Una setmana extraordinària
Aquesta ha sigut, sens dubte i per diverses raons, una setmana extraordinària.
Dimarts al matí, dia 4, ens vam llevar sabent que Barcelona seria la seu del secretariat de la Unió pel Mediterrani i que, per tant, tindria les condicions per a convertir-se en capital euromediterrània. Després de la decisió presa pels ministres d'exteriors reunits a Marsella, el propi ministre Moratinos va venir a Barcelona per a donar-ne detalls en roda de premsa amb l'alcalde.
Barcelona, per tant, reforça els seus elements de capitalitat, obtenint la seu d'una institució que podria convertir-la en una ciutat-seu. Ara però, caldrà dotar-la d'elements de capitalitat mediterrània i, en aquest sentit, caldrà no oblidar que la mediterrània no europea és, essencialment, una mediterrània àrab i musulmana. Per tant, per a convertir-se en autèntica capital mediterrània caldrà resultar atractius per a les elits polítiques, econòmiques, i culturals d'aquests països, sense oblidar -és clar- a Israel.
El mateix dimarts, però, era el primer dimarts després del primer dilluns de novembre d'un any de traspàs i, per tant, hi havia eleccions presidencials als Estats Units. Es tractava d'una elecció històrica, en la mesura en què podia suposar el traspàs de la torxa presidencial a una nova generació d'americans.
L'any 1960 la torxa va passar a una nova generació, nascudal al segle XX i que havia hagut de lluitar a la II guerra mundial. Aquesta generació va governar els Estats Units durant 30 anys (Nixon, Ford, Carter, Reagan, Bush...). De fet, JFK i George Bush pare tot just es portaven 10 anys de diferència.
No va ser fins el 1992 que la torxa va passar a la generació nascuda després de la II Guerra Mundial, als joves que van viure de lluny o de prop la Guerra de Vietnam, des del camp de batalla o des dels campus universitaris. Aquesta generació deixa la màxima magistratura després de només 16 anys (Bill Clinton i George W. Bush). Hagués pogut continuar si Hillary Clinton hagués guanyat les primàries i després les eleccions, però la força de la nova generació s'ha demostrat imparable.
Barack Obama, per tant, representa a una nova generació d'americans, nascuda als anys 60. Una generació que no va viure els moviments contraculturals d'aquella dècada i que es va fer gran amb la caiguda del bloc soviètic i la consciència que el seu país tenia grans responsabilitats al món, però que no les podia afrontar en solitari. És aquesta nova generació la que ha guanyat les eleccions presidencials americanes del 4 de novembre. La generació nascuda als anys 60 i que connecta amb els nascuts als 70 i, fins i tot els nascut als anys 80 del segle XX. És aquesta generació la gran guanyadora, més enllà de si són blancs o negres, latinos o d'orígen asiàtic.
La batalla electoral ha sigut absolutament desigual. Mai s'havia visualitzat amb tanta contundència una batalla entre el passat i el futur; entre la vellesa i la joventut; entre un heroi de guerra que mostra les seves ferides i un forjador de consensos socials capaç de bastir una esperança per al futur. Obama trenca motllos perquè trenca amb la generació del 68, dividida ideològicament entre falcons i pacifistes, entre conservadors evangelistes i progressistes laics.
Obama és una nova síntesi, que serà també necessària a Europa i a casa nostra. És un progressista religiós; un defensor de les classes populars que no necessita bastir una coartada ideològica per parlar de les injustícies socials; un home d'esquerres que creu tant -o més- en la gent que en l'Estat; un patriota americà que creu en el multilateralisme i en els consensos internacionals.
És aquesta generació i és aquesta manera de mirar la societat i el món, les que han guanyat les eleccions del 4 de novembre.
Però la setmana del 3 al 8 de novembre ha donat encara més notícies importants. Entre dijous i divendres vam saber que Espanya finalment estaria present a la cimera del 15 de novembre per a parlar de la reconfiguració del sistema financer internacional gràcies a França i a la possibilitat d'estirar la representació europea a la cimera.
Des del principi vaig creure que calia parlar més d'Europa i menys d'Espanya en relació a la cimera. No oblidem que l'hiperactivisme de Sarkozy no prové només del fet que és President de la República Francesa, sinó del fet que és President de la Unió Europea durant aquests 6 mesos. Si no haugués sigut President de la Unió no hagués tingut el protagonisme i el marge de maniobra del que ha gaudit. Per tant i, com sempre, la solució és millorar la representació d'Europa. Sarkozy demostra que el dia que hi hagi un President de la Unió amb força política, elegit pels Estats com preveu el nou Tractat - tot i que més tard haurà de ser elegit directament pels ciutadans- tot canviarà. I Europa podrà tenir més pes en les decisions internacionals.
Finalment, ahir vam saber que la moció de Segolène Royal al congrés dels socialistes francesos reunit a Reims havia guanyat amb més del 29% dels vots, per davant de la moció de Bertrand Delanoë (25%) i de la moció de Martine Aubrey (24%). Un cop més es demostra que només ella pot liderar un partit amb tanta tendència fraticida. I que els delegats i militants li donen suport, com ho van fer a les primàries de fa 2 anys. S'obre doncs, de nou, una porta per a l'esperança.
Dimarts al matí, dia 4, ens vam llevar sabent que Barcelona seria la seu del secretariat de la Unió pel Mediterrani i que, per tant, tindria les condicions per a convertir-se en capital euromediterrània. Després de la decisió presa pels ministres d'exteriors reunits a Marsella, el propi ministre Moratinos va venir a Barcelona per a donar-ne detalls en roda de premsa amb l'alcalde.
Barcelona, per tant, reforça els seus elements de capitalitat, obtenint la seu d'una institució que podria convertir-la en una ciutat-seu. Ara però, caldrà dotar-la d'elements de capitalitat mediterrània i, en aquest sentit, caldrà no oblidar que la mediterrània no europea és, essencialment, una mediterrània àrab i musulmana. Per tant, per a convertir-se en autèntica capital mediterrània caldrà resultar atractius per a les elits polítiques, econòmiques, i culturals d'aquests països, sense oblidar -és clar- a Israel.
El mateix dimarts, però, era el primer dimarts després del primer dilluns de novembre d'un any de traspàs i, per tant, hi havia eleccions presidencials als Estats Units. Es tractava d'una elecció històrica, en la mesura en què podia suposar el traspàs de la torxa presidencial a una nova generació d'americans.
L'any 1960 la torxa va passar a una nova generació, nascudal al segle XX i que havia hagut de lluitar a la II guerra mundial. Aquesta generació va governar els Estats Units durant 30 anys (Nixon, Ford, Carter, Reagan, Bush...). De fet, JFK i George Bush pare tot just es portaven 10 anys de diferència.
No va ser fins el 1992 que la torxa va passar a la generació nascuda després de la II Guerra Mundial, als joves que van viure de lluny o de prop la Guerra de Vietnam, des del camp de batalla o des dels campus universitaris. Aquesta generació deixa la màxima magistratura després de només 16 anys (Bill Clinton i George W. Bush). Hagués pogut continuar si Hillary Clinton hagués guanyat les primàries i després les eleccions, però la força de la nova generació s'ha demostrat imparable.
Barack Obama, per tant, representa a una nova generació d'americans, nascuda als anys 60. Una generació que no va viure els moviments contraculturals d'aquella dècada i que es va fer gran amb la caiguda del bloc soviètic i la consciència que el seu país tenia grans responsabilitats al món, però que no les podia afrontar en solitari. És aquesta nova generació la que ha guanyat les eleccions presidencials americanes del 4 de novembre. La generació nascuda als anys 60 i que connecta amb els nascuts als 70 i, fins i tot els nascut als anys 80 del segle XX. És aquesta generació la gran guanyadora, més enllà de si són blancs o negres, latinos o d'orígen asiàtic.
La batalla electoral ha sigut absolutament desigual. Mai s'havia visualitzat amb tanta contundència una batalla entre el passat i el futur; entre la vellesa i la joventut; entre un heroi de guerra que mostra les seves ferides i un forjador de consensos socials capaç de bastir una esperança per al futur. Obama trenca motllos perquè trenca amb la generació del 68, dividida ideològicament entre falcons i pacifistes, entre conservadors evangelistes i progressistes laics.
Obama és una nova síntesi, que serà també necessària a Europa i a casa nostra. És un progressista religiós; un defensor de les classes populars que no necessita bastir una coartada ideològica per parlar de les injustícies socials; un home d'esquerres que creu tant -o més- en la gent que en l'Estat; un patriota americà que creu en el multilateralisme i en els consensos internacionals.
És aquesta generació i és aquesta manera de mirar la societat i el món, les que han guanyat les eleccions del 4 de novembre.
Però la setmana del 3 al 8 de novembre ha donat encara més notícies importants. Entre dijous i divendres vam saber que Espanya finalment estaria present a la cimera del 15 de novembre per a parlar de la reconfiguració del sistema financer internacional gràcies a França i a la possibilitat d'estirar la representació europea a la cimera.
Des del principi vaig creure que calia parlar més d'Europa i menys d'Espanya en relació a la cimera. No oblidem que l'hiperactivisme de Sarkozy no prové només del fet que és President de la República Francesa, sinó del fet que és President de la Unió Europea durant aquests 6 mesos. Si no haugués sigut President de la Unió no hagués tingut el protagonisme i el marge de maniobra del que ha gaudit. Per tant i, com sempre, la solució és millorar la representació d'Europa. Sarkozy demostra que el dia que hi hagi un President de la Unió amb força política, elegit pels Estats com preveu el nou Tractat - tot i que més tard haurà de ser elegit directament pels ciutadans- tot canviarà. I Europa podrà tenir més pes en les decisions internacionals.
Finalment, ahir vam saber que la moció de Segolène Royal al congrés dels socialistes francesos reunit a Reims havia guanyat amb més del 29% dels vots, per davant de la moció de Bertrand Delanoë (25%) i de la moció de Martine Aubrey (24%). Un cop més es demostra que només ella pot liderar un partit amb tanta tendència fraticida. I que els delegats i militants li donen suport, com ho van fer a les primàries de fa 2 anys. S'obre doncs, de nou, una porta per a l'esperança.
Comentaris