La ciutat és la gent

Dissabte feia unes prediccions de participació bastant encertades... excepte en el cas de la ciutat de Barcelona. A Badalona el 46%, a l'Hospitalet el 46%, a Santa Coloma el 45%, a Terrassa el 44, a Sabadell el 48... De fet, només a Cornellà hem superat el 50% de participació. I a Barcelona, el 49.6... Ara bé, hem guanyat. Hem mantingut 14 escons a la capital (en el marge de la forquilla 14-16 prevista) i hem tornat a arrasar a l'àrea metropolitana (17 a l'Hospitalet i Santa Coloma, i 16 a Cornellà amb percentatges superiors al 50%...), hem obtingut uns bons resultats a Sabadell i Terrassa, hem guanyat a Cerdanyola... però tot amb participacions del 44, 45, 46, 48%. És a dir, guanyem sí, arrasem, també, perquè tenim bons candidats i equips de govern, cert, però també perquè no tenim oposició. A on tenim oposició, com a Badalona, el resultat és molt més ajustat: 9 a 7. Tenim el coixí del tripartit que ens salva quan això passa, però la lògica imparable de la confrontació dre...

Intentaré fer un exercici una mica agosarat en un dia de reflexió: parlar de l'abstenció. Tot sembla indicar que demà tindrem una participació molt baixa, fins i tot històricament baixa, i l'haurem de comparar amb eleccions anteriors. Jo ho intentaré fer ara. Les municipals de 1999 van registrar la participació més baixa en unes eleccions a Catalunya. Llavors la participació a Barcelona va ser de tot just un 51% però a l'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Terrassa va baixar per sota la barrera psicològica del 50%, i es va situar entre el 47 i el 49%. L'any 2003, en canvi, la participació es va recuperar arreu. Un 59% a Barcelona, 58% a Cornellà, 57% a Sabadell i Terrassa, 55% a l'Hospitalet, 52% a Badalona i Santa Coloma... De fet, a les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquell any, encara va pujar més: fins al 66% a Barcelona, el 59% a l'Hospitalet i Terrassa, i superant el 60% a Sabadell i a Cornellà. Un cert èxit de participació. A les eleccions al...

http://www.youtube.com/watch?v=P6Cu9187tCY Feia dies que el volia penjar i no ho havia fet. Fa gairebé tres setmanes que el va penjar i segueixo pensant el mateix. Tony Blair vol ser el nou president de la Unió. I jo penso que seria un candidat ideal. La Unió necessita un president fort, que pugui agafar el telèfon i trucar a qualsevol president, també al dels Estats Units. Un president amb capacitat d'acció pròpia, amb agenda pròpia. I Tony Blair ho seria. Segueixo pensant que tot i l'error de la guerra d'Iraq segueix tenint moltes coses a dir. Quants presidents o primers ministres són capaços d'adreçar-se a tot un poble que no és el seu, en aquest cas el francès, en la seva llengua? Molt pocs. I això és el que necessitem. Ell ho farà. El juny de 2005, després del fracàs dels referèndums francès i holandès ja ho va demostrar en un brillant discurs al Parlament Europeu. Però després van venir els atemptats de Londres, i l'empenta que volia donar al projecte europeu ...

Si la del 2002 va ser "L'impossible défaite", l'elecció de 2007 ha sigut "L'impossible victoire". No ha pogut ser. Tots ho sabíem però calia veure quina era la magnitud de la victòria de Sarkozy. El més important, però, és que ella continua. Ara el que li cal és fer-se amb el partit. No n'hi ha prou amb ser candidata a la presidència, cal que sigui primera secretària del partit. Ara és l'hora de renovar-lo per tal d'afrontar una nova elecció d'aquí a cinc anys amb garanties. El socialisme francès necessita un partit més ampli i més cohesionat i per fer-ho Ségolène ha de fer un pas endavant. Ahir ja el va fer. Tot estava pensat. Va intervenir a les 20:05, només conèixer els sondejos, per marcar l'agenda de la nit a can PS. Per dir que això només és el començament i que està preparada per seguir liderant l'esquerra francesa. Sort que ho va fer, perquè al plató de France 2, l'esperava Dominque Strauss-Kahn amb una intervenció abs...

Aquest migdia François Bayrou ha declarat que no donarà suport ni a Nicolas Sarkozy ni a Ségolène Royal a la segona volta de les presidencials. Perd l'oportunitat de ser decisiu en l'elecció presidencial i ja no ho podrà ser en les legislatives, per molt que creï un nou partit: el partit demòcrata, un nom que sembla que s'hagi posat de moda... A les legislatives els francesos donaran la majoria al president elegit el 6 de maig i no hi haurà lloc per un tercer partit. El sistema majoritari francès ho dificulta. El tercer només ho pot ser com apèndix d'un dels grans. Si Sarkozy guanya, arrasarà a les legislatives. Si va guanyar l'UMP de Chirac fa cinc anys, com no ha de guanyar l'UMP de Sarkozy ara? Bayrou, per tant, ha perdut una gran oportunitat. I l'ha perdut per no ser capaç d'arriscar. En política cal saber arriscar en el moment oportú, i Bayrou no n'ha sabut. Ni Sarkozy ni Ségolène Royal comptaran amb ell en el futur si guanyen, perquè no els hi ...

França ha passat pàgina. Amb els resultats d'ahir França inicia el que hauria de ser un camí cap a la normalització política, reduint l'espai electoral dels extrems i apostant per dues alternatives fortes amb vocació de govern. Des de fa més de 25 anys tots els governs han perdut les eleccions. Sempre s'ha votat contra el govern, com un vot de càstig. I s'ha votat de forma fragmentada, excessivament fragmentada. La dreta republicana va anar perdent vots progressivament cap a la dreta nacional. I l'esquerra socialista cap a l'extrema esquerra i d'altres opcions minoritàries. El 21 d'abril de 2002 això es va portar a l'extrem. En aquella elecció, l'extrema dreta va aconseguir un 20% dels vots, sis milions. I les esquerres a l'esquerra dels socialistes, un altre 20%, més de sis milions. La fragmentació va arribar al paroxisme, en una elecció que fins a deu candidats, deu!, van superar el milió de vots. (Després de Chirac, Le Pen i Jospin, 1.9 pe...

Des del primer discurs de Jordi Hereu com alcalde de Barcelona, em va cridar l'atenció una frase que utilitzava sovint: "res del que els hi passa als ciutadans de Barcelona m'és aliè". Em va cridar l'atenció perquè em resultava familiar. Em recordava una llatinada apresa de la meva professora de llatí de l'Institut Joan Boscà, la Teresa, que deia: "Nihil humani alienum a me est". Res del que és humà m'és aliè. Era una sentència profundament humanista. Tot el que és humà, tot el que afecta als homes (i a les dones) m'és propi, ho sento com a propi. Em va sobtar aquesta referència a la locució llatina clàssica perquè no és gaire comú en els temps que corren aquest tipus de cites. Però avui ho he entès tot. Avui celebràvem l'inici de la campanya d'en Jordi Hereu per ser elegit alcalde de Barcelona a les eleccions municipals del 27 de maig. Missa de 12 al poliesportiu de l'Illa, a Les Corts, el seu barri, del que va ser gerent i regid...