Constància, Confiança i Compromís
Ja ho deia el Miquel Iceta l'altre dia al Consell Nacional: som el partit dels Patidors Sistemàtics de Catalunya. No en sortim d'una que ja caiem en una altra. No fem altra cosa que sortir d'un foc per caure a les pròpies brases. I és així com misteriosament, tot i haver aconseguir aprovar un Estatut que s'apropa molt al que nosaltres sempre havíem defensat, no acabem de trobar el nostre lloc sota el sol espanyol.
Per trobar-lo ens cal constància en la tasca, confiança en les nostres capacitats, i compromís amb el que som i el que defensem. Tres virtuts que tot i no casar amb les nostres inicials ens calen ara més que mai per seguir endavant amb el nostre projecte: un projecte socialdemòcrata per Catalunya i federalista per Espanya.
Un altre a qui li agrada jugar amb les paraules -a part del Miquel Iceta- és el Jordi Pujol (i amb això no els vull pas comparar, perquè com ens deia l'Anna Cabré a la facultat "només es pot comparar allò que és comparable" i ells dos -sota molts punts de vista- no ho són).
Doncs bé, en Jordi Pujol parla de l'IVA (Idees, Valors i Actituds). El problema és que en parla com si els altres no en tinguéssim (ni d'idees, ni de valors, ni d'actituds positives). L'altre dia, a la presentació del llibre "La España de los pingüinos", de l'Enric Juliana, va parlar de tot això. Va parlar de frivolitat, del perill de fer el ridícul i dels riscos de que tot plegat acabi en "drama" o "tragèdia. I així va aprofitar per criticar la campanya institucional del Govern de la Generalitat, oblidant que ell mateix fa uns anys va admetre que la Generalitat tenia nom de companyia d'assegurances... i que per primera vegada una campanya de comunicació es refereix al "Govern de Catalunya"
I tot plegat per acabar parlant de iugoslàvia, que és el que tocava: els "pingüinos" eren la minoria ciutadana que es definia nacionalment com a iugoslau, en contra d'una majoria de "croats", "serbis", "eslovens", "macedonis", "musulmans" o "montenegrins". Parlar de iugoslàvia per dir, òbviament, que Espanya té una cohesió que iugoslàvia no tenia. Una cohesió derivada, encara que Pujol no ho vulgui admetre, del seu caràcter nacional, del fet de ser una realitat nacional, una nació, consolidada. Com ho és Catalunya, i ho seria més si no ens estéssim qüestionant constantment si ens ho reconeixen o no. Tenim el dret d'autodenominar-nos com a tal, i punt.
I, com no podia ser d'altra manera per dues persones que es van conèixer en una trobada de la Comunitat de Sant Egidi a Palerm, van acabar parlant d'esglèsia, i així Pujol es va poder autodefinir com "un soldat derrotat de l'exèrcit montinià", referint-se evidentment a la doctrina del Papa Montini, Pau VIè, que va conduir l'esglèsia universal en el camí de la reforma durant més de 15 anys, abans que la involució vinguda de l'Est, tirés per terra bona part del que s'havia aconseguit durant els anys 60 i 70.
En fi, que en aquest i molts altres temes, vivim temps d'involució, de nous fonamentalismes. L'altre dia veient el President d'Iran, l'Ahmadineyad, no vaig poder evitar comparar-lo amb el President Bush, quan va amb caçadodora i sense corbata. Tots dos son molt religiosos, fonamentalistes gairebé, tot i no ser clergues. Ambdòs tenen un discurs populista i simplificador, tots dos acompanyen la seva religiositat d'un fort component nacionalista. I cap dels dos té capacitat de diàleg amb aquells que pensen diferent, dins o fora del seu país.
I enmig de tot això es troba Europa. Una Europa perduda, desorientada, per la qual planyen molts de la generació de Jordi Pujol, que encara van conèixer l'Europa de la postguerra i van veure Europa -com deia en Jacques Delors l'altre dia en una conferència a Parma- com un projecte de pau basat en el perdó pel passat i la promesa d'un futur millor.
I en aquesta Europa, l'Espanya que canvia a tota velocitat. Una Espanya que té bones perspectives de futur però que es troba en un procés de replantejament general, que no es produeix enlloc més d'Europa. Com assenyala l'Enric Juliana, s'està produint un replantejament del repartiment intern de la riquesa; de la pròpia identitat; i de la distribució interna del poder.
Tres replantejaments que a França provoquen una suor freda que recorre l'espinada, a Alemanya certa alarma i recomanació de prudència, i que són vistos, en canvi, amb molt d'interès pels britànics. Una Espanya que es pot repensar a si mateixa perquè es troba en una situació econòmica molt bona, però que es repensa principalment perquè el pes de les noves generacions en els canvis actuals és molt més fort del que sembla.
Y en esas estamos: ens cal repensar Catalunya com a realitat nacional per tal d'encaixar-la -definitivament- en aquesta realitat nacional que és Espanya. I fer-ho amb la força i amb la convicció, amb la constància, amb la confiança i amb el compromís dels que ho tenim tot per fer i creiem -com deia el poeta- que "tot està per fer i tot és possible". O si no tot , una part important d'aquest tot.
Per trobar-lo ens cal constància en la tasca, confiança en les nostres capacitats, i compromís amb el que som i el que defensem. Tres virtuts que tot i no casar amb les nostres inicials ens calen ara més que mai per seguir endavant amb el nostre projecte: un projecte socialdemòcrata per Catalunya i federalista per Espanya.
Un altre a qui li agrada jugar amb les paraules -a part del Miquel Iceta- és el Jordi Pujol (i amb això no els vull pas comparar, perquè com ens deia l'Anna Cabré a la facultat "només es pot comparar allò que és comparable" i ells dos -sota molts punts de vista- no ho són).
Doncs bé, en Jordi Pujol parla de l'IVA (Idees, Valors i Actituds). El problema és que en parla com si els altres no en tinguéssim (ni d'idees, ni de valors, ni d'actituds positives). L'altre dia, a la presentació del llibre "La España de los pingüinos", de l'Enric Juliana, va parlar de tot això. Va parlar de frivolitat, del perill de fer el ridícul i dels riscos de que tot plegat acabi en "drama" o "tragèdia. I així va aprofitar per criticar la campanya institucional del Govern de la Generalitat, oblidant que ell mateix fa uns anys va admetre que la Generalitat tenia nom de companyia d'assegurances... i que per primera vegada una campanya de comunicació es refereix al "Govern de Catalunya"
I tot plegat per acabar parlant de iugoslàvia, que és el que tocava: els "pingüinos" eren la minoria ciutadana que es definia nacionalment com a iugoslau, en contra d'una majoria de "croats", "serbis", "eslovens", "macedonis", "musulmans" o "montenegrins". Parlar de iugoslàvia per dir, òbviament, que Espanya té una cohesió que iugoslàvia no tenia. Una cohesió derivada, encara que Pujol no ho vulgui admetre, del seu caràcter nacional, del fet de ser una realitat nacional, una nació, consolidada. Com ho és Catalunya, i ho seria més si no ens estéssim qüestionant constantment si ens ho reconeixen o no. Tenim el dret d'autodenominar-nos com a tal, i punt.
I, com no podia ser d'altra manera per dues persones que es van conèixer en una trobada de la Comunitat de Sant Egidi a Palerm, van acabar parlant d'esglèsia, i així Pujol es va poder autodefinir com "un soldat derrotat de l'exèrcit montinià", referint-se evidentment a la doctrina del Papa Montini, Pau VIè, que va conduir l'esglèsia universal en el camí de la reforma durant més de 15 anys, abans que la involució vinguda de l'Est, tirés per terra bona part del que s'havia aconseguit durant els anys 60 i 70.
En fi, que en aquest i molts altres temes, vivim temps d'involució, de nous fonamentalismes. L'altre dia veient el President d'Iran, l'Ahmadineyad, no vaig poder evitar comparar-lo amb el President Bush, quan va amb caçadodora i sense corbata. Tots dos son molt religiosos, fonamentalistes gairebé, tot i no ser clergues. Ambdòs tenen un discurs populista i simplificador, tots dos acompanyen la seva religiositat d'un fort component nacionalista. I cap dels dos té capacitat de diàleg amb aquells que pensen diferent, dins o fora del seu país.
I enmig de tot això es troba Europa. Una Europa perduda, desorientada, per la qual planyen molts de la generació de Jordi Pujol, que encara van conèixer l'Europa de la postguerra i van veure Europa -com deia en Jacques Delors l'altre dia en una conferència a Parma- com un projecte de pau basat en el perdó pel passat i la promesa d'un futur millor.
I en aquesta Europa, l'Espanya que canvia a tota velocitat. Una Espanya que té bones perspectives de futur però que es troba en un procés de replantejament general, que no es produeix enlloc més d'Europa. Com assenyala l'Enric Juliana, s'està produint un replantejament del repartiment intern de la riquesa; de la pròpia identitat; i de la distribució interna del poder.
Tres replantejaments que a França provoquen una suor freda que recorre l'espinada, a Alemanya certa alarma i recomanació de prudència, i que són vistos, en canvi, amb molt d'interès pels britànics. Una Espanya que es pot repensar a si mateixa perquè es troba en una situació econòmica molt bona, però que es repensa principalment perquè el pes de les noves generacions en els canvis actuals és molt més fort del que sembla.
Y en esas estamos: ens cal repensar Catalunya com a realitat nacional per tal d'encaixar-la -definitivament- en aquesta realitat nacional que és Espanya. I fer-ho amb la força i amb la convicció, amb la constància, amb la confiança i amb el compromís dels que ho tenim tot per fer i creiem -com deia el poeta- que "tot està per fer i tot és possible". O si no tot , una part important d'aquest tot.
Comentaris