La ciutat és la gent

Aquest migdia François Bayrou ha declarat que no donarà suport ni a Nicolas Sarkozy ni a Ségolène Royal a la segona volta de les presidencials. Perd l'oportunitat de ser decisiu en l'elecció presidencial i ja no ho podrà ser en les legislatives, per molt que creï un nou partit: el partit demòcrata, un nom que sembla que s'hagi posat de moda... A les legislatives els francesos donaran la majoria al president elegit el 6 de maig i no hi haurà lloc per un tercer partit. El sistema majoritari francès ho dificulta. El tercer només ho pot ser com apèndix d'un dels grans. Si Sarkozy guanya, arrasarà a les legislatives. Si va guanyar l'UMP de Chirac fa cinc anys, com no ha de guanyar l'UMP de Sarkozy ara? Bayrou, per tant, ha perdut una gran oportunitat. I l'ha perdut per no ser capaç d'arriscar. En política cal saber arriscar en el moment oportú, i Bayrou no n'ha sabut. Ni Sarkozy ni Ségolène Royal comptaran amb ell en el futur si guanyen, perquè no els hi ...

França ha passat pàgina. Amb els resultats d'ahir França inicia el que hauria de ser un camí cap a la normalització política, reduint l'espai electoral dels extrems i apostant per dues alternatives fortes amb vocació de govern. Des de fa més de 25 anys tots els governs han perdut les eleccions. Sempre s'ha votat contra el govern, com un vot de càstig. I s'ha votat de forma fragmentada, excessivament fragmentada. La dreta republicana va anar perdent vots progressivament cap a la dreta nacional. I l'esquerra socialista cap a l'extrema esquerra i d'altres opcions minoritàries. El 21 d'abril de 2002 això es va portar a l'extrem. En aquella elecció, l'extrema dreta va aconseguir un 20% dels vots, sis milions. I les esquerres a l'esquerra dels socialistes, un altre 20%, més de sis milions. La fragmentació va arribar al paroxisme, en una elecció que fins a deu candidats, deu!, van superar el milió de vots. (Després de Chirac, Le Pen i Jospin, 1.9 pe...

Des del primer discurs de Jordi Hereu com alcalde de Barcelona, em va cridar l'atenció una frase que utilitzava sovint: "res del que els hi passa als ciutadans de Barcelona m'és aliè". Em va cridar l'atenció perquè em resultava familiar. Em recordava una llatinada apresa de la meva professora de llatí de l'Institut Joan Boscà, la Teresa, que deia: "Nihil humani alienum a me est". Res del que és humà m'és aliè. Era una sentència profundament humanista. Tot el que és humà, tot el que afecta als homes (i a les dones) m'és propi, ho sento com a propi. Em va sobtar aquesta referència a la locució llatina clàssica perquè no és gaire comú en els temps que corren aquest tipus de cites. Però avui ho he entès tot. Avui celebràvem l'inici de la campanya d'en Jordi Hereu per ser elegit alcalde de Barcelona a les eleccions municipals del 27 de maig. Missa de 12 al poliesportiu de l'Illa, a Les Corts, el seu barri, del que va ser gerent i regid...