dimecres, de febrer 10, 2016

La meva experiència a Maristes-Sants

Jo també vaig anar als Maristes de Sants. Entre 1985 i 1993, tota l'EGB. Amb 13 anys vaig decidir no continuar el BUP a Maristes Les Corts. Vaig decidir marxar. De fet, podria dir que en vaig fugir.

Jo no vaig patir abusos sexuals ni en vaig veure. Però sí que vaig presenciar altres tipus d'abusos. Abusos d'autoritat, abusos psicològics, violència física i verbal. L'ambient a Maristes era molt agressiu. I no per part d'un o dos professors, sinó de molts. Per això vaig decidir marxar. La primera gran decisió de la meva vida. I una de les millors.

L'agressivitat de Maristes sempre l'he guardat en el record. A mi mai em van pegar i només vaig haver d'aguantar les bronques col·lectives. Jo era un bon nen, un bon estudiant i, per tant, no era objecte directe d'aquella violència. Però la vivia amb una profunda sensació d'injustícia. No ho suportava. No ho entenia.

Estem parlant, per exemple, de cops amb un pal de fusta a nens de 7, 8 o 9 anys. Era una violència tolerada, evidentment, per part de la direcció del col·legi. I potser també per part d'alguns pares que en podien tenir coneixement. Enmig estàvem els nens, que callàvem i no ho explicàvem a casa, uns nens que no enteníem res. O pitjor, que ens semblava "normal" el que passava perquè allò era la nostra "normalitat". Nens (perquè encara no hi havia nenes al meu curs) que vàrem créixer amb por, amb temor, amb pànic fins i tot. Pànic a que la fúria d'alguns professors caigués sobre nosaltres. Alguns nens, evidentment, reaccionaven també amb agressivitat. Recordo perfectament a un d'aquests nens i la "pallissa" que va rebre a segon d'EGB del professor B. Encara recordo el cognom d'aquell nen.

Violència al cicle inicial de la EGB! Violència al cicle mitjà, on només hi havia un oasi, el de la professora E., i violència al cicle superior, tot i que menys. No sé si perquè el col.legi va començar a canviar o perquè el professorat era diferent. La fúria d'alguns professors no només conduïa a càstigs físics, sinó que generava un ambient de terror: cops als armaris, objectes llancívols, fins i tot algún teclat d'ordinador trencat...

I això em porta a parlar d'A.F.. O d'AR-FA, com deia a l'intèrfon de l'aula d'informàtica que tenia en un soterrani del carrer Jocs Florals, on fins i tot hi havia un lavabo amb fil musical... Ahir els diaris explicaven que ha sigut denunciat per un exalumne per un episodi que va passar en unes colònies de setmana santa a Castell de l'Areny. Avui ja estem parlant d'una denúncia per violacions repetides, al llarg de molts anys, dins i fora de l'escola. I encara una altra, al llarg de tot un curs. Tot això en una època que coincideix amb els meus anys a Maristes.

Jo hi era a les colònies de Castell de l'Areny. Devia ser la setmana santa de 1989 o 1990. Recordo el càstig: a mitja nit uns nois són castigats a córrer sota la pluja. Als altres ens van tancar la llum per a que seguíssim dormint. Després van tornar i van anar directes cap a les dutxes. Jo no vaig veure res més. Només vaig sentir la veu d'A.F.

Vaig anar a moltes colònies amb ell i amb I.C., entre 1987 i 1993. M'encantava el seu Lada Niva de color vermell. Era un tipus intel·ligent i simpàtic. Reia, feia jocs de mans, tenia maneres de bon vivant, amb el seu puret i sense samarreta de bon matí. L'últim dia de colònies sempre venia el seu amic, que portava l'equip de so per a la festa, i passava la última nit a la casa. Treballava com a tècnic en una cadena de televisió.  A.F. desprenia un magnetisme especial. Però també podia ser un ogre quan s'enfadava. La seva fúria semblava infinita. No puc dir res més. Mai vaig veure res més. Però llegint les notícies d'aquests dies no puc parar-hi de pensar. Després de llegir el testimoni de les dues  víctimes de violacions, m'esborrona pensar en el laboratori de fotografia del col·legi i en l'aula d'informàtica del carrer Jocs Florals...

Jo, com tots, volia anar a 5ºA per fer Jesucristo Superstar. I vaig ser un dels "afortunats". Vaig fer d'apòstol però no vaig arribar a la categoría de Judes, ni molt menys de Jesucrist "Si he de morir/ dime si es por qué/ he de ser mejor/ de lo que fui..." cantava Camilo Sexto. I tots els altres responíem "todos los problemas se sumergen/ en el vino al tiempo de cenar/ de cenar...". Abans, Maria Magdalena havia rentat els peus del Crist "yo sé que nada va a pasar/ todo estará en paz...duerme bien/ duerme bien/ con el sueño podrás olvidar".

Aquell curs (1989-90) va ser el primer any en què dues nenes de la primera promoció mixta del col·legi participaven en el Jesucristo Superstar en el paper de Maria Magdalena. Dues nenes de tercer d'EGB.

M'hi ha fet pensar la notícia  que es publicava ahir sobre la denúncia que ha fet C. contra M.M., professor de tercer d'EGB, per abusos. Devia ser una de les primeres nenes que hi va haver al col·legi. M'he quedat sense paraules.

El problema dels Maristes de Sants, però, no era només A.F., o M.M. El problema era estructural.

El problema era l'agressivitat i la violència que es vivia i respirava al centre. Un ambient que segurament va fer més invisibles els casos d'abusos sexuals que ara es denuncien. Un ambient de por i silenci. D'un silenci eixordidor que probablement va generar impunitat i no va permetre escoltar els crits de les víctimes. Uns crits que avui, 25 o 30 anys més tard, ens fan emmudir.

Això és tot el que puc dir. Ni més, ni menys. Vaig passar 8 anys als Maristes de Sants. Va ser una mala experiència. Sempre havia pensat, però, que aquella mala experiència era fruit d'un determinat moment, amb professors que seguien aplicant als anys 80 uns mètodes que havien patit els nostres pares. Ara he pres consciència que era molt pitjor que això.

No conec els Maristes d'avui, però la reacció del col·legi davant l'escàndol, fins ara, és clarament insuficient i molt preocupant. En tot cas, el passat pesa molt. El passat sempre torna. El passat mai s'esborra.

17 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Albert. Sóc deu anys més gran que tu per tant no vàrem coincidir, però la meva experiència a Maristes Sants i a M. Les Corts coincideix fil per randa amb la teva. Vaig marxar-ne quan vaig acabar 3r de BUP, fet una piltrafa, suspenent-ho gairebé tot. Si l'EGB a Sants va ser uns anys de foscor i violència física, d'anar passant mirant d'evitar el màxim nombre de bufetades, el BUP a les Corts ho van ser de terror psicològic, l'edifici en sí té l'estructura d'un penal. A partir de COU, en una altra escola, vaig tornar a néixer, em vaig poder reconstruir i ara sóc professor a la universitat... malgrat l'escola. Perquè, a part de la violència estructural, la fúria de Ferré quan estava de mala lluna (no he pogut esborrar mai la imatge de com va encastar un company de 5è contra la paret, un noi que era un tros de pa, llençar-li a sobre tots els seus llibres, cridant com un boig) i de tants altres (quines hòsties ens fumia el Cebrián!), la injustícia quotidiana, les vexacions... a part de tot això, almenys jo, és que no vaig aprendre res, res de bo, res d'útil --tret del cinisme, com deia en Rubianes. Els anys més fèrtils de la ment d'un infant totalment malaguanyats, perduts en mans d'uns pseudo-mestres ignorants, fanàtics i violents. Tot ho vaig haver d'aprendre a partir del dia que vaig sortir d'aquella escola. Ara me'n adono que la meva vida adulta havia consistit en intentar oblidar la meva infantesa anormal als Maristes per poder arribar a ser un adult normal. Aquests dies he hagut d'obrir la capsa, enfrontar-m'hi encara que sigui dolorós. Però era necessari fer-ho i aprofito tot moment, com el teu blog, per parlar-ne el públic com la millor teràpia. Estic personalment molt agraït al Manuel, el pare que va destapar el primer cas. Crec que seria bo dur a terme alguna mena d'acció col·lectiva. Això també és reivindicació de la memòria històrica. Allò, els Maristes, era franquisme en estat pur.

Una abraçada, companys!
Eliseu

James Dorten ha dit...

Hola Albert, ens coneixem perquè som coetanis. Vaig néixer al 79 igual que tu, i varem anar al mateix curs, i probablement també varem coincidir a la mateixa clase algun any. Escric no només per dir-te que has redactat un post que explica exactament el que jo vaig viure, si no perquè a mes em fa sentir absolutament comprès. Tambè recordo Jesucristo Superstar, i les ganes que teníem tots de fer aquella obra. I la clase de fotografia, i en general pretecnologia, i el que ens agradava; encara que jo si que vaig tenir alguna que altre enganxada violenta (per la seva part) amb Arnaldo Farré (i si, escric el nom per que tothom sapigui de quí estem parlant), es podria dir que era un tio amb molt carisma, i un petit "oasis" entre tota aquella cos docent escudat en una associació eclesiàstica amb metodologia violenta, anacrònica i basada en el terror. Jo puc dir que he vist com un d'aquests germans Maristas donava una pallissa a un nen, fent que sagnès, i deixant-lo ple de contusions. Com un altre (que ara es mort) feia servir un aparell de fusta i massís, concebut per fer música, per picar-nos fort al cap. Jo personalment, no era dels que més rebien, però puc dir que vaig patir abusos psicològics i físics, i sincerament, i de manera egoista, em sento content no perquè hagi succeit tot això evidentment, si no perquè surti a la llum. M'agradaria que paguesin errors del pasat. Si, m'agradaria molt que explotés aquell centre. Que quedés reduït a trossos diminuts, i tots aquells que van estar a la nostra promoció, tret d'alguns casos concrets, amb aquell edifici terrorífic.
Jo, com tu Albert, també vaig fugir d'allà, com d'altres també, però a vegades em pregunto com es sentirien aquells que van continuar, i perquè ho van fer.

Pilatos.

Anònim ha dit...

Hola Albert,

jo també sóc més gran que tu. Vaig néixer l'any 70 i vaig estar als Maristes de Sants des del 76 fins el 84, quan vaig prendre la decisió de no continuar a Les Corts. De cap manera volia seguir suportant tot allò que has descrit, que jo també vaig viure i que tenia contiuitat a Batxillerat amb altres formes.

De totes les coses llegides aquests dies a la premsa, d'entrada, la que més sorprén i la que la gent més propera et pregunta, és com van poder passar aquests fets durant tant de temps sense que ningú donés la veu d'alarma. Però quan has conegut "aquella casa" per dins, s'entén perfectament.

El clima de violència permanent, l'estigmatització dels nens "diferents", el culte a la institució i al reaccionari Champagnat promocionat per la direcció de l'escola i el claustre de professors, amb l'aquiescència d'una bona colla de pares i mares, per entusiasme real o per interés "d'estar a bé amb el col·legi" i la sempre present Associació d'Antics Alumnes, convertida en el suport extern a les causes de la direcció de l'escola.

Tot això feia una muntanya denunciar qualsevol abús, de les característiques que fos. La resposta de les famílies, la majoria educades en el franquisme amb el que significava d'acceptació de la por, quan ho explicàvem a casa, solia anar de l'escepticisme a la impotència i el que ens deien era allò "tu no et signifiquis" o "aguanta fins a 8è i després ja veurem".

És difícil d'entendre i fins i tot d'explicar quan no ha has viscut. Quan de vegades ho he comentat a persones properes, notes que per molt que ho intentin, els costa. Però els que hem passat per això sabem del que parlem.

Va ser un alliberament brutal sortir d'aquell entorn tancat i hostil. Tenir per primer cop la seguretat de que no et caurien dues hòsties per qualsevol arbitrarietat i amb els anys aconseguir trobar el gust d'aprendre i d'estudiar. Però a mi, aquella etapa em va marcar de per vida. I no pas per a bé. Com diu l'Eliseu "els anys més fèrtils de la ment d'un infant totalment malaguanyats, perduts en mans d'uns pseudo-mestres ignorants, fanàtics i violents".

Quan vaig sortir dels Maristes vaig tancar radicalment un cicle. Ni amics, ni records. Una barrera d'autoprotecció. Aquests dies bona part d'aquests records tornen. Es fa difícil entendre o justificar l'actitut de l'escola davant les denúncies. Han volgut, un cop més, protegir els seus interessos corporatius sobre el patiment de les víctimes que han denunciat, amb la diferència que en l'actualitat, uns delictes com aquests és impossible d'amagar-los quan ja salten a la premsa. I és ben cert. Mai li estarem prou agraïts al Manuel, per haver-ho fet possible.

daxdax ha dit...

Hola! la meva edat em situa al mig de tots dos, vaig ser alumne d'AF, i vaig pasar per les mans (mai millor dit) de personatges com l'Hermano Victor, Rabasa, Cebrian, Palacios, Amadeu... Autentics terroristes fisics i psicologics. Personalment m'agradaria que tot aquell terror no quedi en un sol post, juntament amb el meu germà estem comentan de portar tot aquell malson a la opinio publica, de fer arribar un escrit conjunt als diaris on s'expliqui tot allò, ja som uns pocs pero millor que siguem mes, i si som de diferents anys encara millor... Albert, el teu escrit es emocionant perque tot i que a tu no et van pegar ho vas patir, a mi si m'han pegat amb la xasca de fusta al cap, tot perque em va caure la tapa del pupitre, he sigut insultat, pegat, ridiculitzat, humiliat, per diferents 'professors' en diferents anys i tot de manera injustificada, i no em conformo en que aixo quedi aixi, han passat 27 anys i mig que vaig sortir d'allà, i es hora de fer alguna cosa. Si us plau, si esteu d'acord en fer alguna cosa feu-m'ho saber, i si podeu ajuntar a mes que pensin el mateix millor.. Gracies!

Eva Villaplana ha dit...

Els vostres comentaris són el producte de molts anys de silenci i que ara surten a la llum, no són casos aïllats ni molt menys. El meu marit també va estudiar als Maristes i sempre els seus comentaris envers l'escola no eren d'agraïment. Però reconec que aquesta escola va provocar en tots vosaltres un gran esperit crític i amb seny. Hem de demanar respecte per tots els que han patit abusos de poder en totes les seves variants per part d'un grup de individus que no trobo vocable per definir-los, per no ser del tot políticament incorrecte.


http://lavidaconela.blogspot.com.es/2016/02/el-mirar-hacia-otro-lado.html

Jordi Bonet i Martí ha dit...

Hola Albert,

Sóc en Jordi Bonet i la meva història coincideix fil per randa amb la que esteu explicant. Us comparteixo el post que vaig escriure al fb fa dos dies per compartir la meva història. Durant molts anys pensava que era una vivència individual i em trastornava. Ara veig que era una experiència compartida i això em dona forces per explicar-ho:

"M'agradaria compartir amb vosaltres alguns records d'infància. Algunes persones es sorprenen quan em pregunten a quina escola vaig anar els responc a Skues, i és que aquí fou on vaig aprendre les coses útils que m'han servit a la vida... si insisteixen preguntant-me que allò no era una escola, ja amb mala cara i arrufant el nas, els responc als Maristes i afegeixo tot seguit que allà no vaig aprendre res.
Sí, jo també vaig tenir de professor al Ferré i vaig fer cursos informàtica al seu soterrani, també vaig ser dels que jugaven a "balontiro" amb en Beni, tot i que per sort no vaig patir abusos sexuals per part d'ells. Estic convençut que diferents companys de la meva classe van ser abusats, i ara m'explico certs comportaments que en aquell moment atribuïa exclussivament al clima d'ofec i repressió que es vivia a l'escola.
Tanmateix, si que considero que vaig patir abusos ideològics, autoritaris i verbals per part de molts altres professors d'aquella escola, l'assistència a la qual va esdevenir un calvari fins que vaig aconseguir desempallegar-me. Fora d'allà vaig adonar-me que durant aquells anys no havia après res. Malgrat la bona fama que tenia dins el barri, les bones notes del meu expedient, vaig sortir de l'escola sense haver llegit mai un llibre, sense saber gairebé escriure en la meva llengua materna (el català) i sent un ignorant en matèria humanística. Potser per aquest motiu, tot i ser de "ciències pures" vaig decidir estudiar filosofia, per saciar tot el coneixement que el col·legi m'havia negat.
Mai vaig sentir-me creient, el seguiment dels ritus catòlics fou en la meva infància més un hàbit que una creença viscuda, tanmateix des dels 13 anys vaig decidir apartar-me de qualsevol creença religiosa, i en particular la catòlica, al veure la distància entre els suposats valors i les pràctiques que diàriament observava. Han hagut de passar molts anys fins arribar a conèixer catòlics que considerés de fiar.
Durant aquests dies he seguit amb interès les notícies que anaven sortint als mitjans de comunicació fins que avui he sentit basques al veure que s'havia convocat una cadena humana per protestar contra una suposada campanya mediàtica contra els Maristes. M'agradaria dir una cosa als convocants: No és normal que una escola tingui tants abusadors en nòmina durant tants anys. No conec cap escola pública on això hagi passat. No és normal que aquests abusos passessin sense que la direcció del centre tingués cap sospita. No és normal tants anys de silenci. Maristes Sants-Les Corts no era una escola normal. Això ja ho sabia, però les darreres notícies m'ho han confirmat."

Anònim ha dit...

Amics, els vostres missatges, no sé com dir-ho... tots aquests anys ni tant sols he volgut tenir un compte de facebook per no trobar antics alumnes dels Maristes, per oblidar-ho tot. I ara, llegint els vostres missatges, sento una solidaritat molt forta i un reconciliar-me amb el nen que vaig ser. Em sembla molt bona idea fer un escrit conjunt a la premsa com s'apunta en els missatges anteriors, o allò que considereu oportú. Compteu amb mi. Se us acudeix alguna manera de contactar entre nosaltres i altres persones interessades?

Eliseu

daxdax ha dit...

Hola a tots de nou, Eliseu... soc germà del Carlos Salvadó que va estudiar amb tu, a tu i d'altres que estigueu d'acord en fer "alguna cosa" us indico el meu email: dsalvado1@gmail.com
Aprofito per adjuntar l'enllaç que ha publicat el meu germà en una pagina al fb: https://www.facebook.com/groups/56178143948/permalink/10154065793803949/

Penso que defineix perfectament que va ser allò, juntament amb les vostres aportacions i aixi com d'altres que m'estan fent arribar en privat veig que no estic sol, que no estem sols, som molts els que vam viure amb horror aquells anys i va sent hora de fer alguna cosa. Gracies Albert pel teu blog, pel teu escrit, i sobretot per haver-ho fet tot i no haver estat agredit fisicament, això li dona mes valor al que dius.

Anònim ha dit...

Hola,
Aquest escrit m'ha fet recordar i reviure les meves vivències als Maristes, però als Maristes Rubí!
Davant d'escàndols similars (abusos d'autoritat, abusos sexuals, violència psicològica, violència física i un llarg etc) l'escola i l'Administració pública no va reaccionar! Silenci! El silenci d'ells i el nostre silenci! Érem criatures, simples criatures, i vam fer Silenci! Vam fer tant silenci que alguns dels culpables ja han mort de vells i sense sentència!
Amb aquests escrits m'he n'he adonat que ells no estan sols: Maristes Sants, Maristes Rubí i tots els Maristes que vulgueu! Però nosaltres tampoc estem sols! Lluitem perquè no torni a passar!!!!!

Pere Riera ha dit...

Bon dia Albert: moltes gràcies pels teus comentaris i els de tots els que estan responent. Jo soc de l'any 1959 i vaig passar 10 anys als Maristes de Sants, des del l965 al 1975, la darrera dècada del franquisme. Recordo al senyor Farré quan anava vestit de soldat pel pati de l'escola per estar fent el servei militar. A 2n grau de primària, quan encara no tenia els 7 anys, el vaig patir un curs sencer: cada dia ens feia aixecar del pupitre i posar-nos al voltant de les parets de l'aula. Teníem que pujar un per un a la pissarra i ens preguntava oralment. Si no t'ho sabies, et feia posar cara la paret, ens feia aixecar la bata pel darrera i amb un regle ens pegava al cul. Després enlloc de fer-te seure et feia tornar a la cua per tornar-te a preguntar la lliçó. Em vaig passar l’any sencer plorant i, per postres, em va fer repetir el curs. Jo tampoc vaig demanar ajuda als pares, i, com un tonto, vaig voler falsificar les notes, tot i que els meus pares van descobrir-ho, però no van donar-hi cap importància. Arrel de tot el que estic llegint, ara començo a entendre que aquesta manera d'ensenyar era més un ritual sàdic de flagel•lació que no pas una tècnica pedagògica. Els deu anys de tortura psicològica constant que vaig patir als Maristes, ja que mai sabies on et caurien les bufetades, cops de peu al cap mentre eres al terra, llançament de claus o de la xasca de fusta al cap, nassos sagnants... van ser tan traumàtics que fins i tot, anys més tard, vaig necessitar ajuda psicològica. Per això estic tant content de veure que jo tampoc he estat l'únic que va patir aquell terror que m’agradaria que no es tornés a repetir mai més. Pere Riera

Anònim ha dit...

Hola tinc 58 anys, visc a Sants de tota la vida, els meus fills van anar als Maristes. La gran l'Anna que te ara 30 anys, va anar cursant els estudis primaris de forma rigurosa com son "ells" pues només feia un any que hi havien "nenes" a l'escola. Quan va pasar a Les Corts, cursant Baxillerat, plorant amb va demanar que la traigués dels Maristes que no podía soportar aquella pressió que l'oprimia tant. El canvi va ser total com a persona i estudiant. Vaig intuir que alguna cosa pasaba.
Al meu fill petit Joan (ara 25 anys)vaig també dur-lo a Primaria, i sabeu què??? amb van dir que fes al favor de treure'l d'aquella escola que no estaba preparat per seguir al ritme. Tenia 6 anys......increíble
Després vaig pensar en el calvari que debía haver pasat la meva filla. "SON UNA SECTA ENCOBERTA" haurien de fer molta neteja alla dins.

Anònim ha dit...

Jo també sóc del 70. I el que expliques és com mirar-me a un mirall. Vaig pujar mil cops en aquell Lada Niva vermell, vaig jugar a tenis, vaig anar a 5è A... No he tingut mai contacte amb ningú dels Maristes i pebsava que era molt estrany,però ara veig que no sóc l'únic. M'alegro de trovar-vos aquí

Anonim ha dit...

Deu ni do.... Vaig neixer al 70 i vaig patir cops de paraigues per part del Cebrian al cap per no dir be la paraula barroco, estirades de les patilles per part del Marcos Berzosa i tants i tants mals records que creia oblidats pero per desgracia han tornat en veure les lamentables noticies...
Compteu amb mi per deixar constancia de la lamentable educacio que varem rebre

Trepador ha dit...

Vaig neixer al 76 a 4 de EGB un profesor amb barba que era un terrorista psicologic

Anònim ha dit...

Doncs, vaig tenir sort. M'heu fet recordar noms de profes i de "hermanos". La veritat, no era bon estudiant i vaig estar-me als Maristes des del 73 fins el 79-80 aquest darrer curs a Les Corts. Al 74 va ser el primer any que vaig fer Català com assignatura, encara respirava el "filldeputa" d'en Franco. No cantàvem el Cara al Sol. He flipat amb el que està sortint del Farré. Era un dels populars de l'escola i no puc dir res en contra d'ell. De totes maneres la pedagogia que es debia aplicar a qualsevol de les escoles de l'època - públiques o privades- no deuria de ser gaire diferent a excepció del tema religiós. No faria mai cap cadena envoltant l'escola per demostrar res, és més, no he portat els meus fills a cap escola religiosa i estic en contra de concertar escoles d' aquest tipus. La religió, el que la vulgui a casa seua. En definitiva era una mala època pels estudiants i per a tots, però hem anat tirant cap endavant. Em queda mal cos al llegir totes aquestes notícies. Passat que no tornarà i que malauradament és molt present per a alguns. Sort i que es faci justícia.

Anònim ha dit...

Hola, jo no sóc ex alumna dels maristes, però tinc molts records similars als vostres que vaig viure a l'escola on anava jo. No els vaig patir en persona però si vaig veure com les humiliacions i les bufetades gratuites destruien l'autoestima de molts dels meus companys. Semblava que era normal i poques vegades ho explicaves a casa i si ho feies no transcendia mai perque estava institucionalitzat. Mai n he parlat amb els ex companys, tinc la sensació de que remenaria masses coses, però sap greu veure com els professors que feien aquests coses s'han anat jubilant tranquilament a la mateixa escola i mai ningú els hagi passat comptes. La majoria de les vexacions de les que vaig ser testimoni de nena ara serien clar delicte. No parlo d'abusos sexuals sino psicològics i físics. Abusos de superioritat, bofetades, càstigs humiliants, constants humiliacions davant la resta de la classe als alumnes a qui més els costava seguir...els que es salvaven d'aquest tracte eren els bons estudiants, i els bons esportitses que asseguraven el bon curriculum de l'escola, i els qui procuravem passar desapercebuts.Parlo dels anys setanta/vuitanta.

xavier pujol ha dit...

Em dic Xavier i tinc 60 anys. Llegeixo noms de mestres i maristes que eren veritables torturadors.
El Sr. Amadeu quan jo tenia només 6 anys, em va fer anar a buscar el meu germà a l'aula del costat per a que presenciés com em donava dues bufetades molt fortes, per haver fet malament les sumes dels deures.
Més endavant vaig tenir de tutor un altre mestre cruel: el Sr. Riembau, que era coix i pegava amb el bastó.
El Sr. Cebrian que també és citat per altres comentaristes gaudia humiliant i pegant els nens. Jo vaig rebre bastant, però recordo especialment la pallissa que va infringir a un nen de 10 anys. El va fer caure a terra de tants cops, i un cop a terra encara el "patejava" amb ràbia. Els cops de regle a la mà eren constants. També feien posar les ungles mirant amunt, i pegaven amb tota la força amb un aparell que acabava amb una bola de fusta i que anomenaven "xasca". Una vegada l'hermano va llençar la xasca contra un nen. Si l'arriba a enxampar el podria haver ferit greument.També els esborradors de la pissarra, que tenien el suport de fusta, eren utilitzats pels hermanos o mestres per tirar-los contra els alumnes si no sabien la resposta.
L'hermano Ivars, que mai va ser tutor meu, em clavà molt fort un cop de xiulet de metall al cap, sense absolutament cap motiu. Era quan acabava el "recreo". Potser perquè vaig arribar a la fila dels últims?
El Sr. Canut s'enfadava amb el meu germà perquè pronunciava la j del cognom Pujol amb fonètica catalana i ell volia que ho féssim amb fonètica castellana,(amb jota de joder)
Tot això passava als Maristes Sants.
Als Maristes Les Corts vaig començar a presenciar tocaments als alumnes. A mi mai no em van tocar, però veia i no entenia com ho feien a d'altres.
Parlo de segon i tercer de batxillerat, quan jo tenia 12 i 13 anys. El més fastigós era l'anomenat (perquè acostumaven a canviar-se el seu nom real) hermano Máximo. Vaig presenciar com tocava davant de tota la classe dos alumnes (els més bonics i d'aspecte infantil de la classe.Els ficava la mà dins dels pantalons, per sota els calçotets i els tocava els genitals sense ni amagar-se'n. Com que anàvem amb pantalons curts es veien perfectament els dits de l'hermano com es bellugaven per dins.
Jo no sabia què era la masturbació, fins que un company més gran, repetidor, em va advertir que mirés els moviments de la mà sota la sotana, i les gesticulacions de la cara i la boca.
Al tercer de Batxilerat vaig tornar a tenir de tutor l'hermano Máximo.
I un hermano jove de matemàtiques (Hermano Vagarías?)que era especialment sàdic amb els càstigs. Li agradava pessigar molt fort les galtes. Feia saltar les llàgrimes de dolor. Un dia, semblava que ho fes per "xulejar" de la seva força, pessigant les galtes d'un alumne, el va aixecar del terra.
No recordo el nom d'un professor de llatí, sé que era molt alt. Va ridiculitzar davant de la classe dos nois perquè, segons ells eren efeminats, i ens recomanava que no anéssim amb ells per a que no se'ns enganxessin les maneres.
La llista seria inacabable.
Fins actualment això només ho explicava als amics i familiars més íntims. Ara que ha esclatat el cas i es parla de casos de fa 20 anys, vull donar el testimoni. Fa més de 45 anys, que ja passava, amb la total impunitat que els donava el nacional-catolicisme.