El fill del xofer deixa moltes preguntes obertes. La principal: per què no es va atrevir ningú a explicar abans la veritat sobre Alfons Quintà? Ell mateix, a la nota final del llibre reconeix que si abans de la mort de Quintà «hagués sabut alguna cosa del que ara sé, dubto que ho hagués explicat».

Pudor, prudència o covardia

I aquí hi ha el veritable angle mort del llibre. Per què no ho havia explicat ningú? Per què –com es preguntava Pla– en aquest país ningú no diu la veritat? Per què, fins i tot ara, moltes de les fonts del llibre no surten citades? Per què molts dels que li han explicat a Amat coses d’en Quintà no han volgut sortir citats? No sabem qui és el company de pis que als anys 70 va veure com perseguia la seva parella amb la pistola a la mà. No sabem qui són les periodistes assetjades per Quintà ni tampoc les altres parelles que n’acaben fugint. I molts dels companys periodistes que expliquen algunes de les anècdotes més sucoses –i truculentes– del llibre, també resten en l’anonimat. Intuïm que hi pot haver personatges relativament coneguts, però no s’han volgut mostrar. Potser per pudor, potser per prudència, potser per covardia.

La primera part del llibre sembla una d’aquelles cròniques que escrivia Quintà: plena de bona informació però amb una notable absència de fonts. Trepidant i molt ben escrit, però sense mostrar l’angle mort, que despullaria més persones de les que es volen despullar. I ho dic sabent que no és responsabilitat de Jordi Amat, sinó d’aquells que no han volgut aparèixer amb noms i cognoms. Posició, d’altra banda, ben legítima.

Ell ha fet bé retratant el personatge i el seu context de la forma que ho ha fet. I ho ha pogut fer perquè està generacionalment allunyat de Quintà i d’aquells que van patir-ne la conducta. Els que van conviure i treballar amb ell, amb les excepcions dels que van escriure ja fa molts anys articles crítics sobre el seu comportament i la seva praxi professional, estan lligats de peus i mans per allò que no van fer o no van dir en aquell moment. I per això no volen sortir a la foto. Per aquesta raó Amat al·ludeix a molts fets, però eludeix molts dels seus protagonistes.

Aquest és un llibre que no s’hauria pogut escriure en vida d’Alfons Quintà, però m’aventuro a pensar que tampoc no s’hauria escrit si Quintà tingués fills o germans que vetllessin per la seva memòria. Aquest llibre s’ha pogut escriure perquè Quintà era un home sol, perdut en la seva ignomínia, que es va quedar sol després de matar l’única persona que s’havia volgut quedar amb ell. I que sol va morir. Aquesta solitud, aquesta manca absoluta de lligams –va trencar amb el pare i el va matar, quasi va oblidar la mare, no tenia germans i no va voler mai tenir fills– és el que explica que avui puguem llegir un llibre com El fill del xofer.

Els fets de maig de 1984

Un llibre que pren força quan narra obertament les batalles de poder que va lliurar –i guanyar– Jordi Pujol i el seu entorn. Explica la gènesi del país que avui tenim. La gènesi del pujolisme i de TV3 –no es pot entendre l’un sense l’altra–, i la formació d’una estructura de poder catalana que va pactar amb les estructures de poder espanyoles per tal de consolidar-se i perdurar.

I aquí Jordi Amat ens ofereix una nova mirada sobre els fets de maig de 1984 que enllaça amb la que va elaborar Jaume Bellmunt al número de març de Política&prosa. Una mirada que ens permet emmirallar aquells fets amb el que ha passat a Catalunya en els darrers deu anys. Ens mostra cruament l’estratègia d’agitació i propaganda que es va posar en marxa per construir una «veritat social» sobre el cas Banca Catalana, allunyada de la possible «veritat judicial» per evitar que el president Pujol fos jutjat per aquell cas.

Aquella estratègia ressona encara en les estratègies que avui se segueixen utilitzant a Catalunya per afrontar la judicialització de diverses causes. I ens mostra amb claredat que tot el que avui es pugui dir i fer, ja ha estat dit i fet abans pel pujolisme. Amb una notable diferència, però: a mitjan anys 80 Pujol no només va saber construir una estratègia d’agitació per enfrontar-se a la justícia, sinó que va aconseguir que una amplíssima majoria del plenari de l’Audiència de Barcelona decidís no jutjar-lo. Això és exercir el poder: fer que els altres facin allò que tu vols, allò que a tu et convé. No només els teus, sinó també els altres. Els seus successors, en canvi, ni tan sols albiren la possibilitat d’influir en els «altres». Diuen que se’n volen separar, però sobre ells no hi tenen cap poder. A diferència de Pujol, que sí que en tenia.

La principal diferència entre Pujol i els actuals líders del nacionalisme català no és que aquests són independentistes i Pujol no ho era, sinó que Pujol entenia el funcionament dels engranatges del poder –i els utilitzava en benefici propi i de la seva causa. Pujol tenia poder i creia en el poder. L’independentisme d’avui no té poder ni voluntat de poder. És més, avui el poder a Catalunya té mala premsa. Sembla que no en vol tenir ningú. Ningú no el vol exercir. Ningú no vol embrutar-se. Però sense poder ni voluntat de poder no es pot construir un Estat ni separar-se d’Espanya.

Exercir el poder és fer que els altres facin allò que tu vols, allò que a tu et convé. No només els teus, sinó també els altres.

Més enllà d’aquestes consideracions, cal agrair a Jordi Amat l’exercici que s’ha atrevit a fer. Cal molt coratge per fer-lo. I més en aquest país, on gairebé no diu la veritat ningú. On ningú no diu el que caldria per no ofendre, sobretot els seus. Amat ens ofereix, a cara descoberta, un relat que no s’havia atrevit a fer ningú. En la nota final del llibre ens explica el perquè d’aquest exercici de llibertat, assumint-ne també totes les responsabilitats.

És molt difícil escriure sabent que pots fer mal, i Amat es disculpa obertament pel dolor que hagi pogut causar. És molt difícil agitar els dimonis ocults d’una societat i no sortir-ne socarrimat. Ell ho ha fet. S’ha atrevit a «saltar-se la ratlla del respecte, traspassar la frontera de l’educació o enderrocar el mur de la conveniència» per explicar una història que calia explicar. Molts, abans, no s’hi havien atrevit, i ara tampoc. D’altres, han explicat la seva part de veritat perquè Amat en fes la composició més completa possible, una aproximació a la veritat.

Un excel·lent aperitiu

Aquesta és la força del llibre i el seu poder. El poder de poder dir la veritat. El mateix poder que tenia Josep Pla. Un poder intel·lectual, tou i informal. Amat ha començat a atresorar aquest poder, i el desprèn. Però és un tresor molt delicat, que caldrà protegir amb molta cura.

El poder de Pla va topar, en diverses ocasions, tant amb el poder instituït del franquisme com amb el poder naixent que es volia instituir amb la restauració de l’autogovern. El poder de Pla va topar amb Pujol i el pujolisme, que van condemnar la seva obra a un cert ostracisme.

El poder d’Amat es consumarà el dia que puguem llegir El fill d’en Florenci. Estic convençut que ja té material suficient per escriure’l, però probablement no es publicarà fins que l’expresident hagi estat enterrat amb honors. Algú dubta que el president Pujol tindrà capella ardent al Palau de la Generalitat? Si la va tenir Joan Antoni Samaranch, seria difícil d’entendre que ell no la tingués. De moment, però, El fill del xofer actua com un excel·lent aperitiu que ens prepara per al plat fort.