La ciutat és la gent

Avui, 28 de febrer, vull escriure sobre el terratrèmol a Chile d'ahir que ha deixat més de 700 morts, 2 milions d'afectats i no sabem quants milers de ferits. Una situació crítica que hem pogut seguir en directe via la Televisión Nacional de Chile ... És un cop dur per un país que ve de viure una llarga etapa de bonança. Xile és probablement el país més avançat d'Amèrica Llatina i se'n sortiran d'aquest cop. És un país modern, que ha fet una transició a la democràcia exemplar, que s'ha modernitzat en poques dècades i que ha viscut 20 anys de creixement econòmic i desenvolupament social que l'han convertit en l'exemple de molts altres països. Avui Xile és, en certa mesura, un model econòmic, polític i social per a la majoria de països de l'hemisferi occidental. Un país tranquil, i de molts contrastos. Un país que funciona. Un país orgullós del que ha fet en 20 anys de democràcia i que pot exhibir els seus avenços en comparació amb veïns, com Argentina...

Segons el diccionari, la fatiga és "l'estat d'exhauriment o grossa disminució de forces, de pèrdua de potència, produïts per un treball excessiu". En aquest sentit, sí que podríem parlar de la fatiga d'un govern i d'alguns consellers després de gairebé set anys de govern... La fatiga, doncs, seria la conseqüència d'un "treball excessiu" realitzat en els darrers anys. És evident que el Govern d'Entesa, i abans el Govern Catalanista i d'Esquerres, han produït grans canvis a la política catalana. Han canviat el marc competencial i de relació amb el conjunt d'Espanya, i han impulsat tot un seguit de noves polítiques socials, alhora que han aprofundit en la millora dels principals serveis públics de l'Estat del Benestar, com l'educació i la salut, en un context de grans canvis sociodemogràfics derivats de la immigració. Ara bé, el conseller Maragall, en la seva conferència de dimecres passat parlava de "fatiga" de la soc...

Fa temps que alguns parlem del perill de la italianització de la política catalana en forma de fragmentació partidària, i l'Enric Juliana n'ha parlat tot analitzant l'evolució de la política italiana dels darrers anys. Però aquest cap de setmana estem fent seriosos passos en aquesta direcció. Avui ens hem llevat amb una entrevista de Joan Laporta a l'AVUI en què afirma estar preparat per governar Catalunya, mostra un cert respecte per al conjunt de la classe política -tot i reivindicar la necessitat d'un canvi- i apunta que està a l'espera d'enquestes i estudis d'opinió per veure si té o no possibilitats de treure un bon resultat en cas de presentar-se a les eleccions: "si prenc la decisió és perquè segurament hi ha espai per a una nova força política". En fi, la cursa ha començat i n'hi ha que comencen a estar molt nerviosos. El clima al míting de Convergència d'avui diumenge , per a proclamar Artur Mas com a candidat a la presidència...

Ha començat un any electoral, un any decisiu, i torno a posar en marxa aquest bloc, ara lligat al meu perfil del facebook. Cada diumenge tornaré a donar la meva opinió sobre l'actualitat de la darrera setmana i analitzar les estratègies que hi ha darrere els moviments tàctics. (Táctica y Estrategia, que escrivia l'estimat Benedetti...) La setmana passada els socialistes catalans donàvem el tret de sortida a la pre-campanya amb el primer Consell Nacional de l'any, divendres José Zaragoza presentava la campanya "Temps difícils. Gent seriosa" , i ahir CIU va posar en marxa la seva nova campanya a la xarxa sota el lema "Començar il·lusiona", amb spots i una xarxa social que pretén mobilitzar l'electorat convergent. Nosaltres la setmana passada també vam començar amb els vídeos , en aquest cas fent notar que no sempre qui creu arribar primer acaba guanyant. De fet, és el que va passar fa trenta anys, a les primeres eleccions, les de 1980. I ara podria to...

Després de la llarga batalla del finançament, aquí podeu llegir un article que ha sortit publicat al darrer número de la revista de la Fundació , el número 20. El finançament i l’esperit del 20 de juliol PSC “Si eres mi hermano, ¿por qué no me das lo que te pido? PSOE “Si eres mi hermano, ¿por qué me pides lo que me pides? PSC “Porque lo que te estoy pidiendo es de justicia!” PSOE “Si somos hermanos, ¿por qué me hablas de justicia en vez de hablarme de amor?” Tira de Toni Batllori publicada a La Vanguardia el 18 d’abril de 2009 El 20 de juliol de 2008, en la clausura de l’onzè congrés del PSC, es va obrir una nova etapa de la relació entre el PSC i el PSOE. En el seu discurs de cloenda, el primer secretari dels socialistes catalans i President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va defensar l’autonomia del PSC tot afirmant “José Luis, te queremos mucho, pero queremos más a Catalunya”. Aquell va ser segur...

Publico avui un article que apareixerà en el proper número, el 19, de la revista frc . Un president per a Europa “Two roads diverged in a wood, and I – I took the one less travelled by, And that has made all the difference” Robert Lee Frost “The road not taken” L’activisme de la presidència francesa de la Unió durant el segon semestre de 2008 i el seu contrast amb la inoperativitat de la presidència txeca durant aquest primer semestre de 2009 han posat de manifest, un cop més, la necessitat d’una presidència permanent de la Unió Europea. El nou Tractat de Lisboa preveu, en el seu article 15, estabilitzar la Presidència del Consell Europeu nomenant un president del Consell amb un mandat de dos anys i mig, renovable fins a cinc anys, per tal d’acabar amb les presidències rotatòries. Aquest nou president, encarregat d’impulsar els treballs de les reunions –pràcticament trimestrals- dels caps d’estat i de govern, assumirà també la representació exterior de la Unió Europea. És...

Fa dos mesos que no escric al blog, però fa un mes vaig escriure una ressenya del llibre "Maleïda crosta" del Joan Ferran per a la TRIA de la Fundació, i avui em decideixo a publicar-la aquí. El nou llibre de Joan Ferran , Maleïda crosta, ha aixecat gairebé tanta expectació com polèmica van generar les seves declaracions a El Periódico de Catalunya l’any 2007 fent una crida a “arrencar la crosta nacionalista” dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. No és, però, un llibre polític comú, sinó que reprèn una vella tradició literària d’abans de la guerra civil espanyola, promoguda per l’anarcosindicalisme, que pretenia transmetre el missatge polític a través de novel·les roses, com bé explica sovint el mateix Joan Ferran. Un tipus de novel·la lleugera, que té com a trama principal una història d’amor, un affaire, a partir del qual s’ofereix un fresc de la política catalana actual. El llibre juga entre la ficció i la realitat per defensar la tesi de l’autor, segons la qu...