Sant Jordi 2020
Aïllat
Una finestra tancada
Plou sense parar. Una pluja fina però consistent que no para de caure sobre el pati. A l'altra banda hi ha un munt de finestres com la meva, emmarcades per maons rogencs, i dins s'hi poden veure dues persones a cada habitació, vestint el mateix pijama blau que porto jo. M'assec a la vora del llit i intento orientar-me. L'edifici del davant és més alt que no pas el meu, però encara puc veure una estreta franja de cel ennuvolat. Dedueixo que és l'edifici de Villarroel. Miro cap a l'esquerra, al fons, i em sembla entreveure un edifici d'habitatges al costat d'un espai buit. Deu ser el solar on hi havia l'antiga caserna dels bombers al carrer de Provença. A la tarda, però, para de ploure i surt el sol, que il·lumina les finestres superiors de l'edifici que tinc davant. Em desconcerta. Aquesta no pot ser la façana posterior de Villarroel perquè si ho fos no li tocaria el sol de tarda. Per tant, aquell petit tros de carrer que veig ha de ser el carrer de Còrsega. Satisfet d'haver-me orientat, em torno a estirar al llit amb la màscara d'oxigen. Aviat portaran el berenar.
Matèries infeccioses
Només entrar a l'habitació em va cridar l'atenció aquell gran cubell negre a un metre i mig de la porta. Era l'hora de sopar. El menjar restant, la safata i els coberts de plàstic, tot s'havia de llençar en aquell cubell. També els mocadors i tovallons que pogués utilitzar, les ampolles, els gots i els embolcalls dels medicaments. Les infermeres també hi llençaven els guants exteriors que portaven després d'haver-los netejat amb hidrogel, la bata d'un sol ús i el davantal. Res havia de sortir d'aquella habitació sense estar la bossa tancada amb una brida. En el cubell hi havia una enganxina de grans dimensions: "Matèries infeccioses". Aquells dos homes en pijama blau i una màscara d'oxigen a la cara érem un perill, més real que potencial. Esperàvem poder-ho deixar de ser un dia no gaire llunyà, quan s'aturés la pluja incessant que queia aquells dies sobre la ciutat.
Comentaris