Sobre les primàries

Les primàries han tornat al centre del debat polític arran del procés que està vivint el PSM per a elegir el seu candidat a presidir la Comunitat Autònoma de Madrid.

Sempre m'he declarat partidari dels processos de primàries. Tant als països que en tenen llarga tradició, com els Estats Units, com en aquells que l'han introduït recentment (França). Les darreres primàries presidencials del Partit Demòcrata, que van enfrontar Barack Obama i Hillary Clinton l'any 2008, van ser tot un exemple del perquè aquests processos són clarament beneficiosos no només per al candidat guanyador sinó per al partit que els organitza. Si ho fa bé, és clar...

A França les primàries socialistes de la tardor de 2006 van permetre que Ségolène Royal s'erigís com a líder del PS en un context confús, donant la paraula als militants per tal de superar les batalles entre faccions. Una fòrmula interessant per tal de triar el millor candidat per sobre de famílies i interessos particulars. Si donem la paraula als ciutadans per elegir un govern, per què no hauríem de donar la paraula als militants per elegir el seu líder?

És ben cert, però, que a Espanya vam viure un procés que no va acabar bé. La primària que va enfrontar Josep Borrell i Joaquín Almunia l'abril de 1998 va ser un gran exercici de democràcia interna que va permetre al PSOE recuperar la il·lusió dos anys després de perdre el govern. El procés va anar molt bé. I no només va servir per animar als militants sinó per aconseguir que molta gent s'apropés al partit (entre altres, el que escriu aquestes ratlles...), i fins i tot vam tenir un protagonisme mediàtic inèdit durant aquells mesos. Els problemes van venir després, quan Borrell va perdre estrepitosament el debat de l'Estat de la Nació contra José Maria Aznar. Una derrota que el va afeblir de tal manera que no li va permetre forçar un congrés extraordinari per tal de fer-se amb la direcció del partit. Perquè, això sí, el que no val són les bicefàlies.

Ara sembla que tornen les primàries. El president Zapatero va voler imposar, de nou, el seu candidat a Madrid i en Tomás Gómez li va dir que NO. Per què? Doncs perquè les coses no s'han de fer així. El partit, i les seves federacions, no accepten "paracaigudistes". Sobretot després de veure els pobres resultats de "paracaigudistes" il·lustres com el ministre Miguel Sebastián...

Els partits han de triar els millors i la millor manera de triar un candidat no és a cop d'enquesta, sinó enfrontant els aspirants. Per què? Doncs perquè així es posen de manifest les veritables qualitats d'uns i altres. I també les seves limitacions, és clar... D'unes primàries sempre en surt guanyant el millor. Com va demostrar també el propi Zapatero l'any 2000 (tot i que llavors el cos electoral no va ser el conjunt de militants sinó només un miler de delegats...).

En una primària guanya qui arrisca. Qui té més arguments i més facilitat per a exposar-los, comunicar-los i convèncer. És a dir, qui serà millor líder electoral.

La competència entre candidats d'un procés de primàries enforteix el guanyador i enforteix el partit abans d'enfrontar-se als adversaris de les altres forces polítiques. Barack Obama era més fort després de guanyar les primàries contra Hillary Clinton que abans de començar. Per què? Doncs perquè va haver de millorar els seus arguments, defensar-se d'atacs, completar la seva oferta electoral... I el mateix haguéssim pogut dir si la candidata hagués sigut la Hillary...

De fet, el propi procés afavoreix al partit que organitza les primàries, perquè el sitúa al centre del debat i treu protagonisme als altres partits. Ara mateix, a Madrid, la pugna entre Tomás Gómez i Trinidad Jiménez ha substituït mediàticament les trifulques entre Alberto Ruiz-Gallardón i Esperanza Aguirre.

El conflicte interessa a la gent i als mitjans. Si no hi ha conflicte, la gent s'avorreix i perd l'interès. La política necessita el conflicte. Sense conflicte no hi ha relat, no hi ha història.

El propi Tomás Gómez deia fa poques setmanes que gràcies a les primàries havia tingut més cobertura mediàtica en tres setmanes que en tres anys. I això és bo per al PSOE de Madrid, sigui quin sigui el resultat de les primàries.

Molts han criticat el procés, però vull recomanar un excel·lent article del Luis Solana que va publicar a El Plural fa unes setmanes. Solana defensa que el socialistes hem de reivindicar les primàries com una manera de fer política, i de dirigir, pròpia de l'esquerra, i diferent a la dreta, que sempre utilitza procediments més autoritaris. Nosaltres no hem de tenir por al debat. Al contrari, el debat ens enforteix. També ho creu així en Ramón Jáuregui, qui ahir defensava el procés a la SER dient que el PSOE mostrava així que era un partit "viu, fresc, i democràtic".

En fi, que no hem de tenir por de les primàries. Al contrari. No només doten de transparència la selecció de candidats, sinó que obliguen a tots els militants a responsabilitzar-se d'aquesta elecció. I si es fan seva l'elecció, després treballaran amb més ganes per aquell candidat. És així com hauria de funcionar la política.

A més, les primàries obliguen als potencials candidats a fer un pas endavant, a mullar-se. No n'hi ha prou amb deixar-se estimar pels mitjans de comunicació. Cal anar a buscar els vots, en aquest cas dels militants. I així ens acostumem a buscar els vots un a un, i cara a cara. Hem perdut el costum d'adreçar-nos a l'elector cara a cara, i l'hem de recuperar. A la gent cal demanar-li el vot (en persona i a través dels mitjans), i no esperar que et votin perquè tens determinats suports o representes un determinat grup. És així com recuperarem l'essència de la democràcia, i potser uns quants milers de votants desencisats...

Comentaris

Manuel Cáceres ha dit…
Veig Albert que coincidim en aquest tema, sobre el que jo vaig escriure divendres i, en certa manera, també avui.

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

El Parlament i la llengua dels catalans