Una victòria aclaparadora que pot tenir conseqüències
Ahir vam anar a dormir tard, però el principal culpable en el meu cas van ser les paperetes del Senat: dues hores per comptar i recomptar els vots del Senat... En fi, d'això ja en parlarem un altre dia, i ara passem a l'anàlisi dels resultats.
En primer lloc, cal dir que s’ha demostrat que el PP podia guanyar. Ha obtingut més de 10 milions de vots, un dels millors resultats de la seva història, només superat per la majoria absoluta de l’any 2000. La diferència ha sigut la gran mobilització a favor dels socialistes, que hem tornat a superar els onze milions de vots.
Dos. La polarització del vot funciona i és necessària. Sense polarització els socialistes no haguéssim guanyat les eleccions. És necessari plantejar de forma clara i diàfana les alternatives que tenen els electors i no caure en jugar amb els pactes postelectorals. Potser a Catalunya també ens caldria plantejar alternatives clares i més arriscades. Només així podrem tenir un govern català fort i majoritari.
Tres. La tirada de l'opció socialista (Zapatero, Felipe, Chacón...) a Catalunya és enorme, i l'ús que n'ha fet el secretari d'organització Pepe Zaragoza en la campanya (utilitzant la por al PP) és magistral. Gràcies a una cosa i l'altra hem sabut capgirar la lògica de les darreres convocatòries electorals: baixa participació, vot en blanc en ascens fins al 2 o el 3%...
Quatre. Els resultats del PSOE a la resta d'Espanya són, certament, decebedors. A Andalusia perdem dos escons; a Madrid, el PP torna a guanyar per més de 300.000 vots trencant l'empat del 2004; i a València el PP guanya dos escons més, tot i que el PSOE no en perd cap. Per tant, el PSOE sense Catalunya (i no només sense el PSC) hauria perdut en escons (144-146).
Cinc. El PSC, amb més d’un milió sis cents mil vots i 25 escons, ha obtingut el millor resultat de la seva història, i es consolida com el principal representant de Catalunya i dels catalans al Congrés dels Diputats, tal i com apuntava que podia passar en el post anterior.
Sis. Ara bé, el PSC no pot creure que aquests vots són només seus. No ho són. El PSC té les mateixes dificultats que tenia abans d’aquestes eleccions per a representar majoritàriament l’electorat català a les eleccions al Parlament de Catalunya. No hem de perdre de vista tampoc que gran part d’aquest electorat segueix votant amb el PSOE com a referent. I és aquesta referència la que aconsegueix omplir el St. Jordi.
Set. CIU es manté com una força important a Catalunya, amb 11 escons, tot i la bipolarització, i en contra del que deien les enquestes. Per contra, s’ha demostrat que els catalans no consideren que ERC tingui prou entitat per a representar Catalunya i els catalans a les Corts Generals.
Vuit. El català emprenyat ha castigat ERC però no al PSC, perquè té por del PP. No crec, com diu en Duran, que el català emprenyat se l’ha enveinat, sinó que ha tingut por del que podria venir. Com diu en Juliana, la culpa de tot plegat és del Federico, que ha provocat que la por al PP hagi conduit a un vot majoritari en contra seva.
Nou. Els resultats poden tenir conseqüències polítiques a Catalunya. De moment, el Puigcercós ja ha abandonat el govern. I segons com vagin les coses -congrés d'ERC- hi podrien haver eleccions anticipades. En tot cas, siguin quan siguin, nosaltres hauríem de tenir capacitat de risc, i polaritzar-les: CIU o PSC. Només així podrem consolidar un govern d'esquerres fort.
Deu. El PSC torna a tenir un doble repte, que és enorme: representar Catalunya i governar Espanya pensant en Catalunya, i utilitzar aquest resultat per aconseguir guanyar les eleccions al Parlament.
En primer lloc, cal dir que s’ha demostrat que el PP podia guanyar. Ha obtingut més de 10 milions de vots, un dels millors resultats de la seva història, només superat per la majoria absoluta de l’any 2000. La diferència ha sigut la gran mobilització a favor dels socialistes, que hem tornat a superar els onze milions de vots.
Dos. La polarització del vot funciona i és necessària. Sense polarització els socialistes no haguéssim guanyat les eleccions. És necessari plantejar de forma clara i diàfana les alternatives que tenen els electors i no caure en jugar amb els pactes postelectorals. Potser a Catalunya també ens caldria plantejar alternatives clares i més arriscades. Només així podrem tenir un govern català fort i majoritari.
Tres. La tirada de l'opció socialista (Zapatero, Felipe, Chacón...) a Catalunya és enorme, i l'ús que n'ha fet el secretari d'organització Pepe Zaragoza en la campanya (utilitzant la por al PP) és magistral. Gràcies a una cosa i l'altra hem sabut capgirar la lògica de les darreres convocatòries electorals: baixa participació, vot en blanc en ascens fins al 2 o el 3%...
Quatre. Els resultats del PSOE a la resta d'Espanya són, certament, decebedors. A Andalusia perdem dos escons; a Madrid, el PP torna a guanyar per més de 300.000 vots trencant l'empat del 2004; i a València el PP guanya dos escons més, tot i que el PSOE no en perd cap. Per tant, el PSOE sense Catalunya (i no només sense el PSC) hauria perdut en escons (144-146).
Cinc. El PSC, amb més d’un milió sis cents mil vots i 25 escons, ha obtingut el millor resultat de la seva història, i es consolida com el principal representant de Catalunya i dels catalans al Congrés dels Diputats, tal i com apuntava que podia passar en el post anterior.
Sis. Ara bé, el PSC no pot creure que aquests vots són només seus. No ho són. El PSC té les mateixes dificultats que tenia abans d’aquestes eleccions per a representar majoritàriament l’electorat català a les eleccions al Parlament de Catalunya. No hem de perdre de vista tampoc que gran part d’aquest electorat segueix votant amb el PSOE com a referent. I és aquesta referència la que aconsegueix omplir el St. Jordi.
Set. CIU es manté com una força important a Catalunya, amb 11 escons, tot i la bipolarització, i en contra del que deien les enquestes. Per contra, s’ha demostrat que els catalans no consideren que ERC tingui prou entitat per a representar Catalunya i els catalans a les Corts Generals.
Vuit. El català emprenyat ha castigat ERC però no al PSC, perquè té por del PP. No crec, com diu en Duran, que el català emprenyat se l’ha enveinat, sinó que ha tingut por del que podria venir. Com diu en Juliana, la culpa de tot plegat és del Federico, que ha provocat que la por al PP hagi conduit a un vot majoritari en contra seva.
Nou. Els resultats poden tenir conseqüències polítiques a Catalunya. De moment, el Puigcercós ja ha abandonat el govern. I segons com vagin les coses -congrés d'ERC- hi podrien haver eleccions anticipades. En tot cas, siguin quan siguin, nosaltres hauríem de tenir capacitat de risc, i polaritzar-les: CIU o PSC. Només així podrem consolidar un govern d'esquerres fort.
Deu. El PSC torna a tenir un doble repte, que és enorme: representar Catalunya i governar Espanya pensant en Catalunya, i utilitzar aquest resultat per aconseguir guanyar les eleccions al Parlament.
Comentaris
Dit això, però, m'agradaria puntualitzar dos aspectes de la teva anàlisi:
1. "La polarització és necessària", dius. Naturalment ho és per vosaltres, perquè us convé; però això no vol dir que sigui necessària per la societat: ni és necessària, ni és bona. Polarització vol dir blanc o negre i, per sort, com la gent d'esquerres sabem especialment, ni la societat ni res no és blanc o negre. Hi ha molts matisos, i és buscant el punt mig entre els matisos on es troba la veritable societat.
2. Basar una campanya electoral en la "por" al llop és una estratègia com una altra; mostrar-se'n orgullós, però, em sembla fora de lloc. Mai cap campanya, mai, s'hauria de basar en la por a l'altre, sinó en els mèrits i projectes propis. Que Catalunya s'hagi escorat cap al PSOE per por que tornés el PP diu molt poc a favor de la nostra societat.
Tot i això, entenc com deia al principi que a vosaltres us estigui bé. Tothom escombra cap a casa, oi?
Salutacions.