La ciutat és la gent

Ahir vam anar a dormir tard, però el principal culpable en el meu cas van ser les paperetes del Senat: dues hores per comptar i recomptar els vots del Senat... En fi, d'això ja en parlarem un altre dia, i ara passem a l'anàlisi dels resultats. En primer lloc, cal dir que s’ha demostrat que el PP podia guanyar . Ha obtingut més de 10 milions de vots, un dels millors resultats de la seva història, només superat per la majoria absoluta de l’any 2000. La diferència ha sigut la gran mobilització a favor dels socialistes, que hem tornat a superar els onze milions de vots. Dos. La polarització del vot funciona i és necessària . Sense polarització els socialistes no haguéssim guanyat les eleccions. És necessari plantejar de forma clara i diàfana les alternatives que tenen els electors i no caure en jugar amb els pactes postelectorals. Potser a Catalunya també ens caldria plantejar alternatives clares i més arriscades. Només així podrem tenir un govern català fort i majoritari. Tres. La...

Avui és 3 de març. El 3 de març de 1996 el PP va guanyar per primer cop les eleccions generals per un estret marge de 300.000 vots i aconseguint un total de 156 diputats, el menor nombre aconseguit mai per un partit guanyador des de 1977. Aquella nit electoral la recordo perfectament, tot i que jo encara no podia votar. La vaig seguir des de casa, però penjat al telèfon més d'una hora amb el Chakir, comentant els resultats i, sobretot, el discurs de Felipe González, que va dir allò de "nos ha faltado una semana o un debate". Possiblement amb un debat i amb uns dies més de campanya la distància encara hauria sigut més curta... Doncs bé, avui, 12 anys més tard, tenim encara una setmana i un debat per consolidar la victòria del proper diumenge 9 de març. Les enquestes d'avui diuen que guanyem, amb uns 165 diputats, però que el PP pot pujar també, fins als 155. És a dir, el PP podria treure tants diputats com l'any 1996, tot i perdre. Això ens dóna una idea de l'a...

Hem passat el que en podríem anomenar una setmana horribilis per a la Hillary. Ha perdut totes les convoctòries des del dia 5 (Louisiana, Washington, Nebraska, Virginina, Maryland, Maine, ashington D.C....) Algunes eren previsibles, altres (Maine) no tant. Però encara queda partit. Queden, sobretot, les primàries de Texas i Ohio del 4 de març. Ara bé, tot sembla indicar que cap dels dos aconseguirà arribar als 2.000 delegats i que els superdelegats decidiran la convenció de Denver. Feia dècades que no es veia res semblant. Veurem què passa, tot i que -de moment- les meves previsions de fa una setmana veig que no s'acaben de complir...

Supertuesday als Estats Units. Milions de persones votant a les primàries. Diuen que són les primàries més interessants des de l'any 68, quan Robert Kennedy aspiraba a la presidència quan el van assassinar. Un espectacle, sí, però un espectacle de la democràcia, que demostra -un cop més- que només amb emoció, amb competència electoral forta -també dins els partits- amb propostes clares i missatges entenedors, amb capacitat de transmetre confiança i esperança en el futur, es pot mobilitzar a l'electorat. Ho vam veure l'any passat en les primàries del PS i la campanya presidencial francesa. Ho estem veient ara amb el duel titànic entre Hillary i Obama. Guanyi qui guanyi, el candidat resultarà enfortit de la batalla. "Tot el que no ens mata, ens fa forts", que deia Nietzsche. I aquestes primàries estan fent forts tant a la Hillary, que creia tenir-ho tot guanyat fa només un parell de mesos, com a l'Obama, que està agafant la musculatura que possiblement li falta...

Hem començat l'any forts, amb l'enquesta de La Vanguardia. Des de fa setmanes que ho anem dient: l'empat és possible. O el que és pitjor: un escenari 155-160 (o similar) en què el PSOE guanyi en vots i el PP en escons. Recordem que l'any 1996 el PP va guanyar per només 300.000 vots però va tenir un marge de 15 escons. Nosaltres, en canvi, l'any 2004, tot i guanyar per més d'un milió de vots de diferència, vam obtenir pràcticament el mateix marge d'escons: 16. És a dir, que si guanyem per menys de 400.000 vots, el pitjor escenari es pot fer realitat. I ho hem d'evitar. D'entrada a Catalunya hem de mantenir els 21 escons i per això cal seguir mantenint els 3 de Tarragona i els 2 de Lleida, a més de conservar els 2 de Girona i els 14 de Barcelona (i si aquí podem arribar als 15, doncs millor que millor), perquè si alguna cosa ens farà falta el 9 de març seran escons. Només si mantenim els de Catalunya i els d'Andalusia, i aguantem a València, podrem...

Aquesta setmana ha sigut mogudeta. Dimecres presentació del llibre "Catalanisme federalista" de Miquel Iceta, amb el president Montilla i el periodista Rafael Jorba, i ahir conferència sobre la llei d'educació amb el conseller Ernest Maragall. Dos actes que trobareu perfectament referenciats a la pàgina web de la Fundació, http://www.fcampalans.cat/ . La presentació del llibre del Miquel Iceta ha tingut un ressò important als mitjans. Està clar que hi ha demanda de projecte i que el PSC s'ha d'esforçar per oferir més i millors elements de referència que configurin un nou "marc de referència" del catalanisme. Ho podem fer. Tenim les eines. Només cal que ens hi posem amb més força, com de ben segur farem en els propers dos mesos, tot preparant la campanya electoral. S'acosten, doncs, temps interessants.

Avui l’inefable José Bono, que va perdre per nou vots un congrés que creia tenir guanyat, ens ha fet obrir els ulls a tots dient que això de les nacions era un “invento”. I és clar que són un invent. Com tot en aquesta vida. Ja fa molts i molts anys dos sociòlegs americans, en Berger i el Luckmann, van publicar un llibre que duia per títol “La construcció social de la realitat” en el que explicaven que la vida en societat és una construcció, un invent. La família és un invent, com ho és el matrimoni i la monogàmia… Bé, de fet no només la nació i el nacionalisme són un invent, la societat també és un invent, el socialisme és un invent! Fins i tot una comunitat autònoma com Castilla-La Mancha és un invent… Algú la va inventar, dic jo, i va decidir que serien aquelles cinc províncies i no unes altres les que formarien la comunitat, i que tindria aquest nom… de fet, sense aquest gran invent José Bono no hagués sigut mai el que ha sigut… un inefable “invent”… Això és el que li hauria contes...