La ciutat és la gent

Ha sigut una experiència única. Dilluns passat, al vespre, arribàvem a Washington en tren des de Boston per assistir a la inauguració de Barack Hussein Obama com a nou president dels Estats Units d'Amèrica. Desenes i centenars de milers d'americans van fer el mateix, arribats de tots els punts del país. Washington bullia de gent, sobretot gent jove i afroamericans, que arribaven amb la seva bossa per passar un o dos dies a la capital. Tots veníem pel mateix: per escoltar el jurament del primer president afroamericà de la història dels Estats Units d'Amèrica. Dimarts dia 20 de gener, a les set del matí,Washington ja era una festa. Rius de gent s'encaminaven cap al National Mall, el centre del poder polític de la capital. Vam tenir dubtes de si hi podríem arribar però l'organització era gairebé perfecte. Milers de voluntaris et donaven la benvinguda amb un somriure i et guiaven pel camí que ens hauria de dur al mall. Vam caminar més d'una hora, a través també del...

Entre les felicitacions de Nadal i Any Nou que rebem tots aquests dies, n'he trobat una d'especialment interessant. És la del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. La degana i la Junta de Govern d'aquest col·legi ens desitgen "Un 2009 més optimista". Davant el pessimisme generalitzat del món universitari, però també de la societat catalana en general, el col·legi ens diu: "No siguem tan pessimistes! Així no anem enlloc. Busquem solucions". Segurament la felicitació, amb recomanació inclosa, no podia ser més encertada. Ens cal una bona dosi d'optimisme per afrontar l'any que arriba. L'optimisme de la voluntat que reclamava Gramsci, absolutament imprescindible per fer front al pessimisme de la reflexió que ens amara. Cal defugir tot derrotisme i intentar veure el got mig ple més sovint. Si no fem aquest esforç, no serem capaços d'afrontar l'any que arriba. Un any que serà difícil, s...

L'audàcia sembla ser el nou mot d'ordre de la política, als Estats Units i a casa nostra. En temps de turbulència, cal una bona dosi d'audàcia per a superar-la. Fins i tot al Consell Nacional de dissabte es va arribar a citar el "18 brumari" de Karl Marx per a recuperar una cita no de Napoleó sinó de Danton, en que reclama tres coses per a guanyar "Audace, encore de l'audace, et toujours l'audace". Tot va començar amb "The audacity of hope" de Barack Obama, i ara sembla que només l'audàcia ens pugui salvar de la situació de crisi actual. Una crisi internacional de la que ningú sap encara molt bé com ens en sortirem. Li caldrà molta audàcia a Barack Obama, però també al president Rodríguez Zapatero, que ha sigut capaç de grans audàcies des de l'any 2004 (com sembre ens recorda l'Enric Juliana). Ara, però, arriba l'hora de la veritat. No hi ha gaires receptes. I caldrà ser audaç per vèncer les dificultats polítiques, econò...

Aquesta ha sigut, sens dubte i per diverses raons, una setmana extraordinària. Dimarts al matí, dia 4, ens vam llevar sabent que Barcelona seria la seu del secretariat de la Unió pel Mediterrani i que, per tant, tindria les condicions per a convertir-se en capital euromediterrània. Després de la decisió presa pels ministres d'exteriors reunits a Marsella, el propi ministre Moratinos va venir a Barcelona per a donar-ne detalls en roda de premsa amb l'alcalde. Barcelona , per tant, reforça els seus elements de capitalitat , obtenint la seu d'una institució que podria convertir-la en una ciutat-seu. Ara però, caldrà dotar-la d'elements de capitalitat mediterrània i, en aquest sentit, caldrà no oblidar que la mediterrània no europea és, essencialment, una mediterrània àrab i musulmana. Per tant, per a convertir-se en autèntica capital mediterrània caldrà resultar atractius per a les elits polítiques, econòmiques, i culturals d'aquests països, sense oblidar -és clar- a I...

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el 9è congrés de la Federació de Barcelona del PSC que ha elegit Jordi Hereu i Carles Martí com a president i primer secretari del partit, amb més del 95% dels vots dels delegats. Ha sigut un congrés que ha servit per assenyalar el camí a seguir pel partit en els propers anys, fixant-nos com a principals objectius l'ampliació de la nostra base militant, l'0bertura a nous sectors socials, i la reducció dels alts nivells d'abstenció registrats a les darreres eleccions municipals. En Carles Martí ho va definir en tres funcions que ha de realitzar el partit: generar idees, créixer en afiliats, i interlocutar amb més sectors socials. I avui en Jordi Hereu ho ha dit amb les seves paraules: tenim un "equip nou" per a defensar "tesis noves" que ens permetin llegir millor el que passa a la Barcelona d'avui. Però ens cal també -ha dit- un "esperit nou", un esperit de màxima ambició per a la ciutat i per al P...

Fa més de dos mesos que no escric, i alguns ja fa setmanes que m'ho recordeu, però no em decidia. Des de fa setmanes que tenia ganes de parlar dels anys que fa que sóc membre del PSC. De fet, aquesta setmana ha fet deu anys del dia en què vaig entrar a formar part del grup de joves que vam fer campanya pel Pasqual Maragall per a les eleccions catalanes de 1999. Jo ja era simpatitzant del partit, des de poc després de les primàries entre el Borrell i l'Almunia, que havien sigut la primavera d'aquell 1998, i ja havia organitzat una primera reunió amb un grup d'estudiants de polítiques (la majoria ex-Boscà) a la Sala nova de la parròquia de St. Medir, amb l'Albert Broggi. Però aquella reunió en una cafeteria de La Rambla, amb el Marc López i el Lluís Rodríguez, va ser el tret de sortida d'una experiència extraordinària, durant un any, fins a l'octubre de l'any següent. Vist en retrospectiva tot es pot matisar, però aquell any -l'any del canvi, en dèiem-...

Avui dimecres 30 de juliol, el José Antonio González Casanova ha publicat un article preciós a El País sobre l'Isidre Molas. Puc dir que ja fa uns anys que el conec, gairebé 10, però ha sigut en els darrers 3 anys i mig, que hem tingut l'oportunitat de treballar junts, quan he pogut apreciar millor les seves qualitats personals i polítiques. El retrat que avui en fa el González Casanova és senzillament extraordinari. Aquest matí, ja a primera hora, un SMS del Cesc Vallés em feia notar que es tractava d'una d'aquelles peces úniques que cal no només llegir sinó guardar. Això és el que he fet. I com que m'ha agradat tant, també la referència a "La ciutat llunyana", doncs l'he penjat al bloc. A més, jo també sóc balança, com l'Isidre, i com l'anterior director de la Fundació, en Gabriel Colomé... I amb això despedeixo el curs. Un curs intens que per mi acaba avui. Demà començo les vacances. Per tant, bon estiu i fins a la tornada. Isidre Molas o el...