Sortint de la boira

En els darrers mesos s'ha utilitzat sovint la metàfora de la boira per descriure la situació actual de la política catalana, per la seva indefinició i manca de perspectives -deien alguns. En una conferència d'ESADE de fa unes setmanes l'expresident Pujol també la va utilitzar, tot parlant de lideratge, per donar pistes del que ha de fer el líder d'un grup quan tot pujant una muntanya es troba amb boira espessa i es veu obligat a aturar-se.

Pujol deia que en una circumstància així t'has d'aturar i donar moral a la tropa, tot esperant que la boira "escampi", o bé decidir que segueixes fent camí amb pas lent i cautela. En aquest segon cas, és necessari que el líder no vagi davant sinó darrere, acompanyant el grup, donant-li confiança, ajudant als que els hi costa més avançar... un estil de lideratge que em fa pensar en l'actual govern de la Generalitat, i en el seu president molt en particular. Quan et trobes enmig d'aquesta boira provocada per la condensació del debat polític espanyol, el que cal fer és seguir avançant sense fer massa soroll i donant confiança al personal, i no donant moral a la tropa amb arengues i recursos d'inconstitucionalitat, prometent futurs impossibles en cims inabastables.

Això ho ha vist molt clar l'anomenada societat civil catalana, que aquest dijous va fer un coup de force a l'audiori d'IESE per reclamar una gestió local de l'aeroport de El Prat que permeti dotar-nos de millors connexions internacionals. El món de l'empresa, per primer cop en molt de temps, es torna a sentir fort. No vol deixar-se arrossegar pel derrotisme ni creu en els que parlen d'una nova etapa de decadència. Catalunya i Barcelona han tornat a mostrar la seva fortalesa, i ho han fet a l'ampara d'un govern que saben que els defensa. Sense fer soroll, però treballant dia a dia per fer possible que el país aconsegueixi gestionar de forma directa les principals infrastructures.

Catalunya és conscient de les seves potencialitats, i també de les seves limitacions. La societat civil catalana sap que no podem competir amb Madrid en tot. Però com va dir en Pedro Nueno, altres aeroports com el de Boston o el de Munic demostren que es pot tenir un bon aeroport amb bones connexions tot i ser a prop d'un gran aeroport internacional com el JFK de Nova York, Frankfurt o, en el nostre cas, Barajas. Només demanem que ens deixin gestionar-lo per aconseguir-ho. Aquest ha de ser el nostre model. Barcelona no té un país de més de 40 milions de persones darrere com té Madrid, ni la posició privilegiada en relació a l'Amèrica Llatina que té Madrid, però podem convertir-nos en un pol de comunicacions potent lligat a una economia forta i dinàmica que inverteixi en innovació i noves tecnologies.

Utilitzant un símil nord-americà, podríem dir que Catalunya és molt més que el Québec però mai serà com l'estat de Nova York. Hem d'aspirar, doncs, a ser Massachussets, que no tindrà mai un aeroport com el JFK ni un centre de negocis com Wall Street, però té Harvard i el MIT, i un bon nombre de grans empreses que donen la fortalesa necessària a la seva economia. Aquest ha de ser el nostre model per anar sortint de la boira.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

El Parlament i la llengua dels catalans