2021: fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap

Hem començat un nou any i veient com ha anat el mes de gener, des de l'assalt al Capitol a l'endarreriment en la producció de les vacunes, no ens hauríem de fer massa il·lusions de com anirà aquest 2021. Encara no està clar que sigui millor que l'any 2020.

Per tant, faríem bé de seguir les paraules de Josep Pla, recuperades fa poc més d'un any: "fer-se totes les il·lusions possibles, i no creure en cap".

Ens cal fer-nos il·lusions: que la pandèmia remetrà després d'aquesta tercera onada, que les vacunes reduiran la mortalitat perquè protegiran als més grans i vulnerables; que l'estiu serà millor que el de l'any passat; que el proper curs escolar serà més "normal" que aquest... Però faríem bé de no creure en cap d'elles. Cal fer-se il·lusions però no ser il·lusos. Les il·lusions son necessàries per seguir vivint però cal evitar ser il·lusos per no caure en la decepció.

L'any 2020 serà un punt d'inflexió. A partir d'ara, en les nostres vides ens referirem al món abans del Covid (a.C). 2019 serà l'any 1 (a.C) i l'any 2021 és l'any 2 (d.C). L'any 2 de la nova era. Una nova era que implicarà molts canvis. Canvis que seran estructurals i modificaran moltes més coses de les nostres vides de les que ens pensàvem l'any passat.

Fa sis mesos teníem la il·lusió de la nova normalitat. Una il·lusió que no va durar ni un mes, quan van tornar a créixer els contagis. La nova normalitat va durar menys que un amor d'estiu.

La normalitat de 2021 serà la mateixa que la normalitat de 2020. I la normalitat de 2019 cada vegada ens quedarà més lluny. 

Fa uns dies el meu fill, veient un vídeo que passaven a les pantalles del Metro em deia: "Això és de fa anys, oi? Perquè no porten mascareta." Per a ell, que té 6 anys, la "vella normalitat" és una cosa que passava "fa anys". Ja no pot dir "l'any passat" per referir-se a la realitat anterior a la pandèmia. Aviat farà 7 anys, en va fer 6 confinat i la seva vida "normal" va durar entre els 3 i els 5 anys, tenint en compte que pràcticament no té records anteriors. La vida de l'últim any aviat serà "normal" per ell. És a nosaltres, els adults, a qui ens costa, i ens costarà, adaptar-nos.

Hem començat un nou any però no hem encetat pas una nova etapa. Hi ha més continuïtats que canvis en relació a 2020. Cal fer-se, doncs, totes les il·lusions possibles però no creure en cap. Si esperem massa d'aquest any, ens desesperarem. "Decepcionant, depriment, però ¿què hi voleu fer?" escrivia Pla.  



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

Avui, 28 d'agost, la Generalitat ha demanat el "rescat" al govern central. És a dir, ha demanat a l'Estat que li deixi uns diners perquè amb les transferències corrents a compte dels impostos dels catalans, la Generalitat no en té prou per pagar els seus deutors. Per què hem demanat aquests 5.000 milions? Bàsicament per poder tornar els "bons de la Generalitat" que vencen al novembre. La Generalitat no té diners per tornar-los i com que no podem tornar a emetre deute per fer front als venciments, hem hagut de demanar a l'Estat que ens deixi els diners. És a dir com que els "mercats" estan tancats (inclosos els ciutadans catalans que fins ara havíem deixat diners a la Generalitat), hem de recòrrer a l'Estat. Ara bé, ¿els diners que ens deixa l'Estat són part dels impostos que paguem els catalans, com diu el portaveu del Govern, Quico Homs? No, no ho són. Aquests diners provenen de l'endeutament de l'Estat que, a ell sí, encara
Més informació

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

Imatge
L'alcalde Pasqual Maragall quan li preguntaven quants habitants tenia Barcelona, responia "a quina hora?". Amb aquesta pregunta l'alcalde mostrava el seu reconeixement de que la ciutat de Barcelona no eren només els ciutadans empadronats. La mobilitat entre Barcelona i la seva àrea i regió metropolitana era ja molt gran als anys 80 i avui ho és més encara.  Barcelona no és només el milió sis cent mil habitants que hi estan empadronats sinó els centenars de milers de persones que hi treballen o hi estudien sense viure-hi i els centenars de milers que hi venen a comprar, a passejar i a gaudir del seu temps d'oci.  Barcelona és una gran capital i, per tant, s'ha de governar pensant en tots aquells que hi treballen, hi estudien o hi transiten (a peu, en vehicle privat o en transport públic) cada dia a tot hora.  La ciutat no ens pertany. Barcelona no pertany només als barcelonins. Els ciutadans de Barcelona no son només els seus veïns i veïnes. Aquesta és una de
Més informació

El Parlament i la llengua dels catalans

Fa 40 o 50 anys, la majoria de catalans que parlaven en castellà no sabien parlar en català, no coneixien la llengua del país. No havien nascut aquí i ningú els hi havia ensenyat el català a l'escola. Ara, la majoria de catalans que tenen el castellà com a primera llengua, saben parlar en català. La majoria van néixer aquí i l'han après a l'escola. Molts d'aquests, són fills de catalans   que també van néixer a Catalunya i saben parlar en català des de petits. Però tots ells, pares, fills i néts, parlen prioritàriament en castellà perquè és la seva llengua, la llengua de la seva família. És a dir, exactament per la mateixa raó que els que tenim el català com a primera llengua . Nosaltres també sabem parlar en castellà, però utilitzem el català perquè és la nostra llengua. Aquesta realitat, que no és evident per a bona part del país, és la que sembla no entendre's quan es posa en qüestió que un dirigent polític pugui parlar en castellà al Parlament de Catalunya.
Més informació