Sobre el dèficit i l'esquerra
Des de que el maig de 2010 el president José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar mesures contundents de restricció de la despesa pública, vivim un debat sobre la necessitat de limitar el dèficit i reduir el deute públic. La proposta de limitar el dèficit constitucionalment no és més que la culminació d'aquest debat, que caldria abordar amb rigor des de l'esquerra. Em permeto fer-ho en base a cinc premisses:
1. Endeutar-se i generar dèficit no és, ni ha de ser, característica de l'esquerra. Al contrari, limitar el dèficit és molt més d'esquerres que rebaixar impostos i fer 'regals fiscals'. Durant molts anys, la dreta neoliberal va utilitzar els dèficits públics i l'endeutament generat per les polítiques socialdemòcrates del anys 70, de caire keynesià per fer front a la crisi econòmica generada per la crisi del petroli, per crear un mite: l'esquerra dilapida recursos, no sap gestionar amb rigor. Amb la sortida d'aquella crisi, els socialdemòcrates vam aprendre -o hauríem d'haver après- que d'una crisi no se surt simplement amb més despesa pública. Si ara fem veure que no estem d'acord amb la limitació constitucional del dèficit donarem la imatge que seguim pensant que tot s'arregla gastant més.
2. No ens cal gastar més sinó tenir més ingressos. La principal característica de la política fiscal de l'esquerra ha de ser la redistribució. I això només es fa per la via impositiva. Quan hi ha manca de recursos, el que cal fer és pujar els impostos i lluitar contra el frau fiscal, com ha fet el govern de Zapatero des de fa més d'un any (pujant l'IVA primer i fent retornar a Espanya centenars de milions d'euros que havien sigut evadits fora del país). Aquest és el camí, i no el de retornar 400 euros d'IRPF a tots els ciutadans, eliminar l'impost del patrimoni o reduir l'impost de societats, com es va fa fer fa tot just 4 anys. Al contrari, l'única manera per quadrar els comptes és lluitar contra el frau i fer que totes les empreses, i especialment les més grans, paguin l'impost de societats que els hi pertoca, i no la meitat gràcies a desgravacions i pràctiques fiscals que els hi permeten pagar menys del que els hi pertoca.
3. Limitar el dèficit no vol dir reduir serveis ni despesa. Si hi ha un límit constitucional al dèficit públic tindrem un marc perfecte per tal de pujar impostos quan sigui necessari. No podrem dir que ens endeutem per seguir prestant els mateixos serveis sinó que els ciutadans seran més conscients del que costen. Per tant, haurem de dir: per mantenir aquests serveis, si baixa la recaptació, haurem de pujar impostos. I fer-ho, evidentment, als que més capacitat tenen per pagar. De fet, si ho sabem fer bé, la limitació del dèficit ens ajudarà en el nostre discurs. Res és gratuït. Tot té un cost. El tema és qui el paga. Nosaltres no estem per endeutar les futures generacions sinó perquè ara i aquí tothom pagui el que li correspon per tal que tots tinguem uns serveis públics de qualitat.
4. Espanya ja no es pot endeutar. En una Unió Monetària és la Unió la que s'ha d'endeutar quan sigui convenient. Com ja he escrit en altres ocasions, l'Euro ens va fer irresponsables. Pensàvem que en un entorn d'estabilitat monetària, ens podíem endeutar el que volguéssim (i així les empreses, els bancs, però també les famílies ens vam endeutar en excés). Quan va arribar la crisi, vam seguir pensant que ara que els privats ja no es podien endeutar més, ho havia de fer l'Estat, i això és un error. Si volem mantenir l'estabilitat de la moneda única, l'endeutament ha de ser europeu, via els eurobons. Però a canvi els Estats s'han de comprometre a no endeutar-se ells.
5. La UE ha de controlar el dèficit dels Estats Membres i els Estats han de controlar el dèficit de les Comunitats Autònomes i dels Ajuntaments. Pretendre, com vol fer creure el Govern de Catalunya, que la Generalitat ha de tenir llibertat per endeutar-se, és una ficció. Si Catalunya fos un Estat membre de la Unió Europa ara també estaríem canviant la Constitució per limitar el dèficit. Hauríem de començar a entendre que no som independents. Ni Catalunya ho és, ni Espanya tampoc.
1. Endeutar-se i generar dèficit no és, ni ha de ser, característica de l'esquerra. Al contrari, limitar el dèficit és molt més d'esquerres que rebaixar impostos i fer 'regals fiscals'. Durant molts anys, la dreta neoliberal va utilitzar els dèficits públics i l'endeutament generat per les polítiques socialdemòcrates del anys 70, de caire keynesià per fer front a la crisi econòmica generada per la crisi del petroli, per crear un mite: l'esquerra dilapida recursos, no sap gestionar amb rigor. Amb la sortida d'aquella crisi, els socialdemòcrates vam aprendre -o hauríem d'haver après- que d'una crisi no se surt simplement amb més despesa pública. Si ara fem veure que no estem d'acord amb la limitació constitucional del dèficit donarem la imatge que seguim pensant que tot s'arregla gastant més.
2. No ens cal gastar més sinó tenir més ingressos. La principal característica de la política fiscal de l'esquerra ha de ser la redistribució. I això només es fa per la via impositiva. Quan hi ha manca de recursos, el que cal fer és pujar els impostos i lluitar contra el frau fiscal, com ha fet el govern de Zapatero des de fa més d'un any (pujant l'IVA primer i fent retornar a Espanya centenars de milions d'euros que havien sigut evadits fora del país). Aquest és el camí, i no el de retornar 400 euros d'IRPF a tots els ciutadans, eliminar l'impost del patrimoni o reduir l'impost de societats, com es va fa fer fa tot just 4 anys. Al contrari, l'única manera per quadrar els comptes és lluitar contra el frau i fer que totes les empreses, i especialment les més grans, paguin l'impost de societats que els hi pertoca, i no la meitat gràcies a desgravacions i pràctiques fiscals que els hi permeten pagar menys del que els hi pertoca.
3. Limitar el dèficit no vol dir reduir serveis ni despesa. Si hi ha un límit constitucional al dèficit públic tindrem un marc perfecte per tal de pujar impostos quan sigui necessari. No podrem dir que ens endeutem per seguir prestant els mateixos serveis sinó que els ciutadans seran més conscients del que costen. Per tant, haurem de dir: per mantenir aquests serveis, si baixa la recaptació, haurem de pujar impostos. I fer-ho, evidentment, als que més capacitat tenen per pagar. De fet, si ho sabem fer bé, la limitació del dèficit ens ajudarà en el nostre discurs. Res és gratuït. Tot té un cost. El tema és qui el paga. Nosaltres no estem per endeutar les futures generacions sinó perquè ara i aquí tothom pagui el que li correspon per tal que tots tinguem uns serveis públics de qualitat.
4. Espanya ja no es pot endeutar. En una Unió Monetària és la Unió la que s'ha d'endeutar quan sigui convenient. Com ja he escrit en altres ocasions, l'Euro ens va fer irresponsables. Pensàvem que en un entorn d'estabilitat monetària, ens podíem endeutar el que volguéssim (i així les empreses, els bancs, però també les famílies ens vam endeutar en excés). Quan va arribar la crisi, vam seguir pensant que ara que els privats ja no es podien endeutar més, ho havia de fer l'Estat, i això és un error. Si volem mantenir l'estabilitat de la moneda única, l'endeutament ha de ser europeu, via els eurobons. Però a canvi els Estats s'han de comprometre a no endeutar-se ells.
5. La UE ha de controlar el dèficit dels Estats Membres i els Estats han de controlar el dèficit de les Comunitats Autònomes i dels Ajuntaments. Pretendre, com vol fer creure el Govern de Catalunya, que la Generalitat ha de tenir llibertat per endeutar-se, és una ficció. Si Catalunya fos un Estat membre de la Unió Europa ara també estaríem canviant la Constitució per limitar el dèficit. Hauríem de començar a entendre que no som independents. Ni Catalunya ho és, ni Espanya tampoc.
Comentaris