La ciutat és la gent

Fa 8 anys, el gener de 2005, el Patronat de la Fundació Campalans -a proposta de la direcció del PSC- em va nomenar director de la Fundació, amb només 25 anys. Des de la direcció de la Fundació he tingut l'oportunitat de viure uns anys intensos, vibrants i plens d'activitat.   Hem fet créixer la fundació en activitats, publicacions i col·laboradors, i hem posat el nom de l'entitat en el mapa polític català. Vull agrair, des d'aquí, la dedicació de tots els que han format part de l'equip de treball de la fundació durant tots aquests anys, la confiança dels membres del Patronat, l'aportació desinteressada dels Amics i la feina dels centenars de  col·laboradors. I molt especialment la confiança que he rebut dels dos presidents, Isidre Molas i Miquel Iceta. Han sigut també uns anys vibrants i convulsos a la política catalana. Una de les meves primeres activitats promogudes com a director va ser la celebració d'una conferència sobre el nou Estatut amb expe...

Dilluns passat, 6 d'agost, un grup de companys i companyes del PSC (la Laia Bonet, el Toni Comín, l'Oriol Bartomeus, el Jaume Bellmunt, el David Elvira, la Jordina Freixanet, el Marcel Gabarró, la Cristina González, la Marta Junqué, el Carles Rivera, l'Helena Royes, i l'Eduard Sanjosé) vam escriure un article a El Periódico i vam posar en marxar el web www.araprimaries.cat per promoure que es posi en marxa el procés de primàries del PSC tant aviat com sigui possible i que es faci garantint la màxima participació tant dels militants per posar en marxa el procés i fer-ne difusió, com dels ciutadans per elegir el candidat. Aquest procés ha tingut un ampli ressò als altres mitjans de comunicació escrita del nostre país, i hem aconseguit que les primàries del PSC siguin un dels temes rellevants de l'agenda política d'aquest estiu i, esperem, de la reentrée de setembre. Amb aquesta nota vull afegir algunes raons de per què penso que cal posar en marxa el proc...

Els propers 16, 17 i 18 de desembre el PSC celebrarà el seu dotzè congrés, que ha d'elegir una nova direcció política encarregada de treure el partit de la pitjor situació en la que s'ha trobat en els seus 33 anys d'història. Fins ara, 3 destacats dirigents han afirmat la seva voluntat de competir per la primera secretaria del partit: Joan Ignasi Elena, Pere Navarro, i Àngel Ros. I un quart, Miquel Iceta, s'ha mostrat disposat a encapçalar una candidatura d'unitat. Ara bé, el debat que s'està produint entre els candidats és una mica irreal, en la mesura que cap d'ells és formalment candidat perquè el Reglament del Congrés no permet l'existència de pre-candidats abans d'iniciar el Congrés ni tampoc preveu l'elecció directa del primer secretari, sinó la votació d'una llista sencera de candidats per a les diferents secretaries de l'executiva. És a dir, estem fent un debat entre candidats que no és segur que puguin ser-ho. És cert que el Regl...

Avui en Miquel Iceta ha publicat a El Periódico un decàleg sobre el futur del PSC. És un decàleg que estableix una agenda per a la renovació del PSC que obre un debat necessari però que cal aprofundir. És per això que m'atreveixo a concretar un decàleg que vagi més enllà dels conceptes que sovint ja hem assumit en anteriors congressos del partit, un decàleg pel canvi. El PSC necessita una renovació profunda per tal d'esdevenir, de nou, un projecte sòlid i col·lectiu. I la renovació s'ha de fer triant camins, fent opcions, més enllà de les ambigüitats que massa sovint ens han portat a la indefinició. Aquests són, doncs, en la meva opinió, els 10 canvis que el PSC necessita: 1. Renovar els lideratges que han conduït el partit en els darrers 10 o 15 anys . La generació que ha dirigit el partit a nivell nacional, i que ara té entre 50 i 60 o 65 anys ha donat el millor d'ells mateixos al partit durant els darrers 20 anys. Han sigut membres de la direcció que ens va dur al go...

Aquí trobareu la meva intervenció al debat "La política en el segle XXI: partits i societat" celebrat el dijous 31 de març a la seu del PSC, amb Josep Ramoneda, Isidre Molas i Laia Bonet, en el marc dels "Debats oberts" que impulsa l'executiva del PSC de cara al congrés de la tardor. Fa tres o quatre dies un bon amic va penjar al seu mur del facebook una vinyeta de la Mafalda. En aquesta vinyeta es veia la Mafalda arromangant-se les mànigues del vestit i dient “¡Bueno! ¡A ver! ¿Por donde hay que empezar a empujar este país para llevarlo adelante?” Començo així perquè sovint fem molt diagnòstics però ens costa passar a l’acció, i quan passem a l’acció massa sovint no som coherents amb el diagnòstic que havíem elaborat, sinó que apliquem les receptes clàssiques. De manera que sovint fem un anàlisi molt crític de la situació per després no donar respostes concretes i vàlides , sinó donar per bo allò que veníem fent, amb l’excusa que és la menys dolenta de les respo...

Ahir, 19 de febrer de 2011, es van celebrar les primeres primàries de la nostra història com a partit per elegir el candidat del PSC a l'alcaldia de Barcelona, i van ser tot un èxit. Més de 4.200 militants i simpatitzants del partit a Barcelona van acudir a votar a les agrupacions dels 10 districtes de la ciutat. Una participació notable, considerant la novetat del procés, i fins i tot comparant-lo amb les primàries entre Borrell i Almúnia de 1998, quan el nombre de votants a la ciutat no va ser tant elevat. Per tant, podem dir que les primàries han sigut tot un èxit. Un èxit del PSC i, sobretot, un èxit del PSC de Barcelona. Hem demostrat, un cop més, que volem seguir al capdavant de Barcelona i al capdavant de Catalunya. Els més de 4.200 companys i companyes que han anat a votar han demostrat que el PSC, com diuen els nostres estatuts, no és patrimoni de ningú, sinó que és patrimoni de la societat, i molt especialment d'aquells sectors socials que aspiren a una societat mé...

Diumenge passat vam celebrar un dels Consells Nacionals més importants de la nostra història. Havíem de començar a discutir les causes de la derrota, perquè sinó fem un bon diagnòstic de per què hem perdut, podem tornar a passar-nos molts anys a l'oposició. No hi ha derrotes justes ni injustes. No hay dulces derrotas y amargas victorias, com va dir l'any 1996 l'Alfonso Guerra. I hem sofert una derrota contundent. Per tant, no ens podem equivocar en l'anàlisi que en fem. Si ara ens centrem en el debat de les persones, estem morts. Si ara o a la tardor ens centrem en el debat de les 2 ànimes i el grup parlamentari, estem morts. Ja ho vam intentar fa 30 anys, i no va funcionar, perquè llavors el debat és si votes o no amb el PSOE i si el grup parlamentari fa cas o no a l'executiva nacional... I si fem el debat als diaris durant mesos, no anirem enlloc. Ara bé, si mantenim el partit com si no hagués passat res, tampoc no ens en sortirem. Fa mesos l'Ernest Maragall v...

Article publicat al número 24 de la revista frc de la tardor de 2010, a partir de la intervenció a la jornada "What's next? Next left", organitzada per la Fundació Rafael Campalans i la Fundació Europea d'Estudis Progressites (FEPS). Dos anys després de la victò­ria de Barack Obama, i en un context de desfeta de la socialdemocràcia europea, cal plantejar-nos la necessitat d’organitzar millor el nostre projecte polític per fer front a una dreta política i social molt ben organitzada, com es posa de manifest en el moviment del Tea Party, que ha sigut clau en la victòria dels republicans en les eleccions d'aquest novembre. De fet, la campanya electoral americana de 2008 i la victòria de Barack Obama van demostrar dues coses: no hi ha lideratge sense un relat sòlid i consistent que doni sentit a un projecte polític, i no hi ha victòria electoral possible sense una organit­zació potent dirigida a optimitzar els seus resultats. Per tant, els socialistes europeus no nomé...

Les primàries han tornat al centre del debat polític arran del procés que està vivint el PSM per a elegir el seu candidat a presidir la Comunitat Autònoma de Madrid. Sempre m'he declarat partidari dels processos de primàries. Tant als països que en tenen llarga tradició, com els Estats Units , com en aquells que l'han introduït recentment ( França ). Les darreres primàries presidencials del Partit Demòcrata, que van enfrontar Barack Obama i Hillary Clinton l'any 2008, van ser tot un exemple del perquè aquests processos són clarament beneficiosos no només per al candidat guanyador sinó per al partit que els organitza. Si ho fa bé, és clar... A França les primàries socialistes de la tardor de 2006 van permetre que Ségolène Royal s'erigís com a líder del PS en un context confús, donant la paraula als militants per tal de superar les batalles entre faccions. Una fòrmula interessant per tal de triar el millor candidat per sobre de famílies i interessos particulars. Si don...

Ahir va ser un dia important per al PSC. Ahir el President Montilla va proposar a l'executiva un canvi en la direcció de la campanya de les properes eleccions. El primer secretari del partit va proposar que Jaume Collboni sigui el nou director de campanya , dirigint un equip que expressa renovació, pluralitat i ambició. La decisió és encertada i oportuna. Calien canvis. Alguns així ho havíem expressat fa tot just unes setmanes en una nota al blog . I els canvis havien d'anar en la direcció de la renovació d'equips i de la incorporació d'una nova generació a la direcció del partit. Una nova generació que ja es va incorporar a l'executiva nacional el juliol de 2008 però que ara es visualitzarà amb el nou equip de campanya. Abans d'aquell Congrés, des d'aquest blog, ja apostava per la pluralitat i l'ambició en la nova executiva. I fa tot just unes setmanes -arran de la polèmica suscitada per les declaracions del conseller Maragall- tornava a expressar que ...

L'audàcia sembla ser el nou mot d'ordre de la política, als Estats Units i a casa nostra. En temps de turbulència, cal una bona dosi d'audàcia per a superar-la. Fins i tot al Consell Nacional de dissabte es va arribar a citar el "18 brumari" de Karl Marx per a recuperar una cita no de Napoleó sinó de Danton, en que reclama tres coses per a guanyar "Audace, encore de l'audace, et toujours l'audace". Tot va començar amb "The audacity of hope" de Barack Obama, i ara sembla que només l'audàcia ens pugui salvar de la situació de crisi actual. Una crisi internacional de la que ningú sap encara molt bé com ens en sortirem. Li caldrà molta audàcia a Barack Obama, però també al president Rodríguez Zapatero, que ha sigut capaç de grans audàcies des de l'any 2004 (com sembre ens recorda l'Enric Juliana). Ara, però, arriba l'hora de la veritat. No hi ha gaires receptes. I caldrà ser audaç per vèncer les dificultats polítiques, econò...

Fa més de dos mesos que no escric, i alguns ja fa setmanes que m'ho recordeu, però no em decidia. Des de fa setmanes que tenia ganes de parlar dels anys que fa que sóc membre del PSC. De fet, aquesta setmana ha fet deu anys del dia en què vaig entrar a formar part del grup de joves que vam fer campanya pel Pasqual Maragall per a les eleccions catalanes de 1999. Jo ja era simpatitzant del partit, des de poc després de les primàries entre el Borrell i l'Almunia, que havien sigut la primavera d'aquell 1998, i ja havia organitzat una primera reunió amb un grup d'estudiants de polítiques (la majoria ex-Boscà) a la Sala nova de la parròquia de St. Medir, amb l'Albert Broggi. Però aquella reunió en una cafeteria de La Rambla, amb el Marc López i el Lluís Rodríguez, va ser el tret de sortida d'una experiència extraordinària, durant un any, fins a l'octubre de l'any següent. Vist en retrospectiva tot es pot matisar, però aquell any -l'any del canvi, en dèiem-...

Avui dimecres 30 de juliol, el José Antonio González Casanova ha publicat un article preciós a El País sobre l'Isidre Molas. Puc dir que ja fa uns anys que el conec, gairebé 10, però ha sigut en els darrers 3 anys i mig, que hem tingut l'oportunitat de treballar junts, quan he pogut apreciar millor les seves qualitats personals i polítiques. El retrat que avui en fa el González Casanova és senzillament extraordinari. Aquest matí, ja a primera hora, un SMS del Cesc Vallés em feia notar que es tractava d'una d'aquelles peces úniques que cal no només llegir sinó guardar. Això és el que he fet. I com que m'ha agradat tant, també la referència a "La ciutat llunyana", doncs l'he penjat al bloc. A més, jo també sóc balança, com l'Isidre, i com l'anterior director de la Fundació, en Gabriel Colomé... I amb això despedeixo el curs. Un curs intens que per mi acaba avui. Demà començo les vacances. Per tant, bon estiu i fins a la tornada. Isidre Molas o el...

Aquest cap de setmana el PSC ha demostrat que no només sap on és (i què és el que vol conservar) sinó també cap a on vol anar. Volem representar la Catalunya dels treballadors des de la centralitat. A ningú se li haurà escapat com va acabar José Montilla el discurs de cloenda: "Visca el PSC!, Visca Catalunya! Visca els treballadors!". Després de fer el discurs més significatiu que ha fet mai un primer secretari del PSC davant d'un secretari general del PSOE, José Montilla va deixar clar que aquest partit nostre és qui millor representa la societat catalana perquè és el millor representant dels treballadors catalans. En el post anterior deia que ens calia pluralitat i ambició en aquest Congrés. I déu n'hi do si n'hi ha hagut. El PSC ha demostrat que és un partit plural en els debats de les comissions, i que té voluntat de visibilitzar la pluralitat en la composició de l'executiva. Aquesta és, sens dubte, una executiva plural i representativa de la societat cata...

Divendres comença l'onzè congrés del PSC. I avui dilluns, l'Antoni Castells ha insistit en la demanda de grup parlamentari propi del PSC al Congrés dels Diputats, com va reclamar l'expresident Maragall dissabte passat a l'acte del 30è aniversari del PSC i com ha fet el seu germà Ernest en diverses ocasions darrerament. Com ja he dit en altres ocasions en aquest blog, no estic d'acord amb aquesta demanda. I segueixo pensant que el que hauríem de fer és manar més dins del PSOE, voler manar més, i negociar càrrecs executius orgànics, com fa el PSOE d'Andalusia. Per exemple, per què el secretari de política autonòmica del PSOE sempre ha de ser un andalús i no pot ser un català? I que quedi clar: defensar una cosa o l'altra no et fa més o menys catalanista dins del PSC. Jo, evidentment, em considero catalanista. De fet, provinc d'una família que ho és (i vota majoritàriament a CIU). D'una d'aquelles famílies de classe treballadora catalanista (que n...

Ahir vam anar a dormir tard, però el principal culpable en el meu cas van ser les paperetes del Senat: dues hores per comptar i recomptar els vots del Senat... En fi, d'això ja en parlarem un altre dia, i ara passem a l'anàlisi dels resultats. En primer lloc, cal dir que s’ha demostrat que el PP podia guanyar . Ha obtingut més de 10 milions de vots, un dels millors resultats de la seva història, només superat per la majoria absoluta de l’any 2000. La diferència ha sigut la gran mobilització a favor dels socialistes, que hem tornat a superar els onze milions de vots. Dos. La polarització del vot funciona i és necessària . Sense polarització els socialistes no haguéssim guanyat les eleccions. És necessari plantejar de forma clara i diàfana les alternatives que tenen els electors i no caure en jugar amb els pactes postelectorals. Potser a Catalunya també ens caldria plantejar alternatives clares i més arriscades. Només així podrem tenir un govern català fort i majoritari. Tres. La...

Avui és 3 de març. El 3 de març de 1996 el PP va guanyar per primer cop les eleccions generals per un estret marge de 300.000 vots i aconseguint un total de 156 diputats, el menor nombre aconseguit mai per un partit guanyador des de 1977. Aquella nit electoral la recordo perfectament, tot i que jo encara no podia votar. La vaig seguir des de casa, però penjat al telèfon més d'una hora amb el Chakir, comentant els resultats i, sobretot, el discurs de Felipe González, que va dir allò de "nos ha faltado una semana o un debate". Possiblement amb un debat i amb uns dies més de campanya la distància encara hauria sigut més curta... Doncs bé, avui, 12 anys més tard, tenim encara una setmana i un debat per consolidar la victòria del proper diumenge 9 de març. Les enquestes d'avui diuen que guanyem, amb uns 165 diputats, però que el PP pot pujar també, fins als 155. És a dir, el PP podria treure tants diputats com l'any 1996, tot i perdre. Això ens dóna una idea de l'a...