La política serà europea o no serà

Intervenció al Taller de Política, 16 de novembre de 2013

Començaré amb una petita provocació: com sabeu, les eleccions al Parlament Europeu són les eleccions democràtiques més importants del món després de les eleccions al parlament de la Índia. Són cridats a les urnes gairebé 400 milions d'europeus, quasi el doble dels ciutadans nord-americans cridats a elegir el President i el Congrés dels Estats Units d'Amèrica.

Tot i la baixa participació de l'any 2009 (un 43%), més de 160 milions d'europeus van exercir el seu dret a vot, més que a les eleccions presidencials americanes de 2008 i 2012, quan van votar entre 125 i 135 milions de ciutadans americans. En ambdues eleccions el candidat guanyador, Barack Obama, va obtenir entre 65 i 70 milions de vots. Un resultat similar al que va obtenir el PPE a les eleccions al Parlament Europeu de 2009: més de 60 milions de sufragis. Si José Manuel Durao Barroso, el candidat del PPE en aquelles eleccions, hagués fet campanya activa per tots els països de la Unió, podria haver sigut investit amb el mateix vot popular, en termes absoluts, que Barack Hussein Obama.

En aquelles eleccions el PSE va obtenir uns 45 milions de vots, 20 milions els liberals i entre 9 i 10 milions de vots els verds i l'esquerra radical, respectivament. Malauradament, però, no és possible obtenir els resultats d'aquelles eleccions en vots absoluts. Si un busca els resultats, podrà saber els eurodiputats obtinguts i el percentatge aproximat de vots que representen, però no trobarà el nombre de sufragis exacte. Cal buscar-los, en cada una de les eleccions nacionals, a part de la dificultat que suposa que -en casos com l'espanyol- candidats elegits en la mateixa llista acabin formant part de grups parlamentaris diferents. No hi ha hagut fins ara, consciència de campanya europea. N'hi haurà l'any vinent? Sembla que sí. Però no en podem acabar d'estar segurs. Les segones eleccions més importants del món semblen no servir per gran cosa... O sí? Serà diferent aquest cop? Tenint en compte la situació política i econòmica quasi podem dir que o bé aquestes eleccions serveixen per democratitzar i polititzar la Unió Europea, o ja no hi hauran noves oportunitats.

Les eleccions de maig de 2014 són potser la última oportunitat, com afirma Martin Schulz en el seu darrer llibre, per polititzar i democratitzar la Unió Europea. Però potser són també una de les darreres oportunitats per salvar la política democràtica a Europa.

No podem perdre de vista que el creixent euroescepticisme no deixa de ser una manifestació més d'un profund malestar democràtic europeu que també s'expressa a nivell nacional. El politòleg holandès Peter Mair (2006), per exemple, vincula el creixement de l'euroescepticisme amb un moviment d'escepticisme polític més de fons arreu d'Europa, també a nivell nacional, de manera que es fa cada vegada més difícil distingir entre quines causes de l'escepticisme polític tenen a veure realment amb Europa i quines són de caràcter nacional. En aquest sentit, per exemple, es fa difícil dir en quina mesura el rebuig francès i holandès a la Constitució Europea de 2005 era una mostra genuïna d'euroescepticisme o va ser una forma d'expressió del malestar democràtic que vivien les dues societats des de l'any 2002, quan Jean Marie Le Pen -líder del Front Nacional- va passar a la segona volta de les presidencials franceses i el populista xenòfob Pim Fortuny es va convertir en la tercera força del parlament holandès poc abans de ser assassinat per motius ideològics.

L'espai polític europeu i els espais polítics nacionals es troben, per tant, molt interrelacionats. La crisi democràtica no només afecta a la Unió Europea sinó a les democràcies  nacionals, que es veuen afectades per profundes transformacions en el seus respectius mapes polítics. 

Aquesta crisi s'expressa tant en països del centre del sistema europeu, com Àustria i Holanda, com en països de la perifèria, com Grècia. De manera que es fa difícil afirmar que existeix una fractura política entre el nord i el sud de la Unió, o entre el centre i la perifèria.

Podríem afirmar, per tant, que la crisi democràtica de la Unió Europea és l'altra cara de la moneda de les crisis democràtiques que es produeixen a nivell nacional. Tot i que la seva expressió i les seves conseqüències puguin ser diferents, les causes profundes del malestar democràtic són les mateixes, o molt similars, i estan relacionades amb la pèrdua de poder transformador per part de les institucions polítiques en un context de globalització política i econòmica.

Tothom parla avui del creixement del populisme a les eleccions europees de l'any vinent però això no hauria de ser notícia. El problema és que el populisme obté, des de fa anys, entre el 15 i el 30% dels vots a les eleccions nacionals de diversos països. Per tant, no és tant estrany que l'any vinent assoleixi aquest percentatge a les eleccions al Parlament Europeu. Podríem dir que de la mateixa manera que les democràcies nacionals sobreviuen a forces polítiques populistes també ho pot fer la Unió Europea, però amb una diferència substancial: A nivell nacional, existeix un debat polític consolidat i uns partits polítics forts. A nivell europeu, no. I aquest és l'autèntic repte de les eleccions de l'any vinent. El repte de superar el "dèficit democràtic" de les institucions europees. Però què entenem per "dèficit democràtic"?

El dèficit democràtic de la UE

Seguint la definició de Follesdal i Hix  (2006), el que entenem per "dèficit democràtic de la UE" inclou cinc conjunts principals d'afirmacions:

1. Les decisions de la UE les prenen principalment actors executius (ministres dels Estats en el Consell i els Comissaris) que no estan sotmesos al control parlamentari nacional.

2. El Parlament Europeu és massa dèbil. L'increment dels seus poders no ha compensat suficientment la pèrdua del control parlamentari nacional ja que el Consell segueix dominant al Parlament Europeu i els ciutadans no estan tant ben connectats amb el Parlament Europeu com ho estan amb els parlaments nacionals.

3. No hi ha "eleccions europees" perquè els ciutadans no poden votar sobre polítiques de la UE, excepte en els referèndums periòdics sobre l'adhesió de la UE o la reforma dels tractats, ja que les eleccions europees no tracten sobre Europa sinó sobre temes de política nacional.

4. La UE és massa distant, massa tecnocràtica en el seu funcionament i poc comprensible per al ciutadà europeu, acostumat al funcionament de la democràcia parlamentària nacional a través de partits polítics que competeixen per assolir el govern a través de candidats ben definits per encapçalar els governs.

5. La UE ha patit una "deriva política", aprovant polítiques que no reben el suport de la majoria de ciutadans en molts estats membres (o fins i tot de la majoria dels seus governs).

I com es pot resoldre aquest dèficit?

Hi ha una primera escola de pensament, desenvolupada després de l'aprovació del Tractat de Maastricht, que considera que la UE té un problema de "input legitimacy". És a dir, un problema de "legitimitat d'elecció". En conseqüència, la UE no és democràtica perquè els processos de decisió no són oberts a la participació ciutadana a través d'òrgans de democràcia representativa com els que existeixen a nivell nacional. En aquest cas, el "dèficit democràtic" es resoldria atorgant més poders al Parlament Europeu i "polititzant" la seva elecció en el marc d'un debat entre partits polítics europeus que construís una dinàmica govern-oposició com les que existeixen a nivell nacional.

Una segona escola de pensament, desenvolupada a finals dels anys 90, considera que la UE té un problema de "output legitimacy". És a dir, la UE estaria més legitimada sí assegurés un sistema de governança eficaç i proveís béns públics als europeus. Per tant, si volem legitimar la UE, el que han de fer les institucions comunitàries és resoldre els problemes econòmics dels europeus. En paraules de Tony Blair, "Europe has to deliver".

Finalment, una tercera escola, la dels comunitaristes, té una aproximació molt diferent a les dues anteriors i defensa la tesis que el problema de legitimitat de la Unió és que no existeix un demos europeu. I que sense la existència prèvia d'aquest demos no hi pot haver ni democràcia, ni democratització ni regla de la majoria a nivell europeu.

Prenent com a base aquestes tres explicacions sobre el "dèficit democràtic" de la Unió Europea i posant-les en relació amb el malestar democràtic a nivell nacional, la politòloga nord-americana Vivien A. Schmidt ha conceptualitzat molt encertadament el problema contraposant l'existència d'un sistema de "politics without policies" a nivell nacional i de "policies without politics" a nivell europeu.

Schmidt (2013) defineix el sistema polític europeu com un sistema de "policies without politics", en la mesura que és un sistema que produeix una gran quantitat d'outputs, de  "polítiques públiques", sense debat polític previ, sense "política", tal i com l'entenem a nivell nacional. Es prenen importants decisions de polítiques públiques, sobretot a nivell econòmic, sense una deliberació política prèvia que vagi més enllà dels interessos nacionals. Per contra, a nivell nacional es produeix el fenomen invers:  un sistema de "politics without policies". És a dir, un sistema polític que discuteix molt però que no té les eines per convertir aquest debat polític en polítiques públiques efectives, en la mesura que es troba limitat per la superestructura europea. I és en aquest sentit que la crisi de l'euro ha exacerbat la crisi democràtica, tant a la Unió Europea com a la majoria de països que pertanyen a la Unió.

Amb la crisi han aparegut nous problemes de gestió macroeconòmica, i els ciutadans han sigut conscients que aquests nous problemes només podien tenir una solució transnacional, a través de les institucions europees i dels organismes de cooperació multilaterals entre les principals economies del món. En conseqüència, els ciutadans i l'opinió pública ha generat noves demandes als governs i a les institucions europees, a les quals no sembla que hi estiguin responent positivament.

Per tant, podríem afirmar que l'actual creixement de l'euroescepticisme i de la desconfiança en les institucions europees fa que ens enfrontem a una crisi que pot ser explicada des de les tres perspectives que hem apuntat. 

Avui els europeus han perdut la confiança en la Unió Europea perquè no s'hi senten representats (input legitimacy) i perquè consideren que les institucions de la UE no estan resolent els seus problemes (output legitimacy). I potser el pitjor és que no saben com sortir d'aquest atzucac perquè no tenen la percepció de pertànyer a un demos europeu, a una comunitat política capaç de transformar la situació social i econòmica, i les busquen, per tant, en l'àmbit nacional, donant suport a forces polítiques de caire més o menys nacionalista.

Si la Unió Europea estigués resolent positivament la crisi econòmica i financera, aquesta capacitat resolutiva hauria incrementat la seva "legitimitat per resultats", que alhora serviria per cobrir el dèficit de "legitimitat d'elecció" o fins i tot per crear un "espai de legitimació" que permetria fer elegir democràticament aquell que s'hauria guanyat la legitimitat resolent positivament els problemes econòmics dels europeus, tot i no haver sigut elegit prèviament de forma democràtica. Però sense aquest espai de legitimació per resultats sembla molt difícil fer avançar la democratització i politització de la Unió.

Ara bé, no ens queda cap altra alternativa. Caldrà polititzar les institucions i les polítiques europees si volem salvar la política, perquè a nivell nacional avui ja no és possible fer política més enllà de l'administració diligent dels recursos disponibles. Es pot gestionar millor o pitjor, però no es pot fer una política diferent. 

Hem de concloure, per tant, que la política serà Europea o no serà i que Europa serà política o no serà.