Sant Jordi 2020

 Aïllat

 "Papa, ja pots treure els plats!". Com cada migdia i cada vespre, em ve a avisar de que ja puc treure els plats bruts a la porta. La meva parella vindrà amb els guants posats, se'ls emportarà, i els rentarà amb lleixiu. I així dia rere dia, i ja portem quasi tres setmanes, sense comptar els sis dies entremig que vaig estar ingressat al Clínic. Quasi un mes tancat. Un mes sense poder-los abraçar, un mes sense poder seure a taula per als àpats, un mes sense poder sortir al balcó, un mes sense poder fer el cafè cada matí... Un mes estrany. Tan estrany que fa uns dies que el meu fill m'espera des de la seva habitació per mirar com obro la porta i agafo el dinar "Hola papa!" -em saluda, content de veure'm.  El miro, somric rere la mascareta, i noto com els ulls voldrien plorar.


Una finestra tancada

Plou sense parar. Una pluja fina però consistent que no para de caure sobre el pati. A l'altra banda hi ha un munt de finestres com la meva, emmarcades per maons rogencs, i dins s'hi poden veure dues persones a cada habitació, vestint el mateix pijama blau que porto jo. M'assec a la vora del llit i intento orientar-me. L'edifici del davant és més alt que no pas el meu, però encara puc veure una estreta franja de cel ennuvolat. Dedueixo que és l'edifici de Villarroel. Miro cap a l'esquerra, al fons, i em sembla entreveure un edifici d'habitatges al costat d'un espai buit. Deu ser el solar on hi havia l'antiga caserna dels bombers al carrer de Provença.  A la tarda, però, para de ploure i surt el sol, que il·lumina les finestres superiors de l'edifici que tinc davant. Em desconcerta. Aquesta no pot ser la façana posterior de Villarroel perquè si ho fos no li tocaria el sol de tarda. Per tant, aquell petit tros de carrer que veig ha de ser el carrer de Còrsega. Satisfet d'haver-me orientat, em torno a estirar al llit amb la màscara d'oxigen. Aviat portaran el berenar.


Matèries infeccioses

Només entrar a l'habitació em va cridar l'atenció aquell gran cubell negre a un metre i mig de la porta. Era l'hora de sopar. El menjar restant, la safata i els coberts de plàstic, tot s'havia de llençar en aquell cubell. També els mocadors i tovallons que pogués utilitzar, les ampolles, els gots i els embolcalls dels medicaments. Les infermeres també hi llençaven els guants exteriors que portaven després d'haver-los netejat amb hidrogel, la bata d'un sol ús i el davantal. Res havia de sortir d'aquella habitació sense estar la bossa tancada amb una brida. En el cubell hi havia una enganxina de grans dimensions: "Matèries infeccioses". Aquells dos homes en pijama blau i una màscara d'oxigen a la cara érem un perill, més real que potencial. Esperàvem poder-ho deixar de ser un dia no gaire llunyà, quan s'aturés la pluja incessant que queia aquells dies sobre la ciutat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

El Parlament i la llengua dels catalans