La ciutat és la gent

Artur Mas està nerviós, molt nerviós. Fins al punt de parlar de "crisi política amb repercussió social" si es reedita un govern d'esquerres, d'una suposada "ferida social" que s'obriria en cas d'un nou pacte d'esquerres. Què vol dir exactament amb això? Ens està amenaçant amb treure la gent al carrer com va fer Jordi Pujol l'any 1984 amb allò de la "jugada indigna"? Ens està dient que seguirà una estratègia com la del PP després del 14-M, amb una gran manifestació al carrer cada sis mesos? Al febrer, en motiu de la manifestació pel dret a decidir, ja vaig fer algun comentari en aquest sentit. Si treuen la gent al carrer, nosaltres no ens quedarem de braços plegats com vam fer l'any 84. Però bé, estic convençut que no caldrà arribar a aquest extrem perquè el nou govern tindrà tota la legitimitat que li cal. La legitimitat de les urnes i la del Parlament. A l'Artur Mas durant aquesta campanya li han sortit tots els tics autori...

La cançó de la tarda va ser premonitòria. Ahir divendres tot va fer un tomb. Un tomb no per esperat menys sorprenent. L'Artur Mas va xocar contra la realitat. Es va quedar sol. Tant sol com el PP a Espanya. CIU no té aliats. Els ha perdut tots, un rere l'altre. Va perdre el PP quan es va negar a rebre el seu suport. I ha acabat rebent el menyspreu del Piqué: "vostè senyor Mas ha ferit massa sentiments per ser President de la Generalitat". I diumenge passat, amb el DVD, va perdre el possible suport d'ERC. I ha acabat rebent la reprimenda d'en Carod: "m'està dient, senyor Mas, que una persona que es diu Montilla Aguilera no pot ser President de la Generalitat?". En Mas s'ha enfonsat sol. La història escriurà que el diumenge 15 d'octubre, amb el milió de còpies del DVD contra el tripartit, CIU va començar a perdre les eleccions de l'1 de novembre de 2006. Les eleccions no es guanyen, es perden. I CIU les està perdent. S'està quedant ...

Sempre m'ha agradat aquesta cançó. Com sempre m'ha agradat la Piaf. A Paris hi té un discret monument al XXème arrondissement, molt a prop de la Place Gambetta. El vaig descobrir un vespre de tardor de l'any 2001, quan semblava que el món s'ensorrava entre Nova York i Kabul. Venia de la rue Alexandre Dumas, on m'estava a casa de la Natàlia, mentre no trobava pis. Però el que no m'esperava era sentir-la avui, i on l'he sentida. "Il me dit des mots d'amour / des mots des tous les jours / Et ça me fait quelquechose..." Si nous voyons la vie en rose, ça veut dire que ça marche bien. Très bien. We will survive. No en tinc cap dubte. "Quand il me prends dans ses bras, Il me parle tout bas, Je vois la vie en rose..."