La ciutat és la gent

Aquests dies ha saltat a la llum el projecte d'Eurovegas, que sembla que ens disputem Barcelona i Madrid, Artur Mas i Esperanza Aguirre, "tanto monta, monta tanto". Diuen que el Govern d'Espanya està disposat a posar-hi tota mena de facilitats legals (és a dir, està disposat a que els promotors d'Eurovegas cometin tota mena d'il·legalitats). Ens diuen que demanen que es pugui fumar en aquest recinte, que als casinos hi puguin entrar menors i ludòpates -que ara tenen l'entrada vetada a aquest tipus de locals- i que volen, evidentment, exempcions fiscals i de cotitzacions a la seguretat social durant no sé quants anys. És a dir, que no volen pagar pels beneficis que preveuen obtenir. El projecte en sí és discutible, que demanin no pagar impostos en un moment en què tothom està fent un esforç fiscal via l'increment de l'IRPF és indigne, però que vulguin permetre que els menors i els ludòpates tinguin entrada lliure ja resulta immoral. Però ahir el...

En el debat sobre l'alternativa a les reformes del Govern Rajoy i al desmantellament de l'Estat social espanyol que provocaran, recupero aquesta reflexió escrita fa uns mesos a partir del llibre "El declive de la socialdemocracia". El llibre de José V. Sevilla és un autèntic manual sobre la socialdemocràcia, ple de dades i d’anàlisis. Un llibre més d’economia política que no pas de política econòmica. És, per tant, un llibre per reflexionar sobre la socialdemocràcia en temps de crisi com l’actual. Ara bé, de quin declivi ens parla l’autor? I en relació a quan? Bona part del llibre descriu “l’ascens” de la socialdemocràcia entre 1945 i 1975. Una anys en què, si bé al Regne Unit els laboristes van impulsar el “welfare-state”, a França els socialistes de l’SFIO només van participar parcialment en els governs de la Quarta República i a partir de 1958 van quedar apartats del govern pel General De Gaulle durant més de vint anys; i a Alemanya fou la CDU qui impulsà l’estat s...