Viva Chile, po!


Avui, 28 de febrer, vull escriure sobre el terratrèmol a Chile d'ahir que ha deixat més de 700 morts, 2 milions d'afectats i no sabem quants milers de ferits. Una situació crítica que hem pogut seguir en directe via la Televisión Nacional de Chile... És un cop dur per un país que ve de viure una llarga etapa de bonança.

Xile és probablement el país més avançat d'Amèrica Llatina i se'n sortiran d'aquest cop. És un país modern, que ha fet una transició a la democràcia exemplar, que s'ha modernitzat en poques dècades i que ha viscut 20 anys de creixement econòmic i desenvolupament social que l'han convertit en l'exemple de molts altres països. Avui Xile és, en certa mesura, un model econòmic, polític i social per a la majoria de països de l'hemisferi occidental. Un país tranquil, i de molts contrastos. Un país que funciona. Un país orgullós del que ha fet en 20 anys de democràcia i que pot exhibir els seus avenços en comparació amb veïns, com Argentina, que van ser molt més rics però que ara s'han sumit en la decadència.

Però Xile és també un país de grans contradiccions. Ho vaig descobrir ja fa molt anys, l'any 2001, quan vaig conviure durant un curs sencer a Paris amb tres estudiants xilens: el Roberto, la Gabriela i l'Andrés. Un de RN, el partit de dretes del nou president Sebastián Piñera; l'altre del PPD, i ella, filla d'una dirigent del PC a la clandestinitat. Tres persones amb qui vaig descobrir els matisos de la història d'un país, que des de lluny sempre es simplifica en excès. Un país que en el fons, s'assembla a Espanya. Un país que ha tingut sempre un cert complexe d'inferioritat respecte als seus veïns, especialment l'Argentina, com nosaltres el vam tenir durant dècades en relació a França. Un país fet a si mateix, gràcies als compromisos de la seva classe política i a l'esforç d'una societat que s'ha sabut reinventar a si mateixa.

Avui Xile és un país que funciona. I per això se'n sortiran d'aquest cop tant dur. I se'n sortiran "más pronto que tarde". Aquest cap de setmana, veient les imatges de les conseqüències del terratrèmol, he recordat el meu viatge d'aquest Nadal, quan vaig visitar el país, de Valparaíso a Chiloé passant per Santiago, Concepción, i els llacs...

És trist veure com ha quedat tot. Veure els carrers del centre de Concepción (Barros Arana, O'Higgins, la Plaza de la Independencia...) amb les cases caigudes i els carrers aixecats... Els mateixos carrers per on un va passejar fa tot just dos mesos... I veure ara les imatges dels saquejos a alguns establiments... És trist tot plegat, però és la vida...


En aquests casos, només ens queda la poesia. I el més adequat serien uns versos del Pablo Neruda, del Libro de las preguntas...


"¿Por qué los árboles esconden / el esplendor de sus raíces?


Qué cosa irrita a los volcanes / que escupen fuego, frío y furia?


Es verdad que vuela de noche / sobre mi patria un cóndor negro?


No será nuestra vida / un túnel entre dos vagas claridades?


O no será una claridad / entre dos triángulos oscuros?


O no será la vida un pez / preparado para ser pájaro?


Verdad que es ancha la tristeza / delgada la melancolía?


Comentaris

Unknown ha dit…
Albert, viendo desde anoche las imágenes (nuestro TV se cayó y murió) se aprieta el corazón ver cómo cada cierto tiempo la naturaleza nos recuerda no sólo que vivimos en un país vulnerable, sino también cómo habrá nuevamente que reinventarse y salir adelante. Espero tengamos la claridad y la fuerza para hacerlo adecuadamente, como lo hemos hecho siempre. Un abrazo y gracias por este recuerdo
Gabriela, Parece que la situación en Concepción es muy crítica. No tienen información, no saben lo que está pasando, han empezado los robos... A ver si el ejércio puede empezar a poner orden... En fin, seguiremos hablando. Habrá mucha pega, seguro, pero hay que salir adelante, y seguro que lo haréis. Un abrazo!

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

El Parlament i la llengua dels catalans