La ciutat és la gent

Dijous passat, en Raimon Obiols va pronunciar una interessant conferència al Col·legi de Periodistes. Va fer un exercici d'aquells que darrerament s'estila ben poc en aquest nostre país: l'anàlisi compromès però distant del moment polític per part d'algú que va tenir grans responsabilitats i que vol aportar la seva visió singular sobre els riscos de la situació present. Obiols va parlar, molt i bé, de les catastròfiques conseqüències d'una hipotètica divisió del catalanisme i el nacionalisme català generada pel desacord sobre l'Estatut dels partits catalanistes. Bref: de la hipotètica divisió explícita entre federalistes/autonomistes i sobiranistes a l'interior del catalanisme. Raimon Obiols considera que l'estratègia del catalanisme des de 1906 (la unitat) segueix vigent 100 anys després. I que la desunió només pot portar al desastre. En aquest sentit, penso que ens trobem davant d'una d'aquelles dates clau, que marcarà la història dels propers ...

La manifestació de dissabte va ser un èxit. Un èxit en termes relatius, no absoluts. Evidenentment, no va sortir mitja Catalunya al carrer (com alguns ens volien fer creure) però sí que és important si la comparem amb les altres manifestacions que s'han produït a Barcelona en la darrera dècada. Ara bé, caldria aturar-nos a pensar no només en els motius que van portar a la gent a sortir al carrer, sinó en l'eslògan de la convocatòria, en el "Som una nació i tenim el dret a decidir". La primera afirmació ens porta a considerar Catalunya com a una entitat políticament singular, i no només culturalment, fet que accepta la majoria dels catalans. Ara bé, el problema està en definir aquesta singularitat, aquesta nació catalana. Per alguns, la majoria dels que van sortir dissabte al carrer, aquesta nació no té res a veure amb la nació espanyola: son entitats diferents, que per motius històrics han acabat sota el mateix Estat. Per altres, segurament la majoria, aquesta nació ...

Ja ho deia el Miquel Iceta l'altre dia al Consell Nacional: som el partit dels Patidors Sistemàtics de Catalunya. No en sortim d'una que ja caiem en una altra. No fem altra cosa que sortir d'un foc per caure a les pròpies brases. I és així com misteriosament, tot i haver aconseguir aprovar un Estatut que s'apropa molt al que nosaltres sempre havíem defensat, no acabem de trobar el nostre lloc sota el sol espanyol. Per trobar-lo ens cal constància en la tasca, confiança en les nostres capacitats, i compromís amb el que som i el que defensem. Tres virtuts que tot i no casar amb les nostres inicials ens calen ara més que mai per seguir endavant amb el nostre projecte: un projecte socialdemòcrata per Catalunya i federalista per Espanya. Un altre a qui li agrada jugar amb les paraules -a part del Miquel Iceta- és el Jordi Pujol (i amb això no els vull pas comparar, perquè com ens deia l'Anna Cabré a la facultat "només es pot comparar allò que és comparable" i e...

Fa uns mesos l'Esfera dels Llibres va reeditar "La solució Cambó" un llibre escrit l'any 1930 per Francesc Pujols, un home de la Lliga provinent de cercles republicans. Una de les asseveracions més contundents és aquella que diu que "els catalans estan més preparats per governar Espanya que per l'autonomia de Catalunya". Però la reflexió més interessant és aquella en què proposa que les dues forces majoritàries del catalanisme, l'Acció i la Lliga, s'han de repartir els papers: l'Acció ha de governar a Catalunya i la Lliga ho ha de fer a Espanya. És a dir, cadascú en el seu espai, sense trepitjar l'altre i Catalunya hi sortirà guanyant. Perquè ja se sap, Espanya ha tendit a unir el catalanisme, mentre Catalunya l'ha dividit. De fet, aquell pla va quedar truncat per l'aparició d'Esquerra Republicana de Catalunya, que va saber unir des dels sectors obreristes i federalistes fins als nacionalistes d'Estat Català. Però ara, i d...