Sobre la socialdemocràcia
La socialdemocràcia (SD) és un moviment reformista i, en conseqüència, és un moviment en permanent transformació i que regularment entra en crisi. Però la crisi, o les crisis successives, són alhora un perill i una oportunitat per al moviment polític socialdemòcrata.
L’essència de la socialdemocràcia és la renovació. Com va escriure fa més de 15 anys Joan Reventós, “renovar és un verb que s’ha de conjugar sense por” perquè com va dir Willy Brandt – i ens recorda sovint Raimon Obiols- “el codi genètic del socialisme democràtic i reformista està en la seva capacitat permanent per a generar nous inicis”.
El nostre és, doncs, un moviment essencialment reformista i renovador. Per tant, està en mutació permanent.
La SD ha tingut diverses crisis al llarg de la seva història, quan s'ha hagut d'enfrontar a una nova realitat política i econòmica que l'ha obligat a repensar-se. Però de totes les crisis n'ha sortit enfortida, perquè ha sabut adaptar-se als nous temps i representar -de nou- els anhels majoritaris de la societat.
Ens trobem ara davant d'una nova crisi de la socialdemocràcia? Segurament. Tot i que potser la crisi és més general, de paradigma econòmic. Però després de la crisi econòmica i financera actual en sortirà un projecte socialdemòcrata renovat, del quan en podem començar a apuntar algunes característiques.
En primer lloc, la socialdemocràcia ha de continuar sent la garant dels drets polítics i socials en una societat cada cop més mercantilitzada. Per tant, la SD és – per sobre de tot- el partit de la garantia de drets, el partit de la igualtat d’oportunitats.
Garantia de drets per aquells qui menys tenen a través dels serveis públics, que són el capital d’aquells que no en tenen. Uns serveis públics finançats a través de la política fiscal, únic instrument econòmic que permet una redistribució de la riquesa més justa i equitativa.
Ara bé, la SD no pot ser només el partit que vetlla per la igualtat social, o per la igualtat d’oportunitats. No pot ser només “el partit dels treballadors”. Ha de ser també el partit del progrés i la innovació.
L’SPD alemany ho va expressar molt bé en el seu lema electoral de l'any 1998, quan va guanyar les eleccions: "Innovació i Justícia Social".
La socialdemocràcia ha d’expressar alhora l’anhel d’equitat i justícia social dels treballadors; i l’esperit innovador i creatiu de les classes mitjanes emprenedores. Només amb aquesta aliança, pot esdevenir, de nou, majoritària.
Si la SD només parla d’equitat i justícia social (com li ha passat al PSC els darrers anys, o al PS francès) no esdevé majoritària.
Si només parla de progrés i d’innovació (com li ha passat al New Labour) es queda sense el gruix de la base social que la sustenta.
És la dicotomia entre l’esquerra socialdemòcrata clàssica (que centra el seu discurs en l’economia, i les condicions laborals i salarials) i l’esquerra roja, postmaterialista, que centra el seu discurs en els valors (la pau, la igualtat, la dignitat, la llibertat)
José Luis Rodríguez Zapatero, per exemple, va construir un discurs d’esquerra roja, postmaterialista, en un temps de bonança econòmica, quan es podia ser d’esquerres “baixant impostos” i sense parlar de l’equitat en les condicions econòmiques, laborals i salarials. Però quan ha arribat la crisi econòmica, ha sigut incapaç de mantenir un discurs socialdemòcrata coherent, precisament perquè no havia creat aquest discurs en temps de bonança.
La SD, per tant, fracassa quan no té un discurs socialdemòcrata coherent sobre la realitat social i econòmica del país, i s’inventa mesures que no responen a les necessitats del seu electorat. Però també fracassa quan no sap connectar amb els sectors emergents de la societat.
La socialdemocràcia necessita ser, alhora "el partit dels treballadors" i "el partit de la modernitat".
El PSOE, a l’Espanya dels 80, no només era el partit dels treballadors, sinó el partit dels moderns. Això és també el que Pasqual Maragall encarnava en el PSC dels anys 80 i 90. I per això guanyava les eleccions a l’alcaldia de Barcelona amb un vot molt transversal.
José Luis Rodríguez Zapatero també va reconstruir el PSOE, a partir de l'any 2000, com "el partit dels moderns”, però amb les polítiques aplicades els dos darrers anys, ha deixat de ser percebut com “el partit dels treballadors”.
Durant els anys de govern socialista potser ens ha faltat honestedat i coherència socialdemòcrates. Hem fet un discurs d’esquerra roja, a partir de valors post-materialistes, i hem renunciat a regular i dirigir l'economia amb els instruments de l'Estat. Ens hem limitat a ampliar drets socials, incrementant les prestacions, i enfortint les polítiques de benestar. Ens hem limitat a redistribuir millor la riquesa en temps de bonança, però hem tingut por a afrontar els veritables problemes de l'economia espanyola.
Ens ha faltat valor per dir la veritat. Hem tingut por als problemes, i por a dir la veritat als ciutadans. No hem volgut assumir que la crisi no és només culpa dels bancs i les institucions financeres, sinó que també és responsabilitat de totes aquelles empreses i famílies que han crescut i viscut per sobre les seves possibilitats.
Si haguéssim aplicat una política socialdemòcrata coherent, fa 4 o 5 anys, en plena eufòria econòmica, hauríem d’haver augmentat la pressió fiscal per a refredar l'economia, i no ho vam fer. No vam ser coherents amb la cultura del treball i de l'austeritat que hauríem de representar. I quan ha arribat la crisi ens hem trobat sense armes ideològiques.
Per tant, la socialdemocràcia només es recuperarà si és capaç de recuperar els seus valors, per tal d'oferir un projecte de futur realista que defensi els interessos dels treballadors, però també la força innovadora dels sectors més emprenedors i creatius de la societat.
Els socialdemòcrates hem de reconstruir l'aliança social entre treballadors i classes mitjanes progressistes, emprenedores i creatives. Només si som capaços de refer aquesta aliança aconseguirem construir una nova majoria social i política que ens doni suport per liderar el país.
L’essència de la socialdemocràcia és la renovació. Com va escriure fa més de 15 anys Joan Reventós, “renovar és un verb que s’ha de conjugar sense por” perquè com va dir Willy Brandt – i ens recorda sovint Raimon Obiols- “el codi genètic del socialisme democràtic i reformista està en la seva capacitat permanent per a generar nous inicis”.
El nostre és, doncs, un moviment essencialment reformista i renovador. Per tant, està en mutació permanent.
La SD ha tingut diverses crisis al llarg de la seva història, quan s'ha hagut d'enfrontar a una nova realitat política i econòmica que l'ha obligat a repensar-se. Però de totes les crisis n'ha sortit enfortida, perquè ha sabut adaptar-se als nous temps i representar -de nou- els anhels majoritaris de la societat.
Ens trobem ara davant d'una nova crisi de la socialdemocràcia? Segurament. Tot i que potser la crisi és més general, de paradigma econòmic. Però després de la crisi econòmica i financera actual en sortirà un projecte socialdemòcrata renovat, del quan en podem començar a apuntar algunes característiques.
En primer lloc, la socialdemocràcia ha de continuar sent la garant dels drets polítics i socials en una societat cada cop més mercantilitzada. Per tant, la SD és – per sobre de tot- el partit de la garantia de drets, el partit de la igualtat d’oportunitats.
Garantia de drets per aquells qui menys tenen a través dels serveis públics, que són el capital d’aquells que no en tenen. Uns serveis públics finançats a través de la política fiscal, únic instrument econòmic que permet una redistribució de la riquesa més justa i equitativa.
Ara bé, la SD no pot ser només el partit que vetlla per la igualtat social, o per la igualtat d’oportunitats. No pot ser només “el partit dels treballadors”. Ha de ser també el partit del progrés i la innovació.
L’SPD alemany ho va expressar molt bé en el seu lema electoral de l'any 1998, quan va guanyar les eleccions: "Innovació i Justícia Social".
La socialdemocràcia ha d’expressar alhora l’anhel d’equitat i justícia social dels treballadors; i l’esperit innovador i creatiu de les classes mitjanes emprenedores. Només amb aquesta aliança, pot esdevenir, de nou, majoritària.
Si la SD només parla d’equitat i justícia social (com li ha passat al PSC els darrers anys, o al PS francès) no esdevé majoritària.
Si només parla de progrés i d’innovació (com li ha passat al New Labour) es queda sense el gruix de la base social que la sustenta.
És la dicotomia entre l’esquerra socialdemòcrata clàssica (que centra el seu discurs en l’economia, i les condicions laborals i salarials) i l’esquerra roja, postmaterialista, que centra el seu discurs en els valors (la pau, la igualtat, la dignitat, la llibertat)
José Luis Rodríguez Zapatero, per exemple, va construir un discurs d’esquerra roja, postmaterialista, en un temps de bonança econòmica, quan es podia ser d’esquerres “baixant impostos” i sense parlar de l’equitat en les condicions econòmiques, laborals i salarials. Però quan ha arribat la crisi econòmica, ha sigut incapaç de mantenir un discurs socialdemòcrata coherent, precisament perquè no havia creat aquest discurs en temps de bonança.
La SD, per tant, fracassa quan no té un discurs socialdemòcrata coherent sobre la realitat social i econòmica del país, i s’inventa mesures que no responen a les necessitats del seu electorat. Però també fracassa quan no sap connectar amb els sectors emergents de la societat.
La socialdemocràcia necessita ser, alhora "el partit dels treballadors" i "el partit de la modernitat".
El PSOE, a l’Espanya dels 80, no només era el partit dels treballadors, sinó el partit dels moderns. Això és també el que Pasqual Maragall encarnava en el PSC dels anys 80 i 90. I per això guanyava les eleccions a l’alcaldia de Barcelona amb un vot molt transversal.
José Luis Rodríguez Zapatero també va reconstruir el PSOE, a partir de l'any 2000, com "el partit dels moderns”, però amb les polítiques aplicades els dos darrers anys, ha deixat de ser percebut com “el partit dels treballadors”.
Durant els anys de govern socialista potser ens ha faltat honestedat i coherència socialdemòcrates. Hem fet un discurs d’esquerra roja, a partir de valors post-materialistes, i hem renunciat a regular i dirigir l'economia amb els instruments de l'Estat. Ens hem limitat a ampliar drets socials, incrementant les prestacions, i enfortint les polítiques de benestar. Ens hem limitat a redistribuir millor la riquesa en temps de bonança, però hem tingut por a afrontar els veritables problemes de l'economia espanyola.
Ens ha faltat valor per dir la veritat. Hem tingut por als problemes, i por a dir la veritat als ciutadans. No hem volgut assumir que la crisi no és només culpa dels bancs i les institucions financeres, sinó que també és responsabilitat de totes aquelles empreses i famílies que han crescut i viscut per sobre les seves possibilitats.
Si haguéssim aplicat una política socialdemòcrata coherent, fa 4 o 5 anys, en plena eufòria econòmica, hauríem d’haver augmentat la pressió fiscal per a refredar l'economia, i no ho vam fer. No vam ser coherents amb la cultura del treball i de l'austeritat que hauríem de representar. I quan ha arribat la crisi ens hem trobat sense armes ideològiques.
Per tant, la socialdemocràcia només es recuperarà si és capaç de recuperar els seus valors, per tal d'oferir un projecte de futur realista que defensi els interessos dels treballadors, però també la força innovadora dels sectors més emprenedors i creatius de la societat.
Els socialdemòcrates hem de reconstruir l'aliança social entre treballadors i classes mitjanes progressistes, emprenedores i creatives. Només si som capaços de refer aquesta aliança aconseguirem construir una nova majoria social i política que ens doni suport per liderar el país.
Comentaris
Luismi
La mejor manera de pactar con ellas, es hacer de los partidos sociademócratas una cantera de líderes de esa metamorfosis.