El canvi constitucional, a Catalunya i Espanya, vindrà d'Europa

Avui diumenge, 16 de març, el president Rajoy fa una afirmació contundent en una entrevista al diari ABC "La gran reforma de la Constitución española vendrá por Europa". Aquesta idea ja la va desenvolupar fa unes mesos, des de La Moncloa, en la darrera compareixença pública de l'any passat. És una reflexió que caldria tenir en compte, tant des del sobiranisme català com des de l'esquerra espanyola: "el canvi constitucional més important que està havent-hi a Espanya és Europa, i sembla que no ens n'estem adonant", va afirmar. I ho va fer responent a una pregunta sobre la reforma constitucional que demana l'oposició socialista i que semblava suggerir el Rei Joan Carles en el seu missatge nadalenc.

Mariano Rajoy, que és gallec i registrador de la propietat, sap que els canvis econòmics, socials i polítics s'assemblen més al lent moviment de les plaques tectòniques que al canvi brusc del temps provocat per una ciclogènesi temporal, com les que ha viscut Espanya aquest hivern. I Rajoy sap que per molt que ho suggereixi el Rei, ho demani l'oposició o ho exigeixi el poble de Catalunya, ell no obrirà el meló constitucional. Altra cosa seria, és clar, que ho exigeixi Europa.

La constitució s'ha modificat només en dues ocasions, i les dues ha sigut conseqüència de les decisions preses en l'àmbit europeu. Decisions de les que també n'era partícip el govern espanyol de torn -de Felipe González i de Rodríguez Zapatero. La primera, l'any 1992, per permetre que els ciutadans comunitaris votessin a les eleccions municipals. És a dir, per modificar el cos electoral, el demos de cada poble i ciutat, el  "poble" en el que rau la sobirania. La segona, l'any 2011, per introduir la regla de l'equilibri pressupostari a la Constitució i fixar el pagament del deute com una obligació constitucional, tot i que tots sabem que aquest precepte constitucional és ja avui tant interpretable com ho és el dret a l'habitatge.

Mariano Rajoy reafirma avui el que molts es resisteixen a veure.  Ni ho vol veure l'extrema dreta que cridava fa uns mesos contra "el tribunal d'Estrasburg" i que ha acabat presentant-se pel seu compte a les eleccions amb la candidatura de VOX; ni ho vol veure l'esquerra que segueix pensant que des de l'Estat (sigui espanyol o català) encara es pot fer una política econòmica diferent; ni  ho volen veure els sobiranistes catalans, que si assolissin la independència descobririen que el control pressupostari que exerceix la Comissió Europea sobre els Estats no és gaire diferent del que exerceix el ministeri d'Hisenda sobre la Generalitat.

És a dir, és Europa la que ens està modificant. Són els canvis en l'arquitectura de la política econòmica, monetària i fiscal de la UE els que suposen "un canvi constitucional de primera magnitud". Perquè és allà on radica la nova sobirania, que ja no és a Madrid ni serà a Barcelona. Espanya, com Catalunya, amb prou feines té una certa autonomia.

I és per això que la qüestió catalana només es resoldrà amb la intervenció europea. El sobiranisme català intentarà portar-nos, a tota velocitat i amb molta pressa, fins al precipici. Però quan hi arribem, ningú voldrà saltar al buit. Per tant, o bé des l'altre costat dels Pirineus ens construeixen una passarel·la per esdevenir un nou Estat de la Unió, o haurem de tornar cap cots cap al centre de la península. I com que cap de les dues opcions serà viable, el president Rajoy rebrà una trucada de Berlín dient que cal fer una reforma constitucional.

En una setmana, com l'estiu de l'any 2011, veurem com els dos grans partits espanyols pacten una reforma constitucional exprés per introduir una disposició addicional, la cinquena, que establirà un règim d'autonomia política i fiscal específic per a Catalunya, a través d'una relació de caràcter netament confederal -és a dir, bilateral- que després es desenvoluparà en un nou Estatut votat evidentment pels catalans. Mesos després potser s'obre el debat d'un canvi constitucional més ampli, en el que uns defensaran la federalització del model autonòmic i els altres defensaran tornar bona part de les competències de la majoria d'autonomies al govern central, i alguns fins i tot la instauració d'un règim republicà. Però serà una reforma secundària perquè afectarà a temes no essencials. L'essencial, la sobirania i la integritat territorial de l'Estat espanyol o d'un futur Estat català, es decidirà Brussel·les, Paris i Berlin. I això no és bo ni dolent. Però és el que hi ha.

Això Rajoy ho sap, i per això es mourà després de les europees. I potser per això es planteja enviar l'Alícia Sánchez-Camacho al Parlament Europeu. Per obrir una via de pacte amb el Govern de la Generalitat abans que Brussel·les i Berlin imposin les seves condicions. Però ho saben els sobiranistes catalans? Són conscients que el poble de Catalunya no està en condicions de decidir el seu futur? Molt em temo que no. Però un dia, de cop i volta, ens despertarem i veurem que algú ja ha decidit què cal fer amb nosaltres. I no podrem fer altra cosa que votar a favor d'aquesta decisió.