El procés, el poder i les lliçons de la revolta de 1640.

"El millor profeta del futur és el passat"

Lord Byron

Segons Jaume Vicens Vives, amb el poder -representat pel minotaure- "hi ha pobles que hi estan familiaritzats, altres que no saben com fer-s'hi" i "aquest darrer és el cas històric de Catalunya". En la seva interpretació històrica -que comparteixo- els catalans patim "una decepció històrica sensacional: la d'un poble que es troba sense voluntat de poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques". No manquen raons històriques que ho expliquen, segons Vicens: després d'haver construït un imperi en l'època medieval  "els catalans teníem una llarga experiència del poder en la seva forma minvant, i quan començà a reviscolar-se li paràrem els peus fent triomfar i reconèixer el pactisme. Amb això ens acontentàrem". I anàrem fent, durant els segles XVI i XVII, amb un notable grau de sobirania però havent perdut ja totes les palanques del poder.

Segons Vicens amb les seves institucions pròpies, que exercien de "pantalles" en relació al poder central i "n'interceptaven l'accés", "els catalans es gronxaven en la més absoluta ignorància de l'Estat i dels ressorts del poder", "esporuguits davant l'Estat llunyà, però satisfets amb les engrunes de la menjadora que són les grans institucions catalanes". 

Però com ens recorda també Vicens Vives "la història no perdona ni un instant de retard, i quan hom se n'oblida, retorna amb força. I a Catalunya ho féu sota la forma de l'Estat de Felip V i la Nova Planta". No vam voler exercir el poder, però la història té les seves pròpies lleis i el poder s'exercí sobre nostre amb tota la seva cruesa. Això és el que ens va passar als segles XVI i XVII, els segles de la decadència, en què manteníem formalment l'autogovern a través de les nostres institucions, un notable grau de sobirania -també fiscal evidentment- però ja no teníem cap mena de poder real. Ens pot tornar a passar ara el mateix?

Els catalans hem tingut sempre -o com a mínim, des del segle XV- una relació distant amb el poder. Hem volgut sempre un bon monarca, que regnés però no governés, que ens deixés fer. El pactisme català d'abans del 1714 es transformà en el catalanisme de finals del segle XIX que ha perviscut fins als nostres dies com a "voluntat d'autogovern", tant en el catalanisme conservador com en el catalanisme d'esquerres.  Ni un ni l'altre han tingut veritable "voluntat de poder". Han volgut governar el país, però pactant amb el poder sobirà que manava a Madrid: fos aquest el monarca o unes Corts elegides democràticament. El Conde de Romanones, el gran "hacedor" de majories parlamentàries durant l'època de la Restauració ho van entendre perfectament a la segona dècada del segle XX, quan es posà en marxa la Mancomunitat: "ahora ya entiendo en qué consiste el catalanismo: en que les dejemos hacer!" va dir en una visita a Catalunya quan Prat de la Riba li mostrava la recentment estrenada Escola Industrial...

Durant tot el segle XX hem buscat el mateix: autogovern sota la Corona, o sota la Constitució. Una institució de govern catalana, la Generalitat, vinculada directament al poder central, amb qui poder negociar bilateralment i sota l'empara monàrquica i/o constitucional, un "pactisme" contemporani.  De fet, no és això el que en el fons buscaven els partidaris del "dret a decidir" i l'Estat propi que no eren obertament independentistes? No era això el que buscava el President Mas? Pactar, pactar i pactar. 

Mai els catalans hem exercit veritablement el poder i, fins i tot quan l'hem tingut a les nostre mans -com després de la revolta de 1640- ens hem apressat a buscar un nou sobirà amb el qual "pactar": en aquell cas, el rei de França. Catalunya, però, mai no va tenir la voluntat d'exercir el poder convertint-se en una república aristocràtica a l'estil venecià -com hagués pogut ser el cas al s.XV- ni mantenint la independència de la república proclamada per Pau Claris l'any 1640.  És potser això el que volíem fer ara, buscant "l'empara" de la Unió Europea?

Les lliçons de la revolta de 1640

La revolta catalana del segle XVII va ser un procés subversiu molt complex però ens pot servir per aportar llum a la situació actual. Segons Vicens Vives, "la revolució catalana del segle XVII fou un espectacle d'un extrem confusionisme: guerra patriòtica, guerra civil i revolució social, lluita internacional" que tingué com a conseqüència que "la política catalana anà a la deriva durant vint anys."

Al segle XVII els catalans vam intentar mantenir els nostres furs, les nostres regles basades en el pactisme. Volíem ser sobirans i vam descobrir amb duresa com les gastava el poder de veritat, el poder dels monarques absoluts. I llavors, vam dir prou: "Abans d'arribar a la catàstrofe, la burgesia catalana intentà negociar" -explica Vicens- i "els pactistes feren un front comú, en el qual la ciutat de Barcelona, amb els seus gremis, prengué un lloc d'avantguarda" (us sona?) "però la política del moviment la traçaren els canonges i els cavallers d'Urgell", avui diríem "l'agit-prop independentista i els alcaldes de l'AMI".

La revolta de 1640 va acabar amb la independència en relació a Espanya però ens vam llançar a les mans dels reis francesos, creient que hi trobaríem protecció. L'aventura amb prou feines va durar una dècada i aviat els catalans van considerar que, mal per mal, millor tornar a pactar amb el rei d'Espanya.

Per què? Doncs potser perquè el que els catalans criticaven de la monarquia espanyola era una característica compartida amb les altres grans monarquies europees. Per tant, la frustració amb França fou la mateixa que s'havia produït amb Espanya, però pitjor, en la mesura que les esperances dipositades van fer la decepció encara més gran.

L'status institucional que demanàvem els catalans anava contra el signe dels temps. Potser com ara, reclamant una sobirania nacional que ràpidament ens decebria en descobrir que es mana tant o més des de Brussel·les del que es mana des de Madrid. Amb Estat propi potser descobriríem que el control dels pressupostos nacionals per part de la Comissió Europea és tant o més estricte del que exerceix el govern espanyol sobre els governs autonòmics. Ara, com al s.XVII, el que critiquem de l'Estat espanyol és característica comuna de l'Europa comunitària.

Així doncs, després de 12 anys de revolta, l'any 1652 els catalans tornàrem -quasi voluntàriament podríem dir- a la sobirania espanyola mantenint els nostres furs i constitucions. Però no poguérem evitar l'enorme influència econòmica i militar dels francesos al Principat després del Tractat dels Pirineus, el 1659, perquè els francesos no només es van  quedar amb el Rosselló i la Cerdanya, sinó que es van creure amb el dret d'envair-nos en dues ocasions a finals de segle. És a dir, no només vam tornar a Espanya sinó que vam quedar "atrapats" entre la "sobirania espanyola" i el "poder de França". És comprensible, doncs, que en esclatar el conflicte per la successió de la corona d'Espanya l'any 1701 anéssim contra els borbons francesos, perquè ja havíem après com les gastaven a l'altra banda dels Pirineus. Ens podria tornar a passar el mateix ara?

La independència avui només es podria obtenir si li interessés a alguna de les grans potències europees. A qui li interessa una Espanya debilitada i una Catalunya "satel·litzada"? Quid pro dest? Aquest mes d'octubre de 2017 ja hem vist que no interessa a ningú,ni tan sols a Rússia, encara que la causa catalana li serveixi per fer agit-prop.

El "poder europeu" no està interessat en la independència de Catalunya, ni ho estarà. I els catalans, després de l'aventurisme del Govern Puigdemont -que ha arribat a l'esperpent amb l'escapada a Brussel·les- acabarem tornant capcots a recuperar el nostre espai dins l'ordre constitucional espanyol, com vam fer el 1652, quan Felip IV va fer la pau amb els catalans.  Ens van tornar les nostres institucions de govern i vam seguir a Espanya com si res hagués passat, 40 anys més, fins que la successió del rei Carles II va tornar a obrir la caixa dels trons.

Ara bé, com va escriure Vicens Vives a Notícia de Catalunya "tot plegat hauria estat com un pas còmic, si la revolució del 1640 no hagués fet covar un recel fonamentat entre catalans i castellans i no hagués establert una divisòria entre dues menes de catalanitat: la patriòtica i la col·laboracionista."