La ciutat és la gent

En els darrers mesos s'ha parlat molt de la fractura social provocada pel procés i poc o molt poc de la fractura territorial. La principal fractura existent a Catalunya és entre les 30 comarques on el suport a la independència és clarament superior al 60% (arribant a fregar o superar el 80% a la Garrotxa i el Pla de l'Estany) i les comarques i municipis de la costa central on aquest percentatge és inferior al 40% o fins i tot al 30%.  L'autèntica fractura es troba entre la Catalunya que ja viu desconnectada i la Catalunya que té por de la desconnexió,  molt concentrada als municipis costaners entre Cambrils i Badalona, però que arriba fins a Sabadell i Terrassa. Alhora, en moltes d'aquestes ciutats, també es produeix una  notable fractura territorial entre el centre (de majoria independentista) i els barris (molt refractaris a la independència).  I és en aquestes ciutats on es jugarà el resultat de les eleccions de dijous 21 de desembre. A Catalunya hi h...

La situació política a Catalunya és de bloqueig, i ho seguirà essent després de les eleccions al Parlament del 21 de desembre, si es confirmen els resultats que preveuen les enquestes i la majoria de partits polítics no modifiquen la seva estratègia política per adaptar-la a la realitat. Davant d'aquesta situació de bloqueig, tornen a ressonar les paraules del President Josep Tarradellas: "A Catalunya no hi ha prou força per arribar a la independència i a la resta d'Espanya n'hi ha prou i de sobres per no permetre-la". Això era així fa 40 anys i ho segueix sent ara, com hem pogut comprovar. La història ens ofereix moltes lliçons, si les volem escoltar. I una de les més importants, en aquests moments, és aquesta. Catalunya no té prou força per arribar a la independència. I no la té, en primer lloc, perquè no hi ha una àmplia majoria de catalans que la vulgui. I entre el menys del 50% que diuen voler-la, un bon nombre no està disposat a realitzar els sacri...

Artículo publicado en el monográfico "Cómo la UE puede volver a enamorar" de Beers and Politics en noviembre de 2017 El debate sobre el déficit democrático de la Unión Europea es antiguo, pero se ha centrado mayoritariamente en la falta de control democrático de las decisiones tomadas por la Comisión Europea o por el Consejo de la Unión. Por ello, las sucesivas reformas de los tratados han hecho hincapié en el mayor control del Parlamento Europeo de las decisiones tomadas por el Consejo e implementadas por la Comisión, a través de la ampliación del proceso de codecisión entre Parlamento y Consejo, y de las facultades de control del Parlamento sobre la Comisión. Este modelo se ha sustentado en la voluntad de avanzar hacia una progresiva “parlamentarización” del sistema europeo, creando una lógica de  checks and balances  entre el Parlamento, la Comisión y el Consejo. Así, se ha avanzado siempre bajo la premisa de que el déficit democrático de la Unión sólo podía subsanar...

Intervenció a la #Marató21D organitzada per Ideograma a la Fàbrica Lehmann dissabte 25 de novembre de 2017. Les eleccions del 21 de desembre, per si soles, no solucionaran el laberint català. No hi ha una "solució democràtica" al conflicte polític actual. Només hi pot haver una "solució política" . Sense un replantejament polític de totes les forces, i especialment d'ERC i del PDCat, no hi ha sortides viables al laberint. A Catalunya hem posat el carro (el poble) davant dels bous (els líders polítics). I així resulta impossible avançar. La democràcia, en un país dividit, porta al bloqueig. La democràcia no ho pot tot. L'expressió de preferències, per si sola, no resol el conflicte. La democràcia necessita la política per resoldre els conflictes.  Com va deixar escrit el politòleg Bernard Crick a "En defensa de la política":  "La democràcia, si es concep aïllada i com una qüestió de principi, significa la destrucció de la política...

"El millor profeta del futur és el passat" Lord Byron Segons Jaume Vicens Vives, amb el poder -representat pel minotaure- "hi ha pobles que hi estan familiaritzats, altres que no saben com fer-s'hi" i "aquest darrer és el cas històric de Catalunya". En la seva interpretació històrica -que comparteixo- els catalans patim "una decepció històrica sensacional: la d'un poble que es troba sense voluntat de poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques". No manquen raons històriques que ho expliquen, segons Vicens: després d'haver construït un imperi en l'època medieval   "els catalans teníem una llarga experiència del poder en la seva forma minvant, i quan començà a reviscolar-se li paràrem els peus fent triomfar i reconèixer el pactisme. Amb això ens acontentàrem". I anàrem fent, durant els segles XVI i XVII, amb un notable grau de sobirania però havent perdut ja totes les palanques ...

Una de les principals característiques de la catalanitat, tant en l'opinió de Josep Ferrater Mora com de Vicens Vives és la "continuïtat", o la "voluntat d'ésser". És  a dir, la voluntat de perviure a través del temps, de donar continuïtat a la nació, d'enllaçar una generació amb una altra. La "voluntat d'ésser" seria el nostre "mòbil primari", el "primer ressort de la psicologia catalana". I això és bastant cert. Els catalans hem sigut sempre el que hem volgut ser. Fins i tot, en els temps més durs. Vam patir la dictadura de Primo de Rivera, que va posar fi a la Mancomunitat, però els catalans vam organitzar amb èxit l'Exposició Universal de 1929 a Barcelona, vam començar la construcció del Metro, i vam seguir construint un entramat associatiu i polític que ens va permetre forçar l'adveniment de la República, autogovernar-nos a través de la Generalitat i participar de forma decisiva en la majoria de gove...

Segons Jordi Pérez i Ballestar , citat per Jaume Vicens Vives a "Notícia de Catalunya", "les quatre possibilitats de l'actitud típicament catalana davant la realitat" són: el seny, l'embadaliment, la rebentada i el tot o res. El seny , "el just capteniment", "adquirit a través de la possessió d'una terra aspra i de la perfecció de l'eina en el treball", és "una tendència al compromís, amb perill de derivar cap al cofoisme conformista". El català, segons Vicens Vives, "adopta generalment la línia de la mínima resistència. Afluixa i amolla, per satisfer els seus sentits, la seva existència confortable" A l'extrem oposat hi trobem "l'arrauxament": "ens deixem portar per la passió, sense sospesar les realitats ni mesurar-ne les conseqüències (...) el nostre sentit d'ironia falla, sortim al carrer devorats per un excés de pressió sentimental" fent de l'arrauxament "l...

Artículo publicado en Agenda Pública el 8 de mayo de 2017 Ganó Macron con una mayoría amplia, incluso superior a la que vaticinaban las encuestas, aunque sin llegar al 60% del voto emitido. Y Le Pen fracasó porque no pudo convencer a los más de 7 millones de indecisos que no querían votar Macron. Más de 4 millones entre ellos votaron nulo o en blanco, un 12% de los ciudadanos que ejercieron su derecho a voto.  Si tenemos en cuenta el total del voto expresado -incluyendo blancos y nulos-  el resultado de Macron se reduce hasta el 58% de los votos, por un 30% para Marine Le Pen. El extraordinario nivel de voto en blanco y nulo, inédito en la historia electoral francesa, es un claro triunfo para Jean-Luc Mélenchon. Es la expresión del descontento de la izquierda con una segunda vuelta en la que no se sentían representados. Y augura un gran resultado para los “insumisos” en las elecciones legislativas. En voto absoluto, Le Pen obtiene 10,6  millones de votos, 3 más q...

Artículo publicado en Agenda Pública el 2 de mayo de 2017 El lunes 22 de abril de 2002, tras la clasificación de Jean-Marie Le Pen para la segunda vuelta de las elecciones presidenciales francesas, los estudiantes parisinos salieron a la calle al grito de “ À bas, à bas, le Front National, F comme fasciste, N comme Nazi “. Durante días se sucedieron las protestas, que se concentraron en la Plaza de la República, y las movilizaciones culminaron el Primero de Mayo, cuando los sindicatos franceses convirtieron la celebración anual en una manifestación anti-Le Pen. El resultado fue que en la segunda vuelta, celebrada el 5 de mayo, Le Pen apenas obtuvo 700.000 votos más que en la primera, y Jacques Chirac, el presidente que optaba a la reelección tras un fallido mandato en que tuvo que cohabitar con el primer ministro socialista Lionel Jospin, obtuvo más del  80% de los sufragios, 25,5 millones de votos, con una participación 8 puntos superior que en la primera vuelta. La Francia de ...