La ciutat és la gent

Fa dies que entre tots comentem que sembla que en aquest nostre país, Catalunya, hagin deixat de passar coses. Tot sembla més tranquil. Havent recuperat la normalitat, podem tornar a començar a llegir el diari per la pàgina 2, per les notícies internacionals d'un món que sembla endinsar-se definitivament en el caos més absolut. No hi ha ordre, ni n'hi haurà. Els Estats Units han perdut dues grans oportunitats per crear-lo en els darrers 15 anys. La primera, després de l'enfonsament del bloc soviètic i la desintegració de la URSS. La segona, després de l'11 de setembre de 2001. Entremig, els feliços anys 90. No ho van saber aprofitar. La única gran organització creada en aquells anys va ser l'OMC, la única que funciona, la única que perdura. La resta, no existeix. Ni es va reformar la ONU, ni el seu Consell de Seguretat, ni les institucions de Bretton Woods després de la gran crisi del 98... i llavors va arribar el desastre. Un desastre que podia suposar una gran op...

El discurs de Mariano Rajoy d'ahir cal llegir-lo , i fer-ho atentament. El discurs és la resposta del Partit Popular, que sí té un model d'Estat, a les reformes del Govern Zapatero. Nosaltres no ens hem atrevit fins ara a proposar una reforma de la Constitució, per prudència d'uns i per manca de voluntat dels altres. Ells, en canvi, no s'están de raons: si l'hem de reformar, la reformem en el que calgui. No quatre punts de maquillatge com els que proposava el President del Govern, sinó catorze punts que delimiten no només el poder i les competències de les Comunitats Autònomes, sinó la capacitat de futurs governs per estirar el xiclet constitucional, via el 150.2, com creguin convenient. Això és una reforma, i la resta son tonteries. Això és blindar les competències de l'Estat! I ara nosaltres què direm? Quan dic nosaltres vull dir els socialistes espanyols... quina és la nostra proposta més enllà dels 4 punts del Zapatero? Ens creiem de debò que cal reformar el...

"Quelle histoire!" Aquestes van ser les paraules que va pronunciar François Mitterrand el vespre del 10 de maig de 1981 en guanyar per primer cop les eleccions presidencials. Quina història, la seva i la del socialisme francès, fins arribar a aquell dia. El mateix podem dir avui de la història de José Montilla. Quina història! La seva i la d'aquest PSC fundat el 1978... Una història que ens diu molt. Que ens diu d'on venim. Ens diu qui som. Quines són les nostres arrels, quins són els nostres orígens... Aquesta és la història d'un somni fet realitat... en presència d'un valencià dels que deien que no era possible... Dia d'emoció que es resumeix amb aquest poema, que diu tant del personatge i la seva circumstància... un poema que ho diu tot, un poema en el que res és sobrer, tampoc els darrers versos... Salvador Espriu La pell de brau XXIV Si et criden a guiar un breu moment del mil·lenari pas de les generacions, aparta l’or, la son i el nom. També la inflo...

Avui els més de 200.000 militants del PS francès estan elegint el seu candidat a la presidència de la República francesa. Si jo pogués votar, ho tindria força clar: Segolène Royal. Tot i que he de dir que durant molts anys, des del 2002, he sigut strauss-kahniste... Penso que són els que més han fet durant aquests anys per tal de refer el discurs socialdemòcrata i europeïsta al si del PS des dels clubs de debat " Socialisme et démocratie " i " À gauche en Europe ". És sobre aquest programa que governaran els socialistes, si guanyen, n'estic segur. Però la Segolène ha donat un impuls al partit que ningú més li havia sabut donar. Dominique Strauss-Kahn (DSK) havia connectat amb els intellos, però la Sego ha connectat amb la gent del carrer. Ha aconseguit que desenes de milers de simpatitzants fessin el pas de fer-se militants del partit durant l'últim any. I son ells els que li poden donar la victòria a les primàries. Tots els partits necessiten un revulsiu pe...

"Habemus President, Tripartit Independent". Aquest era l'SMS de l'Hèctor a les 20:20, quan feia ben poc que se sabia la notícia. Després, com fa tres anys, hem tingut conferència de premsa del Carod en directe al Telenotícies de TV3. Amb una rapidesa no per esperada menys sorprenent, tenim govern d'esquerres i catalanista només quatres dies després de les eleccions. Està clar, doncs, que l'estratègia negociadora ha resultat no només eficaç sinó molt eficient. Es va plantejar en termes clars i arriscats: o faixa o caixa, o tripartit o oposició. I ha sortit bé, molt bé fins i tot. En Carod entra al govern com a vicepresident i -vist el que hem vist en tres anys- millor dins que fora. Aquest govern serà un govern Montilla-Carod. Els dos a Palau, manant i coordinant el govern. Però no hem d'oblidar que no només cal governar bé, sinó elaborar un discurs, un relat, que doni sentit a les polítiques del govern. Això ho fa molt bé el Zapatero, i nosaltres fins ara ...

No ens enganyem: hem perdut. Hem perdut 80.000 vots a Barcelona, 30.000 vots al Baix Llobregat, 30.000 al Vallès, 10.000 al Maresme... Hem perdut la majoria a la circunscripció de Barcelona, i CIU ens guanya per 140.000 vots. Només hem aguantat a Girona i Tarragona. És el pitjor resultat des de 1995. Caldrà reflexionar-hi. I haurem d'acceptar d'una vegada per totes que el problema no és si ens voten o no els que voten socialista a les generals. Fa molts anys que el vot dual està teoritzat, com teoritzat està que la gent vota en funció de la importància de l'elecció. I que, per tant, no es poden comparar pomes amb peres. No es poden comparar les eleccions actuals o les del 2003, amb les generals del 2004, per raons òbvies. Cal comparar el que és comparable. Per exemple, les catalanes del 99 i les generals del 2000. I llavors es veu que no hi ha diferències. O les municipals i les catalanes del 2003. I tampoc n'hi ha. La gent ens vota si estan convençuts del nostre projec...

Artur Mas està nerviós, molt nerviós. Fins al punt de parlar de "crisi política amb repercussió social" si es reedita un govern d'esquerres, d'una suposada "ferida social" que s'obriria en cas d'un nou pacte d'esquerres. Què vol dir exactament amb això? Ens està amenaçant amb treure la gent al carrer com va fer Jordi Pujol l'any 1984 amb allò de la "jugada indigna"? Ens està dient que seguirà una estratègia com la del PP després del 14-M, amb una gran manifestació al carrer cada sis mesos? Al febrer, en motiu de la manifestació pel dret a decidir, ja vaig fer algun comentari en aquest sentit. Si treuen la gent al carrer, nosaltres no ens quedarem de braços plegats com vam fer l'any 84. Però bé, estic convençut que no caldrà arribar a aquest extrem perquè el nou govern tindrà tota la legitimitat que li cal. La legitimitat de les urnes i la del Parlament. A l'Artur Mas durant aquesta campanya li han sortit tots els tics autori...

La cançó de la tarda va ser premonitòria. Ahir divendres tot va fer un tomb. Un tomb no per esperat menys sorprenent. L'Artur Mas va xocar contra la realitat. Es va quedar sol. Tant sol com el PP a Espanya. CIU no té aliats. Els ha perdut tots, un rere l'altre. Va perdre el PP quan es va negar a rebre el seu suport. I ha acabat rebent el menyspreu del Piqué: "vostè senyor Mas ha ferit massa sentiments per ser President de la Generalitat". I diumenge passat, amb el DVD, va perdre el possible suport d'ERC. I ha acabat rebent la reprimenda d'en Carod: "m'està dient, senyor Mas, que una persona que es diu Montilla Aguilera no pot ser President de la Generalitat?". En Mas s'ha enfonsat sol. La història escriurà que el diumenge 15 d'octubre, amb el milió de còpies del DVD contra el tripartit, CIU va començar a perdre les eleccions de l'1 de novembre de 2006. Les eleccions no es guanyen, es perden. I CIU les està perdent. S'està quedant ...

Sempre m'ha agradat aquesta cançó. Com sempre m'ha agradat la Piaf. A Paris hi té un discret monument al XXème arrondissement, molt a prop de la Place Gambetta. El vaig descobrir un vespre de tardor de l'any 2001, quan semblava que el món s'ensorrava entre Nova York i Kabul. Venia de la rue Alexandre Dumas, on m'estava a casa de la Natàlia, mentre no trobava pis. Però el que no m'esperava era sentir-la avui, i on l'he sentida. "Il me dit des mots d'amour / des mots des tous les jours / Et ça me fait quelquechose..." Si nous voyons la vie en rose, ça veut dire que ça marche bien. Très bien. We will survive. No en tinc cap dubte. "Quand il me prends dans ses bras, Il me parle tout bas, Je vois la vie en rose..."

Dijous vam celebrar el 30è aniversari del Míting de la Llibertat . Va ser una tarda curiosa i emocionant. Gairebé tots els oradors d'aquell 22 de juny de 1976 que encara són entre nosaltres (Dolors Torrent, Juanjo Ferreiro, Elias López, Joan Colomines) ja fa molts anys que van deixar la primera línia i això va fer que la part final de l'acte tingués un to no només emotiu sinó gairebé intimista. Fins i tot la intervenció de l'Anna Balletbó va anar en aquesta direcció, recordant que el seu fill gran havia nascut poques setmanes abans del míting i que ara tot just feia dues setmanes que havia nascut la seva néta, lligant així passat, present i futur. Un passat que ens és propi i que ningú ens pot prendre -tal i com van recordar Isidre Molas, Raimon Obiols i José Montilla. Uns passat que ens serveix no només per tenir ben present qui som i d'on venim, sino per recordar a la resta de forces polítiques que el primer gran míting de la democràcia a Barcelona i a Catalunya no va...

A les acaballes del mes d'Agost ha tornat a reaparèixer EL TEMA, com ho va fer ara fa una mica més de dos anys, abans del darrer congrés del partit. El tema, però, no hauria de ser el Grup Parlamentari propi. El tema hauria de ser - i és - el pes del PSC dins el socialisme espanyol. I molt em temo que la millor manera d'incrementar aquest pes no és amb un grup propi al Congrés, que d'altra banda va en contra de les nostres propostes de convertir el Senat en la cambra de representació dels interessos territorials i entra en contradicció amb la nostra crítica a CIU per haver jugat amb Catalunya com a moneda de canvi en l'aprovació dels pressupostos generals durant molts anys. La millor manera d'augmentar el pes del socialisme català en el socialisme espanyol és, en primer lloc, tenint un govern socialista fort a Catalunya, com en el cas del PSOE d'Andalusia. En segon lloc, tenint una presència més important en la direcció del PSOE en àrees concretes com la polític...

Avui El Periódico publica un editorial on es lloa el repte d'Artur Mas als altres partits: que governi qui obtingui més escons. Doncs bé, em sembla que la resposta per part nostra és ben clara: Montilla s'hauria de comprometre a no governar sinó treu més vots que Mas. Sabem que serà difícil treure més escons -no impossible- però sabem del cert que treure més vots és al nostre abast. Doncs bé, forcem la màquina. Hem de posar en marxa l'efecte "bola de neu" per tal d'arrossegar tots els votants d'esquerres que no volen ni imaginar-se Artur Mas com a president. I els hem d'oferir la possibilitat de guanyar-lo per vots. Això és el que va fer Zapatero a les darreres eleccions generals, comprometent-se a no governar sinó treia més vots que el PP. I va guanyar, deixant IU sota mínims. Nosaltres podem jugar al vot útil d'esquerres, però només si plantegem el repte de treure més vots que CIU. Aquest és el repte de José Montilla i de tot el PSC.

Som al llindar d'un temps nou, més dens i vari -que deia el poeta. Un temps nou, més difícil potser. Un temps encara poc definit, i que caldrà anar construint. Un temps nou que no hagués sigut possible si abans Pasqual Maragall no hagués arribat a la presidència de la Generaltiat. Sense aquell canvi, la nova etapa que ara encetarem, amb un nou Estatut i amb un nou president -esperem- socialista, no hagués estat possible. Aquest govern, el Govern Maragall, com serà recordat a partir d'ara, s'assemblarà molt històricament al Govern Tarradellas. Un govern que marcarà el final d'una etapa i l'inici d'una nova. La transició entre la primera autonomia catalana -dominada per Jordi Pujol- i la segona autonomia, més complexa i més imbricada en el procés polític espanyol. Som en un creuament de camins. I s'ha triat el menys conegut, el menys transitat. Ara caldrà fer-lo viable. La feina que tenim davant és enorme. No serà fàcil. Però ens hi juguem molt i no podem fall...

Més enllà de la satisfacció per l'aprovació del nou Estatut, no em puc estar de comentar les dades de participació. No només les globals, sinó sobretot, a nivell municipal. Les dades globals van ser finalment millors del que semblava a les sis de la tarda i vam fregar el 50% quan semblava que tot just arribaríem al 45 o 46%. És a dir, es va produir una participació d'un 13% en dues hores. Això probablement ens hauria de fer plantejar la necessitat d'allargar l'horari de votació si les eleccions les seguim fent en diumenge. Potser amb una hora més, hagués ssim tingut un 5 o un 6% de participació més. Com a mínim en alguns municipis. Ara bé, jo volia parlar de l'abstenció en determinats municipis de l'àrea metropolitana i altres capitals com ara Tarragona, Lleida o Reus. Sorprenentment el nivell de participació a la ciutat de Barcelona ha superat de llarg el de la majoria de ciutats de més de 50.000 habitants, exceptuant Girona, Manresa i alguna altra ciutat. Per ...

Com podeu veure no estic parlant gaire o gens de l'Estatut, però tot el que fem des de la fundació ho podeu seguir per la web www.fcampalans.org que funciona molt bé gràcies a la feina de la Cristina González. El dia 2 vam presentar el llibre " El nou Estatut. Comentaris a peu d'obra " de la Lídia Santos, la Laia Bonet i el David Fuentes a la llibreria Laie, i el dijous passat vam organitzar una trobada amb el President Maragall que va reunir a més de 120 persones a les cotxeres del Palau Robert, i va tenir un important ressó tant a la premsa com a la televisió. Aquestes han sigut doncs les nostres aportacions a la campanya, per dir-ho així. La setmana vinent presentarem el llibre a Girona amb el Lluís M. de Puig i a Lleida amb l'alcalde Àngel Ros. I així arribarem a l'esperat dia del referèndum, que espero que ens sorprengui a tots a un nivell de participació més que acceptable. La setmana passada havia volgut escriure sobre el projecte del PP i el d'ERC...

Aquest matí el President Zapatero en declaracions a l'Antoni Bassas ens recordava que "El PSC debe ir a conseguir una mayoría amplia en las próximas elecciones". Avui mateix l'Artur Mas afirmava que "no vol pactes" després de les properes eleccions. Només vol "un govern fort" liderat per CIU i planteja l'alternativa de forma clara i contundent: "el tripartit o CIU". Doncs bé, aquestes dues reflexions ens haurien de fer pensar. Hem de deixar de parlar de tripartit I i Tripartit II. I començar a parlar del PSC. Hem de començar a dir que les properes eleccions no seran entre el tripartit i CIU sinó entre el PSC i CiU. O hi haurà un govern liderat pel PSC o hi haurà un govern liderat per CIU, no hi ha més. Per tant, cal polaritzar: CIU o PSC. I no parlar de pactes postelectorals. Com deia Aznar: "primero se gana, luego se pacta". ERC va de baixa, i més si el 'no' al referèndum s'encalla. Per tant, hem de deixar de pa...

A partir de dilluns tindrem un nou govern. El govern que volíem fa tres anys. El nostre govern. Un govern d'esquerres i catalanista. Un govern, però, sense majoria parlamentària. Així, doncs, ara només ens faltarà obtenir una nova majoria, una majoria suficient, per poder continuar tenint un govern com aquest el proper any. Abans, però, hem d'aprovar l'Estatut. I no hem de tenir més por del compte. Amb els resultats de les eleccions de 2003, partim d'una base clara: el 'no' d'ERC i PP no arriba al milió de vots. En canvi, el 'sí' del PSC, CIU i ICV suma més de dos milions de vots. Per tant, sigui quina sigui la participació, estem en condicions de mantenir aquesta relació de forces: un 'sí' que pot doblar el 'no', de la mateixa manera que ho vam fer en el referèndum sobre la Constitució Europea. Podem doblar el 'no' i aquest ha de ser l'objectiu. Entre tots, i amb el nou govern al capdavant, ho hem de fer possible.

França ha viscut en els darrers quatre anys diverses situacions polítiques de les que en podem aprendre molt. La primera lliçó l'hem d'extreure del referèndum de fa un any. França tenia un govern desprestigiat i el president Chirac el volia salvar fent-lo guanyar un referèndum. La gent, però, va votar contra el govern per fer-lo caure i després Chirac no només es va veure obligat a canviar el primer ministre sinó que es va quedar sense l'element més important de la seva política europea i internacional: la nova Constitució Europea. Si, en canvi, hagués canviat el govern abans del referèndum, donant un nou impuls a l'acció de govern, possiblement el resultat hagués sigut un altre. Cal no oblidar que en els primers mesos la popularitat de Villepin era molt alta, de manera que hagués jugat a favor del resultat del referèndum. En aquest cas la lliçó és clara: no s'ha d'esperar a perdre un referèndum per canviar un govern. S'ha de canviar abans per tal de guanyar...

Finalment, ha passat el que tots temíem. ERC votarà no a l'Estatut. ERC ha tirat per terra la feina de més de dos anys per elaborar un nou Estatut. S'ha escenificat, doncs, el que apuntava fa unes setmanes: la divisió del catalanisme. Els discursos que hem mantingut fins ara ja no valen ni valdran per al futur. Caldrà fer foc nou. Com deia el poeta "ja no escalfa el foc d'ahir ni el foc d'avui, i caldrà fer foc nou". Foc Nou. Caldrà, però, esperar que passi el referèndum, i les esquerres catalanistes ens haurem de mobilitzar a fons. Ja ho va advertir en Xavier Bru de Sala després de la manifestació del 18 de febrer. Allò era l'inici, el primer pas, d'un nou escenari. ERC voldrà plantejar aquest referèndum des del sobiranisme. I nosaltres l'hem de plantejar des del federalisme. Sobiranisme o Federalisme. Aquesta és l'alternativa. Hem aconseguit que CIU es passi al nostre camp. Ara ho hem de saber capitalitzar per obtenir un resultat clar en el r...

Fa moltes setmanes que no escric, i no per manca de coses a dir. Després de l’escola d’hivern del PSC vaig començar a escriure sobre la reforma del Senat, però no vaig acabar publicant la nota. Més tard vaig pensar d’escriure sobre l’aeroport, però veient com anaven les coses vaig desistir, i, finalment, quan estava a punt de cantar una oda a Foment per haver sigut capaç de plantar cara a la CEOE, la feblesa de Rosell em va fer posar una altre cop els peus a terra. Però ha sigut la lectura aquest matí de dissabte de l’anàlisi de l’Enric Juliana a La Vanguardia, el que m’impulsa a escriure: la Biga i la Busca. Fa anys que penso que Catalunya es troba en un moment històric similar al viscut a finals del segle XIV i principis del XV. Catalunya, després d’un segle pletòric (el XIII), va entrar en decadència a mitjans segle XIV, tot i que d’aquella època conservem alguns dels edificis públics i religiosos més importants de la nostra història, conseqüència –en part- de tot el que s’havia aco...

Dijous passat, en Raimon Obiols va pronunciar una interessant conferència al Col·legi de Periodistes. Va fer un exercici d'aquells que darrerament s'estila ben poc en aquest nostre país: l'anàlisi compromès però distant del moment polític per part d'algú que va tenir grans responsabilitats i que vol aportar la seva visió singular sobre els riscos de la situació present. Obiols va parlar, molt i bé, de les catastròfiques conseqüències d'una hipotètica divisió del catalanisme i el nacionalisme català generada pel desacord sobre l'Estatut dels partits catalanistes. Bref: de la hipotètica divisió explícita entre federalistes/autonomistes i sobiranistes a l'interior del catalanisme. Raimon Obiols considera que l'estratègia del catalanisme des de 1906 (la unitat) segueix vigent 100 anys després. I que la desunió només pot portar al desastre. En aquest sentit, penso que ens trobem davant d'una d'aquelles dates clau, que marcarà la història dels propers ...

La manifestació de dissabte va ser un èxit. Un èxit en termes relatius, no absoluts. Evidenentment, no va sortir mitja Catalunya al carrer (com alguns ens volien fer creure) però sí que és important si la comparem amb les altres manifestacions que s'han produït a Barcelona en la darrera dècada. Ara bé, caldria aturar-nos a pensar no només en els motius que van portar a la gent a sortir al carrer, sinó en l'eslògan de la convocatòria, en el "Som una nació i tenim el dret a decidir". La primera afirmació ens porta a considerar Catalunya com a una entitat políticament singular, i no només culturalment, fet que accepta la majoria dels catalans. Ara bé, el problema està en definir aquesta singularitat, aquesta nació catalana. Per alguns, la majoria dels que van sortir dissabte al carrer, aquesta nació no té res a veure amb la nació espanyola: son entitats diferents, que per motius històrics han acabat sota el mateix Estat. Per altres, segurament la majoria, aquesta nació ...

Ja ho deia el Miquel Iceta l'altre dia al Consell Nacional: som el partit dels Patidors Sistemàtics de Catalunya. No en sortim d'una que ja caiem en una altra. No fem altra cosa que sortir d'un foc per caure a les pròpies brases. I és així com misteriosament, tot i haver aconseguir aprovar un Estatut que s'apropa molt al que nosaltres sempre havíem defensat, no acabem de trobar el nostre lloc sota el sol espanyol. Per trobar-lo ens cal constància en la tasca, confiança en les nostres capacitats, i compromís amb el que som i el que defensem. Tres virtuts que tot i no casar amb les nostres inicials ens calen ara més que mai per seguir endavant amb el nostre projecte: un projecte socialdemòcrata per Catalunya i federalista per Espanya. Un altre a qui li agrada jugar amb les paraules -a part del Miquel Iceta- és el Jordi Pujol (i amb això no els vull pas comparar, perquè com ens deia l'Anna Cabré a la facultat "només es pot comparar allò que és comparable" i e...

Fa uns mesos l'Esfera dels Llibres va reeditar "La solució Cambó" un llibre escrit l'any 1930 per Francesc Pujols, un home de la Lliga provinent de cercles republicans. Una de les asseveracions més contundents és aquella que diu que "els catalans estan més preparats per governar Espanya que per l'autonomia de Catalunya". Però la reflexió més interessant és aquella en què proposa que les dues forces majoritàries del catalanisme, l'Acció i la Lliga, s'han de repartir els papers: l'Acció ha de governar a Catalunya i la Lliga ho ha de fer a Espanya. És a dir, cadascú en el seu espai, sense trepitjar l'altre i Catalunya hi sortirà guanyant. Perquè ja se sap, Espanya ha tendit a unir el catalanisme, mentre Catalunya l'ha dividit. De fet, aquell pla va quedar truncat per l'aparició d'Esquerra Republicana de Catalunya, que va saber unir des dels sectors obreristes i federalistes fins als nacionalistes d'Estat Català. Però ara, i d...

Ahir diumenge va ser un dia de gran emoció. En primer lloc, perquè l'homenatge a Joan Reventós celebrat al Casino l'Aliança del Poblenou va ser tot un èxit, i en segon lloc, perquè el destí va fer coincidir l'homenatge amb la notícia d'un principi d'acord sobre el nou Estatut, que ens va permetre celebrar-ho en un gran acte del partit. En l'acte es va presentar una pel·lícula de vint-i-cinc minuts, qualificada "d'excepcional" pel Narcís Serra, que feia un viatge per la trajectòria política d'en Joan Reventós a partir d'imatges i documents històrics, i d'entrevistes a familiars, amics i companys de partit o de viatge vital. Una pel·lícula que va despertar l'emoció del públic i que, sens dubte, servirà per mantenir viva la memòria d'en Joan Reventós. Vist l'èxit vull aprofitar aquí per agrair la tasca realitzada en els inicis del projecte de la pel·lícula pel Jaume Bellmunt i l'Enric Casas, i molt especialment a la product...

Aquesta setmana hem posat en marxa la nova web de la Fundació Rafael Campalans en una nova adreça www.fcampalans.org Hi podreu trobar tota la producció editorial de la Fundació dels darrers cinc o sis anys, que ha estat molta, gràcies principalment a la labor del qui fou director de la Fundació durant tot aquest període, en Gabriel Colomé, i de tots aquells que van col·laborar amb ell per fer possible posar en marxa la revista FRC i la Col·lecció Reflexió, entre d'altres. Amb aquesta web, doncs, volem donar major visibilitat a tota aquesta producció editorial, i per això podreu trobar tots i cada un dels més de 200 articles publicats a la revista FRC. Però espero que la nova pàgina pugui ser d'utilitat no només per donar a conèixer les activitats de la Fundació i les seves publicacions més recents, sinó per mantenir accessibles publicacions que potser restaven oblidades, com la Col·lecció Federalisme, o les col·leccions Papers d'Història i Monografies d'Història del Soc...

Després d'uns dies per terres andaluses, que un altre dia comentaré, us convido a llegir l'article que publico avui al diari El Punt per reivindicar el model d'Estat del Benestar dels socialistes catalans. LLIBERTAT (D’ELECCIÓ) i IGUALTAT (D’OPORTUNITATS) El Punt, 4-01-2006 Albert Aixalà Director de la Fundació Rafael Campalans Des de fa un mes es parla molt de la conferència que Artur Mas va pronunciar el 21 de novembre al Palau de Congressos de Catalunya. Per contra, es comenta molt poc –o gairebé gens- la Conferència Nacional que va celebrar el PSC els dies 19 i 20 de novembre en el mateix espai i, molt especialment, el discurs del conseller Antoni Castells en l’acte de clausura. Aquesta conferència, impulsada per Ernest Maragall amb la voluntat de promoure una reflexió sobre el futur de l’Estat del Benestar a Catalunya, va posar l’accent en la necessitat de reformar i reforçar l’Estat del Benestar per tal de donar resposta als nous reptes generats pels canvis socials i ...