La ciutat és la gent

Cada vegada es fa més evident que la responsabilitat no és un valor social. Ningú vol ser responsable ni responsabilitzar-se de res. Pocs volen assumir responsabilitats, de la mena que sigui. Molts intenten el·ludir-les a qualsevol preu. Sempre n'hi ha un altre de responsable, o fins i tot culpable, dels nostre mals, o dels mals del món. En les darreres setmanes hem viscut el súmmum de la irresponsabilitat mediàtica en el cas del senyor Carles Veiret, propietari d'un pis al carrer Urgell de Barcelona. Tots el mitjans suposadament seriosos de la ciutat i del país, des de Televisió de Catalunya a La Vanguardia, ens van fer creure que algú havia llogat un pis que no era seu a uns tercers i que hi havia una persona que s'havia quedat vivint al carrer i sense poder accedir a casa seva. Hi va haver entrevistes i reportatges, fòrums d'opinió oberts, declaracions fins i tot del govern dient que agilitzarien la resolució d'aquests casos... i després resulta que el suposat ho...

Quan s'apropava l'entrada del nou any, ens va sorprendre la notícia que no ens esperàvem. O que ens podíem esperar, però no d'aquesta manera, no tant violentament, sense pre-avisos. I va arribar amb sordina fins i tot la notícia (un atemptat -semblava en principi sense morts-, després es va parlar d'uns desapareguts, i després vam veure les imatges del desastre...). També la reacció del govern s'ha fet amb certa lentitud (suspensió del diàleg; si no hi ha diàleg, no hi ha procés; si no hi ha procés és que el procés s'ha trencat...) Tot molt líquid, que diria el Juliana. Dels anàlisis, trobo que el més encertat el publicava ahir a El Pais, l'advocat José Maria Ruiz Soroa "Ducha escocesa". El problema no és l'atemptat, sinó haver cregut que no n'hi hauria cap fins a la dissolució de la banda. I la manca d'explicació a la gent de que això podia passar, ha deixat al govern a la intempèrie. No tenim eines per explicar el que ha passat. Ningú...

Fa dies que entre tots comentem que sembla que en aquest nostre país, Catalunya, hagin deixat de passar coses. Tot sembla més tranquil. Havent recuperat la normalitat, podem tornar a començar a llegir el diari per la pàgina 2, per les notícies internacionals d'un món que sembla endinsar-se definitivament en el caos més absolut. No hi ha ordre, ni n'hi haurà. Els Estats Units han perdut dues grans oportunitats per crear-lo en els darrers 15 anys. La primera, després de l'enfonsament del bloc soviètic i la desintegració de la URSS. La segona, després de l'11 de setembre de 2001. Entremig, els feliços anys 90. No ho van saber aprofitar. La única gran organització creada en aquells anys va ser l'OMC, la única que funciona, la única que perdura. La resta, no existeix. Ni es va reformar la ONU, ni el seu Consell de Seguretat, ni les institucions de Bretton Woods després de la gran crisi del 98... i llavors va arribar el desastre. Un desastre que podia suposar una gran op...

El discurs de Mariano Rajoy d'ahir cal llegir-lo , i fer-ho atentament. El discurs és la resposta del Partit Popular, que sí té un model d'Estat, a les reformes del Govern Zapatero. Nosaltres no ens hem atrevit fins ara a proposar una reforma de la Constitució, per prudència d'uns i per manca de voluntat dels altres. Ells, en canvi, no s'están de raons: si l'hem de reformar, la reformem en el que calgui. No quatre punts de maquillatge com els que proposava el President del Govern, sinó catorze punts que delimiten no només el poder i les competències de les Comunitats Autònomes, sinó la capacitat de futurs governs per estirar el xiclet constitucional, via el 150.2, com creguin convenient. Això és una reforma, i la resta son tonteries. Això és blindar les competències de l'Estat! I ara nosaltres què direm? Quan dic nosaltres vull dir els socialistes espanyols... quina és la nostra proposta més enllà dels 4 punts del Zapatero? Ens creiem de debò que cal reformar el...

"Quelle histoire!" Aquestes van ser les paraules que va pronunciar François Mitterrand el vespre del 10 de maig de 1981 en guanyar per primer cop les eleccions presidencials. Quina història, la seva i la del socialisme francès, fins arribar a aquell dia. El mateix podem dir avui de la història de José Montilla. Quina història! La seva i la d'aquest PSC fundat el 1978... Una història que ens diu molt. Que ens diu d'on venim. Ens diu qui som. Quines són les nostres arrels, quins són els nostres orígens... Aquesta és la història d'un somni fet realitat... en presència d'un valencià dels que deien que no era possible... Dia d'emoció que es resumeix amb aquest poema, que diu tant del personatge i la seva circumstància... un poema que ho diu tot, un poema en el que res és sobrer, tampoc els darrers versos... Salvador Espriu La pell de brau XXIV Si et criden a guiar un breu moment del mil·lenari pas de les generacions, aparta l’or, la son i el nom. També la inflo...

Avui els més de 200.000 militants del PS francès estan elegint el seu candidat a la presidència de la República francesa. Si jo pogués votar, ho tindria força clar: Segolène Royal. Tot i que he de dir que durant molts anys, des del 2002, he sigut strauss-kahniste... Penso que són els que més han fet durant aquests anys per tal de refer el discurs socialdemòcrata i europeïsta al si del PS des dels clubs de debat " Socialisme et démocratie " i " À gauche en Europe ". És sobre aquest programa que governaran els socialistes, si guanyen, n'estic segur. Però la Segolène ha donat un impuls al partit que ningú més li havia sabut donar. Dominique Strauss-Kahn (DSK) havia connectat amb els intellos, però la Sego ha connectat amb la gent del carrer. Ha aconseguit que desenes de milers de simpatitzants fessin el pas de fer-se militants del partit durant l'últim any. I son ells els que li poden donar la victòria a les primàries. Tots els partits necessiten un revulsiu pe...

"Habemus President, Tripartit Independent". Aquest era l'SMS de l'Hèctor a les 20:20, quan feia ben poc que se sabia la notícia. Després, com fa tres anys, hem tingut conferència de premsa del Carod en directe al Telenotícies de TV3. Amb una rapidesa no per esperada menys sorprenent, tenim govern d'esquerres i catalanista només quatres dies després de les eleccions. Està clar, doncs, que l'estratègia negociadora ha resultat no només eficaç sinó molt eficient. Es va plantejar en termes clars i arriscats: o faixa o caixa, o tripartit o oposició. I ha sortit bé, molt bé fins i tot. En Carod entra al govern com a vicepresident i -vist el que hem vist en tres anys- millor dins que fora. Aquest govern serà un govern Montilla-Carod. Els dos a Palau, manant i coordinant el govern. Però no hem d'oblidar que no només cal governar bé, sinó elaborar un discurs, un relat, que doni sentit a les polítiques del govern. Això ho fa molt bé el Zapatero, i nosaltres fins ara ...