La ciutat és la gent

Aquest migdia François Bayrou ha declarat que no donarà suport ni a Nicolas Sarkozy ni a Ségolène Royal a la segona volta de les presidencials. Perd l'oportunitat de ser decisiu en l'elecció presidencial i ja no ho podrà ser en les legislatives, per molt que creï un nou partit: el partit demòcrata, un nom que sembla que s'hagi posat de moda... A les legislatives els francesos donaran la majoria al president elegit el 6 de maig i no hi haurà lloc per un tercer partit. El sistema majoritari francès ho dificulta. El tercer només ho pot ser com apèndix d'un dels grans. Si Sarkozy guanya, arrasarà a les legislatives. Si va guanyar l'UMP de Chirac fa cinc anys, com no ha de guanyar l'UMP de Sarkozy ara? Bayrou, per tant, ha perdut una gran oportunitat. I l'ha perdut per no ser capaç d'arriscar. En política cal saber arriscar en el moment oportú, i Bayrou no n'ha sabut. Ni Sarkozy ni Ségolène Royal comptaran amb ell en el futur si guanyen, perquè no els hi ...

França ha passat pàgina. Amb els resultats d'ahir França inicia el que hauria de ser un camí cap a la normalització política, reduint l'espai electoral dels extrems i apostant per dues alternatives fortes amb vocació de govern. Des de fa més de 25 anys tots els governs han perdut les eleccions. Sempre s'ha votat contra el govern, com un vot de càstig. I s'ha votat de forma fragmentada, excessivament fragmentada. La dreta republicana va anar perdent vots progressivament cap a la dreta nacional. I l'esquerra socialista cap a l'extrema esquerra i d'altres opcions minoritàries. El 21 d'abril de 2002 això es va portar a l'extrem. En aquella elecció, l'extrema dreta va aconseguir un 20% dels vots, sis milions. I les esquerres a l'esquerra dels socialistes, un altre 20%, més de sis milions. La fragmentació va arribar al paroxisme, en una elecció que fins a deu candidats, deu!, van superar el milió de vots. (Després de Chirac, Le Pen i Jospin, 1.9 pe...

Des del primer discurs de Jordi Hereu com alcalde de Barcelona, em va cridar l'atenció una frase que utilitzava sovint: "res del que els hi passa als ciutadans de Barcelona m'és aliè". Em va cridar l'atenció perquè em resultava familiar. Em recordava una llatinada apresa de la meva professora de llatí de l'Institut Joan Boscà, la Teresa, que deia: "Nihil humani alienum a me est". Res del que és humà m'és aliè. Era una sentència profundament humanista. Tot el que és humà, tot el que afecta als homes (i a les dones) m'és propi, ho sento com a propi. Em va sobtar aquesta referència a la locució llatina clàssica perquè no és gaire comú en els temps que corren aquest tipus de cites. Però avui ho he entès tot. Avui celebràvem l'inici de la campanya d'en Jordi Hereu per ser elegit alcalde de Barcelona a les eleccions municipals del 27 de maig. Missa de 12 al poliesportiu de l'Illa, a Les Corts, el seu barri, del que va ser gerent i regid...

En els darrers mesos s'ha utilitzat sovint la metàfora de la boira per descriure la situació actual de la política catalana, per la seva indefinició i manca de perspectives -deien alguns. En una conferència d'ESADE de fa unes setmanes l'expresident Pujol també la va utilitzar, tot parlant de lideratge, per donar pistes del que ha de fer el líder d'un grup quan tot pujant una muntanya es troba amb boira espessa i es veu obligat a aturar-se. Pujol deia que en una circumstància així t'has d'aturar i donar moral a la tropa, tot esperant que la boira "escampi", o bé decidir que segueixes fent camí amb pas lent i cautela. En aquest segon cas, és necessari que el líder no vagi davant sinó darrere, acompanyant el grup, donant-li confiança, ajudant als que els hi costa més avançar... un estil de lideratge que em fa pensar en l'actual govern de la Generalitat, i en el seu president molt en particular. Quan et trobes enmig d'aquesta boira provocada per la...

Avui el diari El Pais em publica aquest article sobre la necessitat de construir un nova identitat-projecte per Barcelona en base a les noves realitats socials. Una identidad-proyecto para Barcelona ALBERT AIXALÀ I BLANCH 21/02/2007 Desde hace unos años Barcelona está en un proceso de renovación de su proyecto de ciudad. Un proyecto que dé un nuevo sentido a la política municipal y al eficiente trabajo del equipo de gobierno. Un proyecto que no sólo sea de ciudad, sino para la ciudad y para sus ciudadanos. Un proyecto próximo y ambicioso a la vez, global y local. Un proyecto que debe dar respuestas a una ciudad que ha cambiado mucho en muy poco tiempo. Tanto que, como apuntaba hace unas semanas Jordi Borja (EL PAÍS, 31 de enero), algunos ciudadanos empiezan a sentir un cierto desapego hacia su ciudad. Una sensación que en ocasiones deriva hacia una sentimiento de pérdida, como el que brillantemente narró Josep Maria Benet i Jornet en su última puesta en escena, Salamandra. Con todo, l...

L'article d'avui a El Pais del nostre viceprimer secretari és de lectura obligada. En primer lloc, perquè assenyala les mancances: "la política de sentit", de la què parla en Raimon Obiols, la "manca de relat" que diem altres, un relat que unifiqui i ens identifiqui, un relat que doni sentit a la gestió, un projecte -en definitiva- que ens doni identitat. En segon lloc, perquè apunta les solucions: més participació i més debat. Hem d'escriure més, hem de debatre més, per millorar el projecte. I en tercer lloc, perquè no perd de vista l'objectiu final: un partit capaç de tranformar la realitat i de governar els propis canvis, de canviar al ritme de la societat per tal de dirigir els canvis polítics, econòmics i socials. 'Escudella barrejada' MIQUEL ICETA 09/02/2007 El penúltimo día de enero Josep Ramoneda publicaba un artículo en EL PAÍS en el que utilizaba la metáfora de una "sopa fría" para referirse a la imagen que proyecta el Gob...

Dijous el president del govern d'Espanya va fer un interessant discurs sobre la seva idea d'Espanya en l'acte de celebració dels primers 100 números de la revista "La aventura de la historia". El Pedro J. a El Mundo en parla i reprodueix també el seu discurs durant aquell acte. Resulta imprescindible llegir-lo en la mesura que fa la seva pròpia interpretació d'allò que apropa i allunya als president Rodríguez Zapatero i Aznar en el seu intent d'acabar amb el terrorisme. Però també per la reflexió que fa sobre l'imperi austro-hongarès i els perills que tindria per a Espanya seguir aquell model. El president Zapatero va contestar i ho va fer molt bé. Parlant no de manera etèrea sobre l'Espanya plural sinó refent un discurs més sòlid sobre les virtuts de l'autonomia política per a totes les comunitats autònomes d'Espanya. Ara bé, es troba a faltar una idea sobre la nació més enllà de la nació de ciutadans. Una nació plural que es defineixi co...