Maleïda crosta, maleït 68
Fa dos mesos que no escric al blog, però fa un mes vaig escriure una ressenya del llibre "Maleïda crosta" del Joan Ferran per a la TRIA de la Fundació, i avui em decideixo a publicar-la aquí.
El nou llibre de Joan Ferran, Maleïda crosta, ha aixecat gairebé tanta expectació com polèmica van generar les seves declaracions a El Periódico de Catalunya l’any 2007 fent una crida a “arrencar la crosta nacionalista” dels mitjans de comunicació públics de Catalunya.
No és, però, un llibre polític comú, sinó que reprèn una vella tradició literària d’abans de la guerra civil espanyola, promoguda per l’anarcosindicalisme, que pretenia transmetre el missatge polític a través de novel·les roses, com bé explica sovint el mateix Joan Ferran. Un tipus de novel·la lleugera, que té com a trama principal una història d’amor, un affaire, a partir del qual s’ofereix un fresc de la política catalana actual.
El llibre juga entre la ficció i la realitat per defensar la tesi de l’autor, segons la qual la política catalana i els seus mitjans de comunicació transmeten –i sovint volen representar- només parcialment la complexa i polièdrica realitat social catalana. És, doncs, un llibre polític, però no només, o fins i tot no principalment.
Maleïda crosta és també la història de l’encontre –i l’atracció- entre dues generacions molt diferents. D’una banda, la generació del 68, la dels progres que es va formar políticament en la clandestinitat, patint molt sovint repressió i fins i tot presó. De l’altra, la generació de la democràcia, nascuda a finals dels 70 i primers 80, educada plenament en una escola “laica i catalana”, fossin o no fills d’aquells progres, o de coetanis que no van córrer mai davant els grisos, tot i viure la mateixa època.
És, per tant, una novel·la que reflecteix aquest conflicte generacional, i l’expressa vivament, quan la Iolanda –la protagonista- creu haver “devorat” la generació del 68 “el seu poder, la seva història, les seves lluites”, després d’anar-se’n al llit amb un dels representants d’aquella generació.
Aquest és un llibre en què s’hi poden sentir reflectides les dues generacions. La generació del 68 que, mig decebuda, malda per seguir defensant el seu paper clau en el canvi democràtic en aquest país; però també la generació democràtica, que té una necessitat imperiosa de superar les contradiccions de la generació anterior i construir el seu propi projecte, sense utopies, però amb un enorme anhel transformador.
La Iolanda, aquesta jove estudiant de polítiques que ha llegit Thoreau i Kavafis, i que als 25 o 26 anys ja sap que no es pot fugir de la fugida i que “la teva ciutat, on tu vagis anirà”, representa aquest anhel transformador que viu encara sota la llosa de la generació dels seus pares, que ha construït el present i pretén sovint definir encara el futur. Un anhel, però, ple també de contradiccions, incapaç sovint d’assumir un compromís polític ple, i que caracteritza la generació que avui té entre 20 i 40 anys.
La Iolanda no està preparada per a la renúncia, tot i que és conscient que ben aviat haurà d’assumir noves responsabilitats que la posaran a prova i que l’obligaran a comparar-se amb la generació que ara ha pretès devorar, encara que sigui només parcialment.
El llibre et deixa un regust a ressaca, propi d’una vetllada al Tinta Roja del Poble Sec banyada de licor de canya Legui. Un licor dolç, gairebé tant recomanable com la pròpia novel·la.
El nou llibre de Joan Ferran, Maleïda crosta, ha aixecat gairebé tanta expectació com polèmica van generar les seves declaracions a El Periódico de Catalunya l’any 2007 fent una crida a “arrencar la crosta nacionalista” dels mitjans de comunicació públics de Catalunya.
No és, però, un llibre polític comú, sinó que reprèn una vella tradició literària d’abans de la guerra civil espanyola, promoguda per l’anarcosindicalisme, que pretenia transmetre el missatge polític a través de novel·les roses, com bé explica sovint el mateix Joan Ferran. Un tipus de novel·la lleugera, que té com a trama principal una història d’amor, un affaire, a partir del qual s’ofereix un fresc de la política catalana actual.
El llibre juga entre la ficció i la realitat per defensar la tesi de l’autor, segons la qual la política catalana i els seus mitjans de comunicació transmeten –i sovint volen representar- només parcialment la complexa i polièdrica realitat social catalana. És, doncs, un llibre polític, però no només, o fins i tot no principalment.
Maleïda crosta és també la història de l’encontre –i l’atracció- entre dues generacions molt diferents. D’una banda, la generació del 68, la dels progres que es va formar políticament en la clandestinitat, patint molt sovint repressió i fins i tot presó. De l’altra, la generació de la democràcia, nascuda a finals dels 70 i primers 80, educada plenament en una escola “laica i catalana”, fossin o no fills d’aquells progres, o de coetanis que no van córrer mai davant els grisos, tot i viure la mateixa època.
És, per tant, una novel·la que reflecteix aquest conflicte generacional, i l’expressa vivament, quan la Iolanda –la protagonista- creu haver “devorat” la generació del 68 “el seu poder, la seva història, les seves lluites”, després d’anar-se’n al llit amb un dels representants d’aquella generació.
Aquest és un llibre en què s’hi poden sentir reflectides les dues generacions. La generació del 68 que, mig decebuda, malda per seguir defensant el seu paper clau en el canvi democràtic en aquest país; però també la generació democràtica, que té una necessitat imperiosa de superar les contradiccions de la generació anterior i construir el seu propi projecte, sense utopies, però amb un enorme anhel transformador.
La Iolanda, aquesta jove estudiant de polítiques que ha llegit Thoreau i Kavafis, i que als 25 o 26 anys ja sap que no es pot fugir de la fugida i que “la teva ciutat, on tu vagis anirà”, representa aquest anhel transformador que viu encara sota la llosa de la generació dels seus pares, que ha construït el present i pretén sovint definir encara el futur. Un anhel, però, ple també de contradiccions, incapaç sovint d’assumir un compromís polític ple, i que caracteritza la generació que avui té entre 20 i 40 anys.
La Iolanda no està preparada per a la renúncia, tot i que és conscient que ben aviat haurà d’assumir noves responsabilitats que la posaran a prova i que l’obligaran a comparar-se amb la generació que ara ha pretès devorar, encara que sigui només parcialment.
El llibre et deixa un regust a ressaca, propi d’una vetllada al Tinta Roja del Poble Sec banyada de licor de canya Legui. Un licor dolç, gairebé tant recomanable com la pròpia novel·la.
Comentaris