Ciutadans de Catalunya: Mai hem sigut un sol poble.

Text publicat al llibre "Catalanisme. 80 mirades (i+)" editat per Portes Obertes del Catalanisme i ED Libros el gener de 2019.

El catalanisme, com deia Josep Pla, «casa amb tot». I és per això que podríem pensar que ara és més necessari que mai. O més ben dit, tan necessari com ho va ser entre els anys 50 i 70 del segle passat. Necessari per casar espais enfrontats, per recosir el país, per redreçar-lo.

Ara bé, primer cal preguntar-se: què cal casar? Encara podem casar el catalanisme amb l'independentisme? I el catalanisme amb l'antiindependentisme?

¿Com es pot casar el poble català autoorganitzat que es va mobilitzar l'1 d'octubre de 2017, i que ara penja i pinta llaços grocs reivindicatius, amb els col·lectius —també autoorganitzats— que es van manifestar el 8 d'octubre i que ara es dediquen a treure o a repintar els llaços grocs de l'espai públic?

El 21 de desembre de 2017 els catalans van votar massivament. Però no ho van fer per forces polítiques que apostaven per la «reconciliació», sinó que van votar molt majoritàriament per les opcions polítiques que han polaritzat l'escenari polític català. Per tant, què en podem esperar d'aquest electorat en el futur?

Per repensar el catalanisme cal tenir present la profunda fractura que avui hi ha a la societat catalana. La fractura és severa i no existeix només entre la Catalunya interior i la Catalunya metropolitana. És present a totes i cadascuna de les ciutats catalanes, grans, petites i mitjanes, sigui a Terrassa, Sabadell, Manresa o Igualada. A totes s’ha obert una esquerda territorial evident entre el centre i el barris, o entre els barris dels anys 60 i 70 del segle passat i els barris «nous».

També a cada un dels districtes de Barcelona —i fins i tot a l'interior d'alguns barris— es pot copsar aquesta fractura. Dels resultats de les darreres votacions a nivell de secció electoral se n’obtenen unes radiografies incòmodes però molt reals. Reflecteixen l’existència de petits mons separats per tan sols uns centenars de metres i que reprodueixen, a petita escala, la gran fractura catalana.

Com han sorgit aquests mons separats? —es pregunten alguns. Potser sempre hi han sigut però no els volíem veure. El catalanisme —com l'europeisme a l'Europa dels anys 80 i 90— es donava per descomptat. Formava part del que en política europea es va anomenar consens permissiu. El consens permissiu al voltant del catalanisme també s'ha acabat.

Mai vam ser un sol poble. Aquesta és una veritat incòmoda per al catalanisme. L'eslògan «som un sol poble» era propi del voluntarisme dels anys 70 i 80, però mai no ho hem estat un sol poble, i la llengua n'és l'exemple principal. Tots els membres de la meva generació vam anar a l'escola en català però la majoria seguim parlant prioritàriament la llengua dels nostres pares, que ara transmetem als nostres fills. I la llengua comporta, majoritàriament, una determinada identificació nacional: només un 10 % dels votants independentistes són castellanoparlants i només un 10 % dels votants no independentistes som catalanoparlants.

L'emergència de Ciutadans, una força política aliena al catalanisme i nascuda el 2006 a l'empara de la crisi estatutària, no és altra cosa que una conseqüència del fracàs del catalanisme. Fracàs per no haver sabut representar els catalans que no se senten nacionalment catalans. Fracàs d'una classe política que no ha sabut aglutinar bé la pluralitat social i nacional del país.

Durant molts anys es va dir que el catalanisme havia de ser una «fàbrica de catalanistes». I és cert que, probablement, durant un temps es va assolir aquest objectiu. Però a partir d'un moment indeterminat el nacionalisme català va esdevenir, també, una «fàbrica d'espanyolistes» entre bona part dels catalans que tenen el castellà com a primera llengua i que, progressivament, s’han anat sentint més espanyols. Primer de manera imperceptible, fins i tot per a ells mateixos, i després sense complexos: les celebracions per les victòries de la selecció espanyola de futbol a l'Eurocopa de 2008 i al Mundial de 2010 en van ser la primera mostra. Mai s'havien vist tantes banderes espanyoles als carrers de les ciutats catalanes. Aquella actitud sense complexos també va influir en el nou independentisme català: «si no reaccionàvem seríem assimilats». En aquells anys, entre 2006 i 2012, es va posar la llavor del que vindria tot seguit.

I ara, què? Hi ha solució? O ens encaminem cap a una Catalunya «a la belga» amb dues comunitats nacionals i lingüístiques que es donen l'esquena? Amb l'agreujant de que aquí compartim el territori.

L'única via per reconstruir la fragmentada societat catalana és recuperar el concepte de ciutadania. Només podrem superar la divisòria entre els qui se senten «poble català» i els qui no si retornem als principis tarradellistes de l'any 1977: «Ciutadans de Catalunya».

El que ens defineix com a catalans és la ciutadania, el veïnatge català, que ens atorga uns drets i uns deures en relació a les institucions de govern de Catalunya. Uns drets de ciutadania que ens uneixen més enllà de la nostra llengua d'ús principal, la nostra identificació nacional i els nostres orígens.

Només des del reconeixement d'aquests drets, que ens fan a tots igualment catalans, podrem aprendre de nou a gestionar i a respectar la pluralitat i la diversitat de la societat catalana.

El catalanisme, per tant, hauria d'abanderar el concepte de ciutadania —i la defensa del pluralisme polític i social— si vol tornar a ser un instrument per recosir la societat catalana.