La reforma constitucional pendent

El discurs de Mariano Rajoy d'ahir cal llegir-lo, i fer-ho atentament. El discurs és la resposta del Partit Popular, que sí té un model d'Estat, a les reformes del Govern Zapatero. Nosaltres no ens hem atrevit fins ara a proposar una reforma de la Constitució, per prudència d'uns i per manca de voluntat dels altres. Ells, en canvi, no s'están de raons: si l'hem de reformar, la reformem en el que calgui. No quatre punts de maquillatge com els que proposava el President del Govern, sinó catorze punts que delimiten no només el poder i les competències de les Comunitats Autònomes, sinó la capacitat de futurs governs per estirar el xiclet constitucional, via el 150.2, com creguin convenient. Això és una reforma, i la resta son tonteries. Això és blindar les competències de l'Estat!

I ara nosaltres què direm? Quan dic nosaltres vull dir els socialistes espanyols... quina és la nostra proposta més enllà dels 4 punts del Zapatero? Ens creiem de debò que cal reformar el Senat per donar més capacitat a les Autonomies per decidir el que els hi afecta a tots? Hem de recuperar la teorització del federalisme cooperatiu, i no el competitiu que proposa el professor Ballbé. Un federalisme entre iguals, i per tant, no diferencial, com el del Ferran Requejo.

És urgent posar-s'hi. Recuperar conceptes i no fer-ho només com a catalans, sinó com a federalistes espanyols. Hem iniciat un nou debat. Aquest serà un dels debats de les properes eleccions generals, siguin quan siguin. Nosaltres hem començat recuperant el concepte de "nació de nacions". Cal seguir amb el del federalisme cooperatiu.

Comentaris

Sergi Pérez i Serrano ha dit…
Des de fa algun temps estic seguint les teues anotacions al blog i sols he de dir-te... enhorabona i gràcies. Una salutació des de Xàtiva.

sergixat.blogspot.com
3:43 a. m.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

Avui, 28 d'agost, la Generalitat ha demanat el "rescat" al govern central. És a dir, ha demanat a l'Estat que li deixi uns diners perquè amb les transferències corrents a compte dels impostos dels catalans, la Generalitat no en té prou per pagar els seus deutors. Per què hem demanat aquests 5.000 milions? Bàsicament per poder tornar els "bons de la Generalitat" que vencen al novembre. La Generalitat no té diners per tornar-los i com que no podem tornar a emetre deute per fer front als venciments, hem hagut de demanar a l'Estat que ens deixi els diners. És a dir com que els "mercats" estan tancats (inclosos els ciutadans catalans que fins ara havíem deixat diners a la Generalitat), hem de recòrrer a l'Estat. Ara bé, ¿els diners que ens deixa l'Estat són part dels impostos que paguem els catalans, com diu el portaveu del Govern, Quico Homs? No, no ho són. Aquests diners provenen de l'endeutament de l'Estat que, a ell sí, encara
Més informació

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

Imatge
L'alcalde Pasqual Maragall quan li preguntaven quants habitants tenia Barcelona, responia "a quina hora?". Amb aquesta pregunta l'alcalde mostrava el seu reconeixement de que la ciutat de Barcelona no eren només els ciutadans empadronats. La mobilitat entre Barcelona i la seva àrea i regió metropolitana era ja molt gran als anys 80 i avui ho és més encara.  Barcelona no és només el milió sis cent mil habitants que hi estan empadronats sinó els centenars de milers de persones que hi treballen o hi estudien sense viure-hi i els centenars de milers que hi venen a comprar, a passejar i a gaudir del seu temps d'oci.  Barcelona és una gran capital i, per tant, s'ha de governar pensant en tots aquells que hi treballen, hi estudien o hi transiten (a peu, en vehicle privat o en transport públic) cada dia a tot hora.  La ciutat no ens pertany. Barcelona no pertany només als barcelonins. Els ciutadans de Barcelona no son només els seus veïns i veïnes. Aquesta és una de
Més informació

El Parlament i la llengua dels catalans

Fa 40 o 50 anys, la majoria de catalans que parlaven en castellà no sabien parlar en català, no coneixien la llengua del país. No havien nascut aquí i ningú els hi havia ensenyat el català a l'escola. Ara, la majoria de catalans que tenen el castellà com a primera llengua, saben parlar en català. La majoria van néixer aquí i l'han après a l'escola. Molts d'aquests, són fills de catalans   que també van néixer a Catalunya i saben parlar en català des de petits. Però tots ells, pares, fills i néts, parlen prioritàriament en castellà perquè és la seva llengua, la llengua de la seva família. És a dir, exactament per la mateixa raó que els que tenim el català com a primera llengua . Nosaltres també sabem parlar en castellà, però utilitzem el català perquè és la nostra llengua. Aquesta realitat, que no és evident per a bona part del país, és la que sembla no entendre's quan es posa en qüestió que un dirigent polític pugui parlar en castellà al Parlament de Catalunya.
Més informació